La vela i l’aventura, aquestes són les dues paraules que defineixen la vida centenària d’Edward Allcard. Nascut a Walton-on-Thames, Surrey, Anglaterra, ja fa gairebé 30 anys que viu a la Massana i el 31 d’octubre va complir 101 anys. Allcard ha treballat com a dibuixant de grans vaixells de càrrega i ha dissenyat embarcacions de rescat per aire i mar. Ha rescatat bells velers de fusta, els ha reparat i hi ha navegat i viscut a bord viatjant arreu del món. / Per ESTEFANIA GRACIA
–Com ha estat l’experiència de superar els 100 anys?
–Només ho vaig acceptar. M’agrada arreglar coses, però ara no hi ha res que hagi de solucionar. La meva memòria per als noms és desesperada. Ara no puc conduir, però la majoria dels dies encara puc pujar i baixar sol el nostre camí de muntanya, molt estret. No puc esquiar o anar en bicicleta, però cada dia faig quatre quilòmetres en bicicleta estàtica. Des de la cadira miro al sud a través d’una gran finestra als boscos i les muntanyes. No veig cap casa! La vista és magnífica, no ha canviat des que vam venir aquí. Al balcó tenim dos menjadors d’aus per observar les petites aus alimentant-se i miro els núvols per comprovar la direcció del vent.
–Per què creu que ha arribat a una edat tan longeva?
–Tinc sempre gana i gaudeixo del menjar, i menjo moltes fruites i verdures, i també carn. No he begut alcohol durant molts anys i mai he fumat. Prenc molt pocs medicaments. Faig exercici cada dia. Però també hi ha la genètica de la meva família. Tinc una cosina a Xile que l’1 de novembre ha complert 102 anys, el dia després que jo en fes 101. La meva germana vivia sola quan tenia 96 anys i va morir a causa d’una pedra biliar infectada.
–Com es presentaria? Quines aficions té, què li agrada?
–Sobretot, m’encanta la vela i el mar. Sóc un home que li agrada estar sol. No m’agraden les multituds o les trobades per sopar. La Clare, la meva dona, diu que sóc compassiu i que tinc un bon sentit de l’humor, però també sé que tinc prejudicis contra les persones obeses. M’encanta la natura i la muntanya, i no m’agraden les ciutats. M’agraden els animals. Quan era un nen sempre teníem gossos i muntava molt a cavall. Ara tenim una bonica petita gata que s’asseu a la meva falda mentre esmorzo.
També estic molt interessat en les pistoles d’espurna del segle XVIII i XIX. Mai he tingut una televisió però he tingut una ràdio de transistors al vaixell. No estic interessat en la música. M’agrada el silenci. No m’agrada el soroll. Sóc molt independent. En tots els meus dies de navegació no vaig tenir una ràdio vaixell-terra fins que es va convertir en obligatori. No volia l’ajuda dels serveis de rescat. Ningú em va ordenar anar a navegar, així que no hauria de demanar-los d’arriscar les seves vides tractant de salvar-me.
Abans de sortir d’Anglaterra vaig gaudir conduint cotxes esportius i un cop vaig conduir al voltant de Brooklands en un Bugatti! També m’agradaven les motos. No recordo les dates però la Clare diu que vaig començar el busseig als 65, windsurf quan tenia 68 i quan vaig arribar a Andorra, amb 72 anys, vaig començar a esquiar de nou. Vaig gaudir l’esquí fins que vaig tenir 92 anys. Suposo que, de vegades, he tingut por, però no ho recordo, ja que sempre he estat massa ocupat. No hi havia temps per tenir por. La Clare diu que tampoc se’n recorda que jo hagi tingut por.
–Algunes anècdotes que l’hagin marcat en la seva vida?
–El meu avi em va deixar una vela lleugera oberta de 15 peus, en el seu testament. Jo tenia 14 o 15 anys quan vaig navegar pel Tàmesi, dormint a l’aire lliure enmig del mar. Als meus 20 anys d’edat navegava sol fora d’Irlanda, quan el meu vell vaixell de fusta es va enfonsar. Vaig haver de nedar una llarga distància per arribar a la costa. I en una ruta costanera, em vaig trobar un home que em va preguntar amb veu tremolosa: «Has vingut del vaixell que s’ha enfonsat?».
–Què li agrada més d’Andorra?
–El bell paisatge i les muntanyes, les setmanes de bon temps i la tranquil·litat. És un país molt segur, amb baix índex de criminalitat. Quan vaig venir per primera vegada a Andorra i vaig sol·licitar la residència, una dona molt amable d’Immigració em va preguntar si no em sentia presoner de les muntanyes després de veure sempre l’ampli horitzó. I li vaig dir: «No, no és tota la natura. Les muntanyes són només ones estacionàries». També m’encantava l’esquí i a l’hivern anava a Arcalís gairebé cada dia de la setmana.
–I el que menys li agrada?
–L’hivern, ara que ja no puc esquiar.
–Què diferencia Andorra dels altres llocs on ha viscut?
–El clima excepcional. Els pocs embussos i que sempre hi ha un lloc per aparcar. Abans de venir, estava sempre en moviment. És la primera vegada, des que vaig sortir d’Anglaterra, després de la guerra, que m’he quedat en un lloc tant de temps.
