El cantautor Daniel Cros parla de la seva trajectòria professional i de com la influència dels seus pares i de la seva passió, viatjar, han modificat la seva música fins a l’actualitat, passant per diverses gèneres i països. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Els seus pares també venen del món artístic. És quelcom que es porta a la sang?
–És una cosa que es respira a casa. El meu pare era fotògraf, va morir quan jo era molt petit, i la meva mare és pintora, i és de qui he pogut aprendre més. Sempre l’he vist a casa envoltada de quadres, recollint materials per tot arreu… En definitiva, fent coses que tenen a veure amb el xip dels artistes, tot el dia donant voltes a conceptes… És una manera de viure que es respira a casa.
–Com han influït les seves professions en el seu treball com a músic?
–Soc molt sensible a tot el tema de l’art i, per exemple, el meu últim vídeo l’he muntat jo mateix perquè també m’agrada la part gràfica.
–Dedicar-se al món de la música no és fàcil. Va rebre suport familiar des del principi o preferien que es dediqués a una altra professió?
–El criteri d’haver d’estudiar una carrera també estava a casa. Vaig estudiar la carrera de Geografia i Història i en acabar-la em vaig posar a estudiar música durant tres anys d’una manera molt intensa i vaig decidir que em volia dedicar només a la música. Però és veritat que vaig estudiar la carrera una mica per obligació perquè en aquella època hi havia aquest criteri que havies de tenir una carrera universitària per poder guanyar-te la vida. El que està clar és que una carrera universitària et dona un bagatge, una base, uns fonaments, encara que després et dediquis a una professió que no hi tingui res a veure.
–La seva música ha anat evolucionant. Com definiria la seva trajectòria?
–Vaig començar fent pop-rock, després vaig veure que em volia dedicar més al jazz, després cap a la música africana o llatina. Una mica té a veure amb les músiques que un va estudiant, descobrint. I en aquesta última etapa estic més connectat amb el folklore llatinoamericà tot i fer una versió totalment lliure.
–La seva passió per viatjar ha influenciat, per tant, en les seves cançons.
–Sí. Fa uns cinc anys vaig començar a viatjar per Amèrica Llatina i fins ara he fet set gires per diferents països: Perú, Colòmbia, Argentina, Mèxic… I la veritat és que l’experiència de viatjar i conèixer gent em dona vida. I tot el que visc en cada viatge és susceptible d’acabar en una cançó. I també faig moltes col·laboracions amb gent d’altres llocs, la qual cosa t’aporta molt.
–No más canciones tristes és el títol del seu darrer disc. Com sorgeix?
–Té a veure amb una actitud vital. Temps enrere tenia cançons més melancòliques i ara el plantejament vital és pensar de manera més constructiva, sense deixar-se portar per la tristesa.
