David Aymerich (Tarragona, 1994) és el més jove dels directors amb pel·lícula a concurs a l’Ull Nu. D’un guió encetat mentre estudiava batxillerat i de la constatació que la carrera de Comunicació Audiovisual era massa teòrica i calia prendre mesures per compte propi, va néixer El dulce sabor del limón, que es va projectar ahir al vespre en el context del Festival i va comptar amb la presència del director per a resoldre dubtes i inquietuds.
–Va començar a gestar el guió quan estudiava Batxillerat, com ha sigut el procés?
–A mi sempre m’havia agradat explicar i crear històries. Fer una pel·lícula comporta molt d’estrès i molta feina. Hem seguit un camí de prova i error per intentar superar-nos dia rere dia, aprenent i absorbint com una esponja.
–Com va aconseguir que la gent cregués en el projecte?
–Vam tenir problemes perquè ens consideraven massa joves i inexperts. Per això ens van aconsellar que ens autoproduíssim el projecte. Vaig contactar amb el director de fotografia del Cosmonauta, que m’havia agradat. El vaig contactar jo mateix i als representants dels actors també. Tots em van dir des del primer moment que els agradava la història, tots eren joves i veien el relat amb una perspectiva amiga, de ganes de fer coses i bogeries, com els protagonistes.
–I els 30.000 euros de pressupost d’on van sortir?
–Dels meus estalvis per a un màster, que mai faré, de moment [riu], d’un micromecenatge local a Tarragona, amb diferents negocis locals que ens van recolzar, a més de familiars i amics.
–Amb quin material es presentava a vendre el seu projecte?
–A més del guió, per fer-ho més entenedor i visual em vaig dissenyar jo mateix un dossier de premsa amb Illustrator. Així situava qui era jo i quin projecte tenia, destacava el dinamisme i els dubtes de l’adolescència i del pas a l’edat adulta.
–Què va ser el més difícil de tot el procés?
–La inexperiència i els maldecaps de l’organització. Cada tecla que tocàvem era nova.
–Com és que va fer un llargmetratge sense passar pel curt?
–El germen del guió era per a un curtmetratge però em vaig enamorar d’un dels personatges i vaig aprofundir en aquest fins a arribar al llargmetratge. També vam creure que tindria més recorregut i més múscul com a carta de presentació.
–Com va arribar fins a l’Ull Nu?
–Vam acabar la postproducció a l’agost de l’any passat i amb tot l’equip vam estudiar les propostes de promoció. L’Alberto Esparta, un dels actors protagonistes, coneixia l’Ull Nu i creia que la pel·lícula hi encaixaria en aquesta primera edició que admet llargmetratges. Quan vam rebre les bases hi encaixàvem perfectament. A més és un festival de gent jove fet per a gent jove i crec que era la millor finestra que podiem tenir per a una estrena internacional. A més, a El dulce sabor del limón, quan els protagonistes volen marxar per reconstruir la seva vida creuen els Pirineus i jo sempre he sentit una connexió amb aquestes muntanyes i amb el fred.
–Els va sorprendre quan van veure amb qui estarien competint?
–Sí, va ser una passada. Primer ens van dir que havíem estat seleccionats i va ser una alegria però una setmana més tard ens van dir amb qui compartiríem cartell i va ser increïble. És un honor i un plaer compatir cartell amb la guanyadora de diversos Goya, Estiu 1993. O amb Júlia Ist, que és una feina increïble i una pel·lícula que m’hagués agradat fer. Aquesta situació ens dona molts ànims per seguir endavant i entendre que la feina està ben feta.
