- A l’illa grega de Kalymnos, dalt d’una muntanyeta de res. Foto: EL PERIÒDIC
Escalador. El 12 de juny va pujar (i baixar) sis senyores parets de l’Alt Urgell: 1.800 metres en 13
hores. I a pèl. Ahir en va presentar el documental a Ordino.
–Les sis parets alturgellenques que es va polir en un dia són…
–…Esplovins i la paret Bucòlica, just sobre el pantà d’Oliana; roca Narieda, a tocar d’Organyà; la paret del Grau, a Coll de Nargó; la serra de Sant Joan a Montanisell, i per acabar, el roca Verda, al Cadí.
–¿Alguna d’inèdita?
–No, no. Tot són vies clàssiques, obertes de fa molts anys i ben conegudes pels escaladors.
–En total, 1.800 metres, 1.600 dels quals sense corda. Això, ¿és molt o és poc?
–¡Mooolt! Però no només per la quantitat. Si fos una sola paret de 1.800 metres, ho tindries tot allà mateix; però el fet d’haver de desplaçar-te d’una paret a la següent ho complica. El cansament s’acumula i si enganxes un tram de roca dolenta te la jugues.
–Roca… ¡¿dolenta?! ¿Són com les persones, que n’hi ha de bones i sobretot de malparides?
–Esquerdada, que hi poses el peu o la mà i cedeix o es trenca. És un factor que no controles, que no depèn de tu, que ho facis millor o pitjor. L’atzar és perillós.
–¿Per què ventilar-se sis parets d’una tacada i no prendre-s’ho amb calma, disfrutar del panorama?
–Quan escales sense corda t’adones que pots fer en tres quarts el que amb material ordinari et portaria tres hores. La idea sorgeix així, i com que l’Alt Urgell és on m’he criat, esportivament parlant, semblava natural posar-me a fer les parets més significatives de la comarca en un sol dia. Era un repte i ja l’he complert.
–¿A quina li té més carinyo?
–Esplovins: res de l’altre món, ja ho sé, però amb unes parets llarguíssimes.
–¿Una paret facileta, per començar?
–La via Bàlsam del Tigre, a la paret Bucòlica. Un pelet difícil, tècnicament, però espectacular.
–Però no ens posem estupends. Els debutants, sempre amb corda, ¿oi?
–Per descomptat.
–¿Què hi ha, allà dalt, que no tingui a peu pla?
–Et sents part de l’entorn: exactament com un pedra, un arbre o una bestioleta que pul·lula per la roca. Una sensació de pau, de llibertat, de plenitud. I que només tens quan vas a pèl, sense material.
–¿Alguna vegada s’ha vist perdut?
–En un parell d’ocasions he travessat la fina línia que separar el risc assumible però controlable de la temeritat manifesta. Però mai no penses que et cauràs. Al contrari: són instants de màxima concentració, assumeixes que ets allà dalt i que només et queda tirar amunt.
–¿On va experimentar, aquest moment decisiu?
–A la cara nord del Montardo: em vaig equivocar de camí. No és agradable, però treus el millor de tu mateix.
–¿Fetitxista?
–No. El millor amulet són bons braços, bones cames i millor cap.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
