David Subirà és psicòleg clínic de Salut Mental i la persona que escolta les inquietuds dels joves cada dimecres a La Central. Des que va entrar en funcionament el servei de Consulta Ràpida d’Adolescents en Crisi (CRAC) al novembre del 2015, ha rebut una mitjana d’entre quatre i cinc consultes per curs escolar sobre bullying.
–Com actua quan rep una consulta sobre assetjament escolar?
–El primer que faig és intentar conscienciar la persona que ha de denunciar la situació. Normalment dona el seu vistiplau i aleshores ens posem en contacte amb l’escola perquè activi el protocol corresponent.
–Si no té el vistiplau de la víctima, no pot traslladar-ho al centre escolar?
–No puc, però sempre busco la complicitat de la persona. Si no és el primer dia, serà el segon o el tercer que s’adonarà de la necessitat d’explicar-ho. Tot i així, no m’ha passat mai que s’hi hagi negat perquè és bàsic que l’assetjament es treballi des de l’escola; és difícil que pari sense activar el protocol.
–Acostuma a ser la víctima qui ve a explicar la situació?
–El 100% de les vegades.
–Sola o acompanyada?
–Normalment sola perquè acostuma a fer-li vergonya i no vol revelar-ho fins que la situació arriba a un punt insostenible. A Salut Mental tractem les conseqüències de l’assetjament sobre la víctima, i en molts casos també l’abusador.
–De quin tipus de conseqüències estem parlant?
–Per a un adolescent, la situació és dramàtica però també pot ser extremadament traumàtica perquè en aquesta època de la vida el vincle amb els iguals és molt important.
–Un cop ha comunicat el cas a l’escola, ja ho deixa a les seves mans?
–Normalment em poso en contacte amb el centre i intentem que hi hagi certa coordinació entre el seu tractament i el que realitzem des de La Central.
–Quan es deriva a Salut Mental?
–Quan el problema és més greu, és a dir, si el bullying està provocant conseqüències psicopatològiques importants. Per exemple, pot ser que derivi en absentisme escolar, que el nen o nena pateixin nivells d’ansietat elevats o estiguin deixant de menjar o dormir…
–Les últimes xifres de casos de bullying registrats als centres escolars reflectien que hi ha més noies que nois afectats. Ho ha percebut?
–No, però sí que és veritat que el bullying entre homes es dona d’una determinada manera i entre dones d’una altra. En el primer cas, sol ser verbal i també físic; en canvi, entre dones, verbal i inclús hi ha la tendència a deixar la persona aïllada, sobretot a través del cyberbullying.
–Aquesta modalitat està en auge?
–Cada cop més, i de vegades inclús es barreja l’assetjament directe a l’escola amb el cyberbullying a fora del centre educatiu.
–I com funciona?
–A través de Facebook, Whatsapp, Snapchat… i qualsevol altra xarxa social. La modalitat és indiferent, sobretot cal tenir en compte la importància de denunciar-ho si l’assetjament és continuat i està tenint unes conseqüències molt negatives sobre la persona afectada.
–Denunciar-ho a la Policia?
–Sí, no sempre, però de vegades ho suggerim i alguns casos han acabat a la Batllia.
–Què implica?
–El batlle imposa un tractament a l’assetjador. Per exemple, tres, quatre o cinc mesos de seguiment psicològic per al menor.
–Com afecta la víctima la intervenció de la Policia o inclús la judicialització del cas?
–El més important és que l’assetjament es talli d’arrel, ja que quan més dura més impacte emocional pot tenir sobre la persona. Per això s’ha d’utilitzar el mètode que sigui necessari i si els pares consideren que cal denunciar, doncs denunciar-ho.
–Com es talla d’arrel: separant la víctima de l’agressor?
–Com se separa, fent un canvi d’escola? Això ni soluciona el problema ni és just per a la víctima.
–Per tant, cal una conciliació?
–S’ha d’intentar trobar aquesta conciliació però també que l’agressor visqui les conseqüències dels seus actes.
–Això implica un treball conjunt entre víctima i agressor…
–O amb el grup, perquè de vegades hi ha persones que estan jugant el paper d’espectadores. I això no ajuda la víctima, ja que els membres d’aquest grup estan ignorant l’assetjament i també animant l’agressor a dur a terme determinades conductes.
–Perquè la víctima sol ser conscient que està patint bullying?
–Que hi ha una persona o grup de persones que l’estan aïllant o insultant, sí. Ara bé, els efectes que pot tenir a llarg termini ja són una altra cosa. De vegades et ve una persona amb ansietat, dificultats per relacionar-se amb els altres, inclús fòbia social, indicis d’un possible trastorn d’estrès posttraumàtic… i tu has de buscar quina és la causa de tot això. Pot ser que estigui lligat a una situació d’assetjament.
–Com s’ha d’actuar per evitar arribar a aquest punt?
–Primer és molt important que s’acabi l’assetjament i després treballar-ne les conseqüències, que la víctima se sotmeti a tractaments psicològics perquè pugui expressar el seu malestar i explicar què li ha passat. Ha de processar la informació, digerir-la i acceptar-la. Al final, ha de sentir-ho com una cosa que ha viscut però que no ha de perquè tornar-li a passar.
–Molta gent ho supera?
–Hi ha casos, i no són pocs. El bullying no és una malaltia, sinó una situació traumàtica Tot i així, jo he vist pacients que amb més de 20 anys encara arrosseguen símptomes que es poden vincular fàcilment a l’assetjament.
–Quins factors incideixen en la superació?
–Sobretot depèn del nivell d’assetjament, però també de les característiques de personalitat d’aquesta persona, així com de la seva capacitat de resiliència, mecanismes d’afrontament per superar les situacions… Ara bé, si se segueix un tractament psicològic adient es pot superar de manera adequada. I no només hi ha traumatitzacions primàries, sinó també secundàries.
–Què vol dir?
–Hi ha persones que malgrat no patir l’assetjament es veuen afectades per una situació d’aquestes característiques, és a dir, que en són víctimes secundàries. Sol donar-se en gent molt sensible, amb una gran capacitat d’empatitzar amb aquestes situacions o que viu molt malament la violència.
–I denuncien la situació?
–Hi ha gent que no, bàsicament per por. De tota manera, aquestes persones no es veuen afectades amb la mateixa intensitat que les víctimes. I una altra dada important és que molts agressors han sigut assetjats abans.
–Com s’explica?
–El que fan és repetir patrons que han viscut o que creuen que d’una manera o altra els socialitza.
–Per a ells, és una forma de superar la situació viscuda anteriorment?
–Podríem dir que es tracta d’un mecanisme inadequat de superació de la situació. El problema és que moltes situacions d’assetjament no arriben a ser denunciades i encara menys tractades.
–Des de La Central, incideix en la conscienciació sobre aquest tema?
–L’any passat vam fer una xerrada sobre bullying oberta a tothom, però bàsicament van venir-hi professors.
–Per què?
–És un tema que els preocupa especialment i que de vegades els costa gestionar-lo.
–No se li dona prou importància?
–El bullying ha existit tota la vida, però a finals del segle passat van començar a produir-se morts derivades de l’assetjament i va anar creixent la sensibilització al respecte. A Espanya mateix, es van registrar alguns suïcidis.
–I a Andorra?
–No que jo conegui.
