- Foto: ÀLEX LARA
LECTORA PROFESSIONAL
–L’escriptor neix o es fa?
–Espero que d’entrada neixi. A partir d’aquí hi ha constància documentada d’alguns que han tingut la gosadia de viure, i fins i tot de reproduir-se (pactant primer amb el diable de la cafeïna). I de la seva muntanya de vivències que han acumulat, el que queda és el material intangible del qual l’escriptor es farà.
–Com s’inspiren els escriptors?
–Sóc de l’opinió que la inspiració està sobrevalorada. Ara bé, si t’arriba: no la desaprofitis. La ment és un mecanisme complex que s’ha de preparar perquè funcioni com vols. Entrenar la ment per escriure, és com anar al gimnàs per posar a punt el teu cos. Com més rutina i constància, més inèrcia trobaràs en el moment d’escriure.
– Quins són els teus referents?
Uffff… millor pregunta’m qui no ho són. Però, per desgràcia, les meves clàusules de moralitat literària m’impedeixen dir-ho.
–Creus que a Andorra es valora la feina dels escriptors? I la dels lectors?
–Andorra no és una illa. I en un món globalitzat millor no ser-ho. Crec que tot es valora en la seva justa i injusta mesura. Hi ha molt més suport per als escriptors i els lectors del que es percep. Però aquí i arreu del món, les claus perquè un escriptor sigui valorat són les mateixes: sigues fidel a tu mateix i fes el possible per arribar al teu lector potencial.
–Com s’aprèn a ser lector professional?
–Mmmm, llegint? També trobant bons escriptors, no tenint por de ser crític amb allò que sembla del gust general i arriscant en les teves lectures (no t’acomodis en allò que ja t’agrada o no descobriràs el que desconeixes).
–La teva millor recomanació?
–Treball i constància. I quan tinguis escrit algun text del qual et sentis orgullós, donat un moment per gaudir de la fita. A partir d’aquí, ja et pots considerar, amb totes les lletres majúscules: escriptor.
–Si només poguessis triar un llibre, quin seria?
–Permet-me el clixé: el que encara no s’ha escrit? I sinó, Les restes del dia de Kazuo Ishiguro. I ja que ara arriba l’Andorra Negra: tots els Ripleys de Patricia Highsmith.
–Una pel·lícula.
–La doble vida de Verònica, de Kristof Kieslowsky. I qualsevol d’Aki Kaurismaki o Michel Gondry.
–Una obra de teatre.
Txèjov. Txèjov i… Txèjov?
–Si no haguessis nascut a l’època contemporània, a quin segle hauries volgut viure?
–Més que en un segle, en un lloc i un moment molt concret. A la llibreria Shakespeare & Company al costat de la Sylvia Beach.
–Quan vas decidir dedicar-te a la lectura professionalment?
–Quan vaig veure que la realitat sempre em depassava i no tenia cap possibilitat d’escriure una història de ficció versemblant. Però, mentrestant, llegia textos de tot tipus i d’èpoques, de continents, tradicions i contracultures tan diverses que vaig veure que era capaç de trobar de vegades allò màgic, únic i necessari perquè arribés a altres lectors,
–Quina seria la teva gran fita?
–Pujar i baixar el Casamanya sense caure ni una vegada en el lloc amb més arbustos punxants. Ho confesso, em dedico a llegir perquè la natura em té mania (o jo a ella) i he hagut de buscar una professió de menys risc.
–El moment més emocionant de la teva carrera?
–Quan una editora d’un segell molt important em va enviar una sèrie de novel·les publicades durant un any i la següent dedicatòria: «moltes d’aquestes han estat gràcies a tu».
–Quin consell donaries a un jove escriptor? I lector?
–No abandonis abans del miracle.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
