- El biòleg, amb un talp dels prats, al Pallars Sobirà. Foto: EL PERIÒDIC
–¿Quantes espècies de carnívors pul·lulen per les nostres muntanyes?
–Tretze. Però hi hem de descomptar el linx boreal, que es va extingir el segle XVIII; el llop – l’última notícia data del 1910, quan va matar un pollí a Arinsal– i el turó, desaparegut els anys 90.
–¿Alguna en perill imminent?
–La llúdriga i el gat fer. I la mostela passa per una situació ben delicada.
–Perdoni, però, ¿què hi feia el linx boreal per aquest racó de món?
–S’estenia per tot el Pirineu, i no l’hem de confondre amb el linx ibèric. Avui en tenim cites probables: –avistaments, petjades, excrements–però no confirmades.
–¿Quin és el carnívor més abundant del país?
–La fagina, un mustèl·lid de la família de la marta, l’ermini i la fura. Més petit que un gat, cua llarga, orelles grans, color xocolata i una gran taca a l’esquena. Inconfusible, vaja.
–¿I quin és el més perillós que ens podem topar?
–Sens dubte, l’home. El carnívor a qui hem de tenir més por. Ja ho deia Hobbes: «Homo homini lupus». L’home és un llop per a l’home.
–Volia dir entre els de quatre potes.
–Perillós de veritat no n’hi ha cap.
–¿Ni l’ós?
–Ni l’ós. S’han documentat poquíssims incidents, fins i tot en els llocs on n’hi ha més densitat, com ara Cantàbria, Romania i Yellostone. I els pocs casos que hi ha es poden atribuir a negligències humanes.
–Només per si un cas: si ens en trobem un, ¿què fem?
–Disfrutar del privilegi: un avistament és un cas absolutament extraordinari.
–Sí, bé, però, ¿i després, què?
–No fer cap moviment brusc, ni córrer ni cridar. A Yellowstone recomanen que t’estiris al terra i deixis que t’olori. Però que se sàpiga, això no ha passat mai, al Pirineu. Li té pànic a l’home i la reacció instintiva quan detecta presència humana és fugir.
–¿Quants n’hi pot haver, al Pirineu oriental?
–Quatre o cinc –és difícil de precisar– entre les Alberes i la vall d’Aran.
–I anem al llop: ¿tornarà?
–N’hem identificat genèticament una dotzena –tots mascles, menys una femella– entre el Canigó i el Moianès, una zona molt àmplia. I tenen una gran mobilitat. Així que és només qüestió de temps que tinguem la primera cita del pas del llop per Andorra. Per cert, l’últim llop andorrà va ser mort el 1907, a la Massana.
–¿Ens n’hem de preocupar?
–Al contrari: la presència de grans carnívors amb tot el seu ganxo mediàtic –per això n’estem parlant ara– és una oportunitat turística. Mirin l’exemple del parc de Somiedo, a Cantàbria.
–Perdoni la insistència, però si ens topem un llop, ¿també ens estirem al terra i esperem?
–El llop és encara més poruc que l’ós, així que no pateixin.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
