Barceloní de 30 anys, Edu Esteve va veure complert el seu somni de dedicar-se a la música després de participar en el concurs musical ‘Eufòria’, on va obtenir la sisena posició. Amb un primer disc ja publicat abans del programa, dedicat íntegrament al seu pare mort, el passat maig va llençar al mercat l’EP ‘Ara o mai’. Aquest pròxim dilluns arriba a Andorra la Vella com a part del cartell de la Festa Major i des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ell sobre aquest fet, un repàs a tota la seva trajectòria i el que ha suposat per a ell participar en el concurs musical.
–Quin va ser el seu primer contacte amb la música?
–Va ser arran d’un amic meu amb el que jugava a bàsquet. Ell era raper i em va comentar que necessitava una veu més per una cançó seva, i com que m’havia sentit cantar algun dia al vestuari, em va convidar a anar a l’estudi de gravació amb ell. Va ser quan jo tenia uns 23 o 24 anys i des d’aquell moment em vaig enamorar d’aquest món. Abans d’això, sí que és cert que m’agradaven moltes coses i havia anat provant diferents camps. Tinc formació en un Grau Superior d’Esports, un altre en Producció Audiovisual i Espectacles, dues carreres en ADE i Màrqueting i ja fa dos anys que vaig estar cursant un Postgrau en Gestió de la Indústria Musical. M’apassionava sobretot el món de l’esport, però des del 2019 ho vaig tenir més clar que mai.
–Ja fa més d’un any que va sortir d’‘Eufòria’. Quin balanç fa d’aquest temps?
–M’ha canviat la vida totalment. Ha sigut una volta de 180 graus, ja que abans estava treballant en una oficina assegut davant d’un ordinador i ara, per sort, puc viure experiències que no havia imaginat mai, a més de crear música i composar amb artistes molt coneguts arreu del món. L’experiència que estic agafant, la confiança i tota la gent que estic coneixent és el més maco d’aquest camí, i estic molt content de tot el que m’està passant.
–Suposo que, com tot a la vida, va tenir la seva part positiva, però també negativa.
–Totalment. L’experiència va ser molt maca, intensa, ràpida i efímera, però com tu bé dius, té les seves parts positives i negatives. Un programa com ‘Eufòria’ et dona una visibilitat gegant i et fa créixer en tots els sentits, no només perquè has de fer un pas endavant, sinó perquè aprens moltíssim de tota la gent que tens al voltant, que són uns professionals de cap a peus. En l’altre costat, i arran d’aquesta exposició, hi ha moltes persones que opinen sense conèixer-te ben bé i amb unes faltes d’educació que no haurien d’existir. Tothom pot pensar el que vulgui, però es pot dir de moltes maneres i hem d’intentar passar d’aquest tema perquè sinó ens fem mala sang i acaba repercutint en el nostre dia a dia. Tant a escala professional com personalment, ja que t’ho emportes a casa i acabes creuat. Les xarxes socials són molt perilloses, especialment Twitter.
–Va ser un dels participants de qui més s’esperava la seva música. Ha sentit aquesta pressió per part del públic?
–Cadascú es posa la seva pròpia pressió per fer-ho el millor possible i treure música amb la millor qualitat de lletres i ritmes, però penso que si només a una persona ja li ressona la cançó, es pot considerar un èxit. Òbviament hi ha pressió perquè et compares amb altres concursants o artistes, però jo crec que cadascú és diferent i fa el seu camí sense saber les voltes que donarà la teva música o tu mateix. S’ha d’intentar fer en tot moment el que a tu et mogui per dins i sentir que la cançó que estàs cantant és teva i de ningú més.
–Costa, però, establir-se en un món el que cada vegada hi ha més competència? A ‘Eufòria’, per exemple, surten cada any al mercat 16 noves veus.
–Amb els temps que estem vivint, qualsevol persona es pot muntar un estudi a casa seva i fer música, independentment de si ha sortit d’un programa com ‘Eufòria’ o no. Hi ha més competència? Sí, però reitero el que he dit abans: que cadascú faci el seu propi camí. Hi ha pastís per a tots, però no ens hem de despistar perquè sinó algú es menjarà el teu tros.
–Abans de tot aquest fenomen va publicar el seu primer disc, ‘Fènix’. D’on parteix aquesta proposta?
–’Fènix’ va ser un àlbum que vaig treure l’any 2021 amb motiu de la mort del meu pare per càncer al 2020. Durant aquell temps vaig patir una depressió molt forta en la qual no tenia ganes d’absolutament res, però la música em va ajudar a canalitzar tots aquests pensaments a través de la creació d’aquest disc. Es diu així perquè el fènix sempre acaba renaixent de les cendres i es fa més fort, i així és com em vaig sentir jo. És un àlbum molt especial per a mi perquè li dedico totes les cançons al meu pare.
–Dins del disc compta amb cançons tan especials com ‘Un Nou Àngel’, on parla precisament de la mort del seu pare.
–Sí, em vaig obrir en canal i volia treure tot el que tenia a dins. La cançó la vaig composar a uns dies que el meu pare ens deixés, quan els metges ja ens havien dit que no es podia fer res per ell, i recordo estar al sofà de casa escrivint en el bloc de notes tot el que em passava pel cap. Només lletra, sense melodia ni instruments ni res.
–I com és el procés d’obrir-se d’aquesta manera? És difícil o surt instintivament?
