David De Luca és karateka en categoria cadet -63kg. de la Federació Andorrana de Karate (FAndKarate), i als seus 15 anys, compaginant l’esport i els seus estudis a 4t d’ESO, s’ha postulat com un dels esportistes a tenir en compte en aquest país. El jove va finalitzar la posada a punt per a aquesta temporada la setmana passada, i ja té la vista posada en l’inici dels campionats, a l’octubre.
–Quan va començar amb el karate?
–Vaig començar quan tenia quatre anys, ben jove, gràcies, en part, a un amic meu. Quedàvem els dos per veure la sèrie Bola del Drac, i sempre anàvem dient que el karate era la millor art marcial que hi havia. Llavors em va entrar la curiositat i li vaig dir a la meva mare que m’apuntés.
–Competeix en la modalitat de kumite. Perquè el kumite i no la kata?
–Quan era més petit feia les dues modalitats, però em va semblar molt més interessant el kumite. És una disciplina en la qual no depens només de tu, sinó que hi ha un rival davant, al qual has de llegir molt bé i estar 100% concentrat, mentre que la kata s’assembla més a un combat invisible, una mena de representació, i vaig apostar més pel dinamisme.
–Quines sensacions té quan surt al tatami?
–Intento estar el més concentrat possible, però és clar que els nervis també estan presents. Però el que més sento és aquesta eufòria per competir i demostrar que pots fer les coses bé.
–Què és més important: la part física o la psicològica?
–Penso que el físic seria un 20%, mentre que la intel·ligència seria un 80%. Per molt fort o ràpid que siguis, tothom sap realitzar una tècnica concreta. El que marca la diferència és saber quan i com portar-la a terme.
–Li agradaria viure del karate? On té el cap ara mateix?
–És molt complicat, ja que no és un esport com el futbol o el bàsquet, però és clar que m’agradaria. D’altra banda, acabem de tornar d’una estada a Tenerife, i cap al dia 20 d’octubre començarem el Campionat de Madrid, i estic plenament enfocat en aquesta cita.
–Vostès s’ho juguen tot a una carta, no? Quina és la clau per aixecar-se de nou?
–Més o menys. Estàs quatre o cinc mesos entrenant al màxim per després competir en dos minuts, que és el que dura un combat. Per mi hi ha una paraula clau: perseverança. La perseverança et permet millorar en cada entrenament, i sempre dic que no és la quantitat d’hores que entrenes, sinó la qualitat d’aquestes.
–Si li pregunto sobre el Jocs del Petits Estats del 2025 a Andorra…
–Tinc moltes ganes que arribi aquesta data, però queden tres anys, els quals he d’aprofitar per preparar-me al màxim, i vull gaudir d’aquest camí. Competir a casa és un factor diferencial, i a tots els competidors ens agrada estar envoltats dels nostres.
