Eduard Ibáñez, CEO d’Aerofor, fa balanç del primer simulacre de rescat amb un dron de càrrega pesada als Pirineus, dut a terme a Andorra. En aquesta entrevista, explica com va sorgir el projecte, el paper clau del país com a banc de proves, i detalla tant el potencial d’aquesta tecnologia per donar suport als equips de rescat com les limitacions tècniques i normatives que encara en condicionen l’ús.
Com va sorgir la idea de fer aquestes proves a Andorra, concretament al Mirador del Roc del Quer?
Això ve de lluny, arran de la col·laboració amb Frédéric Kauffmann, CEO de The NeverRest Project. Vam començar a estudiar conjuntament quines opcions tecnològiques podíem desenvolupar amb l’objectiu de fer el camp base de l’Everest més sostenible. Dins d’aquest estudi, a nivell logístic, va aparèixer també la possibilitat d’aplicar aquestes solucions al rescat, un àmbit on fins aleshores no existien drons amb aquesta capacitat de càrrega. Quan va aparèixer aquest model, ja ho teníem tot preparat, juntament amb David Fraissinet, de l’ACA, per dur a terme el primer simulacre real en un entorn de muntanya com Andorra.
Com es va decidir la ubicació concreta del simulacre?
Un cop vam disposar de l’aeronau, David Freixinet va començar a coordinar totes les entitats implicades i a valorar les zones més adequades. Finalment, ens va proposar la zona de Canillo, ja que és un entorn més elevat i complia millor els requisits per fer una prova el màxim de realista possible. A partir d’aquí es va anar engranant tot el dispositiu.
Era la primera vegada que feien proves d’aquest tipus a Andorra? Què en destacaria del terreny?
Sí, era la primera vegada que fèiem un simulacre d’aquest nivell aquí. El que beneficia Andorra és que s’ha convertit en un veritable banc de proves tecnològic. L’ACA i la FIA, de fet, han rebut recentment un segon premi d’innovació, i això reforça el paper del país com a escenari on es poden testar i després exportar aquests avenços arreu del món. Les col·laboracions dins del país, especialment en territoris de muntanya, són clau.
Quin paper han tingut els Bombers d’Andorra en el desenvolupament de la prova?
La seva col·laboració ha estat fonamental. Abans del simulacre vam fer una reunió prèvia amb els Bombers, on van aportar moltes idees que vam incorporar i adaptar. Nosaltres no som rescatadors d’alta muntanya, així que el seu coneixement operatiu ha estat determinant. Inicialment teníem una idea molt diferent, però gràcies a ells el plantejament final va ser molt més realista.
Quin impacte pot tenir aquest projecte per al país?
Andorra és el primer país on es fan aquest tipus de proves en entorn real. Si en un futur aquesta tecnologia es pot implementar de manera operativa, el país podria ser també el primer a beneficiar-se’n. Això dona una projecció molt important a nivell internacional.
S’ha dit que encara falta recorregut perquè aquesta tecnologia s’implanti de manera general. Què és exactament el que falta?
Hi ha dos grans factors: el tècnic i el normatiu. A nivell tècnic, el simulacre que vam fer era sobretot una prova per validar si la tecnologia podia oferir els resultats esperats. El dron utilitzat provenia del sector agrícola i tenia certes limitacions. Posteriorment ja vam treballar amb un model deslimititat, amb paracaigudes i sistemes de seguretat, que elimina moltes de les restriccions que vam tenir durant la prova.
Amb quin model concret creu que aquestes limitacions tècniques ja no existirien?
Amb el Flycart 100, una evolució del DJI Agras T100 que vam utilitzar. És el mateix dron, però amb deslimitacions, un programari específic, paracaigudes i un sistema de seguretat actiu. Amb aquest model no hi veig limitacions tècniques per a les operatives que els Bombers ens van plantejar a curt termini, especialment pel transport de motxilles i equipament de primers auxilis per agilitzar l’arribada dels equips de rescat.
Quin paper juga la normativa en tot aquest procés?
A nivell dels cossos de bombers i seguretat, en molts països operen fora de la normativa general, cosa que permet cert marge d’actuació. A Andorra, probablement es podria començar a treballar en un esborrany normatiu perquè en un futur els Bombers poguessin utilitzar aquests drons, inicialment com a eina de suport logístic i no tant com a camilla de rescat. A nivell europeu, en canvi, la situació és molt més complexa i lenta: els processos legislatius poden allargar-se fàcilment deu anys.
Per què Andorra és clau en aquest context europeu tan restrictiu?
Per la seva simplicitat normativa i operativa. Treballar a Andorra és molt còmode, fins i tot comparable amb els Estats Units pel que fa a l’operativa amb drons. En altres territoris com Catalunya o Espanya, a nivell tècnic és impossible fer demostracions com aquesta. Per això la voluntat és repetir i ampliar les proves aquí.
Quins són els següents passos del projecte?
A principis d’any disposarem del Flycart 100 i a la primavera tornarem a fer proves abans de marxar al camp base de l’Everest. És absolutament necessari validar aquest nou dron en entorn de muntanya abans de portar-lo a una alçada molt més extrema.
Quin és l’objectiu concret de les proves previstes a l’Everest el 2026?
Fer el primer test al camp base de l’Everest amb aquest dron ja optimitzat, repetint proves logístiques i de suport al rescat, però en unes condicions molt més agressives d’alçada i meteorologia. Volem portar la tecnologia al límit per validar-la i conèixer exactament fins on pot arribar, sense posar ningú en risc.
SUBSCRIU-T'HI
De la redacció al teu dispositiu