–A mi sempre m’ha agradat mostrar-me tal com soc tant a les xarxes socials com a les cançons que composo, ja que vivim en una societat en la qual hi ha molts filtres i a vegades aquestes no mostren realment el què una persona està sentit. S’ha de ser transparent com l’aigua i jo no vull a enganyar a ningú sobre la meva manera de ser, de com estic o de les vegades que vaig al psicòleg. Són una sèrie de fets que s’han d’anar normalitzant, ja que al final la salut mental és igual d’important que la salut física.
–Com va ser el procés de tirar endavant l’àlbum com a artista independent? Imagino que les diferencies amb treballar sota el segell d’una discogràfica deuen ser bastant grans.
–Òbviament sí. Una discogràfica et proporciona una sèrie de contactes de la indústria i posiciona les teves cançons d’una manera que com a artista independent no es podria fer. També hi ha una ajuda econòmica, que quan estàs pel teu compte has de resoldre tu sol, a més d’haver-ho d’organitzar tot tu. És com si, com a independent, el projecte fos molt més gran, ja que t’has d’ocupar del màrqueting, de pujar les cançons a les plataformes, temes més burocràtics… La discogràfica et permet centrar-te més en la música i no malgastar la teva energia en altres qüestions.
–Ara ha publicat el seu primer EP, ‘Ara o mai’. Què ens pot explicar d’ell?
–Aquest EP sorgeix de la idea que jo tenia a l’hora de presentar-me a ‘Eufòria’, ja que era com la meva última carta. No sabíem ni com es diria el programa o cap a on aniria, però era un «ara o mai» per intentar viure de la música i lluitar pel meu somni. I mira, de moment m’ha sortit bé! A més, el que intento mostrar a ‘Ara o mai’ és la versatilitat que crec que porto a dins, amb sons molt diferents, i m’agrada perquè he pogut col·laborar amb diferents artistes a l’hora de composar com són l’Adrià Salas o la Vicco, que és la meva cosina segona i em fa molta il·lusió que avui dia ho estigui petant per tot el món amb el seu tema ‘Nochentera’.
–En què s’inspira a l’hora de crear els seus temes? Diria que és un compositor amb un mètode fix?
–Tinc diverses maneres de composar. Si ho faig sol puc agafar des d’una base d’Internet per fer alguna melodia amb la veu o bé, ara que he començat a fer de productor i estic produint alguns temes, intento buscar i provar sons, estils i melodies diferents. Realment no segueixo un mateix patró i jo crec que és interessant, si treballes amb diferents artistes que toquen altres branques, adaptar-se al que ells porten.
–Ara arriba a Andorra formant part de la Festa Major d’Andorra la Vella. Què podem esperar d’aquest concert?
–Estic molt content, tinc família a Andorra i he passat ja algun Cap d’Any allà. Serà un concert amb molt de ball i moviment, amb uns músics increïbles i efectes especials. Crec que la gent s’ho passarà molt bé i és el que jo sempre dic abans de tots els concerts, durant l’estona que estem allà tots junts intentem desconnectar dels problemes que tenim a la vida quotidiana. Les Festes Majors són una vegada a l’any i s’han de gaudir.
–A més, aquella mateixa nit actuaran els seus companys d’‘Eufòria’, Mariona i Triquell. Deu ser emocionant tornar a compartir escenari amb ells un any després.
–La veritat és que sí. Amb la Mariona i el ‘Triqui’ són amb els que més em portava al programa i vam fer molt bones arrels. Ara cadascú ja ha fet el seu propi camí i ja no estem tan units com abans, però, tot i això, seguim en contacte, explicant-nos com ens va i ajudant-nos en el que faci falta.
–El concert s’emmarca dins de la gira amb la qual ja porta unes setmanes rodant. Quin feedback està notant del públic sobre l’escenari?
–Un feedback molt positiu, crec que la gent s’ho passa bastant bé i sempre veig al públic animat. A mi això em dona ganes de continuar per aquest camí, ja que a vegades, com tot a la vida, hi ha moments d’alts i baixos, però quan pujo a l’escenari és de les millors sensacions que es poden tenir a la vida. És molt especial i bonic poder començar la meva carrera així, amb tan bon peu, i veure que la gent segueix al peu del canó esperant noves cançons.
–Imagino també que en res el veurem traient nova música.
–Sí, estic composant moltíssim i creant noves cançons. Encara estem decidint com enfocarem aquest final d’any i inicis del proper, però et puc garantir que s’espera nova música molt guay i alguna col·laboració.
–Això serà com si el fes escollir entre un dels seus suposats fills, però de tots els seus temes, podria quedar-se només amb un?
–Te’n diré un parell. En primer lloc em quedaria amb ‘Un Nou Àngel’ per tot el que comporta i hem comentat i després amb ‘La Primavera’. Va ser la primera cançó que vaig llençar després de sortir d’‘Eufòria’ i va funcionar moltíssim, així que li tinc molta estima.
–Donant una àmplia ullada a la indústria musical, amb qui diria que és la seva col·laboració somiada?
–Que difícil! M’agraden molts artistes, però m’encantaria poder col·laborar amb grups com The Tyets, Stay Homas, Oques Grasses, La Fúmiga… o altres artistes individuals com el Miki Núñez o la Vicco, que seria també molt especial per a mi. I si hagués de pensar internacionalment… et diria que amb el Harry Styles.
