David Sanz és nascut a Barcelona, però actualment és el cap de servei de l’Institut de Música i és professor de guitarra. A més, com a intèrpret, difon la música del segle XX i XXI. Seguint aquesta línia, ha col·laborat a la nova mostra de l’Espai Caldes anomenada Una poètica del Vertigen. Música i Grafia, en la qual s’exposen una vuitantena de partitures i altres documents de la col·lecció personal de Sanz com correspondències, llibres, programes de concert o enregistraments centrats entorn un moviment, la música gràfica.
–Com va saber que es volia dedicar a la música?
–Jo vaig començar a fer música relativament tard, perquè normalment t’introdueixes en aquest món quan ets un infant, però en el meu cas va ser als 13 anys. Per tant, vaig entrar al típic centre de barri, ja que soc originari de Barcelona, i ràpidament vaig creure que era apassionant i vaig entrar al Conservatori. Després vaig seguir els meus estudis i ara estic realitzant un doctorat.
–En què consisteix l’exposició de l’Espai Caldes?
–En mostrar l’origen i un desenvolupament el qual es coneix com la música gràfica. Llavors, tot el que es mostra és un fons personal que he anat recollint amb els anys, perquè tant les partitures com els altres documents són originals. L’exposició és un petit recorregut visual i sonor en el sentit que comença per una part on hi ha una sèrie d’obres que preludien la història que vindrà, i després anem a Nova York, que és la ciutat on s’origina la primera música gràfica. A continuació passem per Europa, i finalment, anem a Espanya. Tot i així, hi ha un autor andorrà en l’exposició, que és l’organista i director del festival d’Orgue&nd, Ignacio Ribas.
–Com definiria la música gràfica?
–El que realment és gràfic és la partitura, no la música. Més que definir-la, puc explicar les seves característiques que la diferencien d’altres corrents. Primer, el mateix aspecte visual de la partitura, perquè hi ha aquest tipus d’aspecte d’anotació que es desvincula de la tradicional i va a un codi més visual i intuïtiu. En segon lloc, fa que l’intèrpret que afronta aquesta partitura ho faci des d’una perspectiva més creativa, perquè moltes grafies et suggereixen el gest que has de fer a l’hora de tocar, però no et determinen com ho has de fer, i l’artista ha de posar més de la seva part.
–Per què li va cridar l’atenció aquest gènere?
–Va anar venint amb els anys, perquè vaig observar com coexisteix aquesta transversalitat de diferents arts plàstiques, i com en la música gràfica, el tema visual s’enllaça amb el sonor. Això em va crear una motivació, vaig anar tirant el fil, i vaig descobrir que moltes obres sorgeixen de la música gràfica. A més, em va cridar l’atenció l’aspecte de la interpretació visual.
–Quin és l’autor de música gràfica que més li agrada?
–Un dels més importants, John Cage; i en l’àmbit català, Josep Maria Mestres Quadreny, autor amb el qual estic centrant la meva tesi doctoral.
