David Piñol té 32 anys, i en fa cinc que es dedica més seriosament a l’atletisme, fins al punt que s’ha col·locat com un dels noms més rellevants d’aquest panorama al país. L’àmbit de la banca continua sent el seu principal ofici, però la passió per aquest esport, les ganes i la constància l’han posicionat en el focus, ja no sols a escala de clubs, sinó també de federació.
–Quan li va despertar aquesta passió per l’atletisme?
–De petit ja practicava aquest esport, però no gaire, ja que em vaig decantar pel futbol. Va ser el meu germà qui em va inculcar a poc a poc tot el referent a l’atletisme.
–En quin moment va decidir dedicar-s’hi més seriosament?
–Quan vaig acabar d’estudiar i vaig començar a tenir més temps disponible. Fa vuit anys que soc a Andorra i vaig entrar a l’Amics de l’Atletisme.
–Què l’ha enganxat de l’atletisme?
–El que més m’agrada és establir un objectiu, aconseguir-lo i fer-ho per mi mateix. I ja no sols de l’atletisme com a tal, sinó també d’altres disciplines com el trail, que també m’agradava molt, però fa dos anys que m’he centrat en l’asfalt.
–Com és que va escollir l’Amics?
–Perquè com el seu nom indica és un grup d’amics que sempre que vulguis anar a entrenar a l’estadi hi seran, tindràs companyia, i tots fem pinya. Quan vas a una cursa no vas mai sol i et sents més abrigallat.
–Tot i que és un esport individual, gaudeixen molt del treball en equip, no?
–Completament. Quan estàs competint i ja portes el dorsal, ets tu contar el món, però quan acaba la cursa el que més agrada és poder celebrar els resultats amb els companys i veure com la resta de la gent també ha assolit els seus objectius.
–Gaudeix corrent, però té també aquest esperit competitiu característic.
–Exacte. Independentment de guanyar o no una cursa el que m’importa és el fet de marcar-me una meta i poder assolir-la. Per exemple, quan faig una marató el que més m’agrada és establir un temps i superar-me, més enllà que pugui quedar el 100 o el 200.
–Competeix també a l’estranger. Quina cursa és la que se li ha quedat gravada?
–Una a Rotterdam, que va ser la primera vegada que vaig rebaixar les tres hores i portava un treball al darrere molt intens.
–Sorprèn que amb tan sols cinc anys dedicant-se estigui assolint tan bons resultats.
–Al cap i a la fi, no hi ha cap regal. Les marques que hagi pogut aconseguir tenen al darrere moltes hores i molts quilòmetres, i també he tingut la sort de no haver patit cap lesió greu.
–Quin és l’objectiu més gran que es marca i què necessita per poder fer una bona cursa?
–Fa dos anys que espero poder fer la marató de Chicago, però per la covid-19 no s’ha pogut donar. El més important és una bona dosi d’autoconfiança i estar tranquil.
