Són dos referents del bàsquet nacional. Després d’una llarga trajectòria a la selecció i al BC Andorra, tant en el primer equip com en el segon, ja no tornaran a la pista. Les han viscut de tots colors, però amb la sort d’haver pogut sumar un bon nombre d’ascensos, que permeten que el club actual sigui el que és. Han estat part activa i són veus autoritzades del bàsquet nacional. Després de confirmar la seva retirada, poden valorar amb la perspectiva suficient el passat, present i futur de l’esport de la cistella al Principat.
–La temporada passada va ser la darrera que van estar en actiu. La seva retirada arriba en circumstàncies diferents…
–Dani Marin: El Xavi ho tenia més clar. Jo no del tot. Però al veure el rumb que agafava el club ho vaig tenir més fàcil. Incorporaven un entrenador forà per fer entrenaments també al matí, amb fitxatges de gent jove per deixar pas a noves generacions. Ja no hi tenia lloc.
–Xavi Galera: S’ha ajuntat tot i ha estat molt més fàcil decidir-se. El club necessita gent jove i algun veterà que ajudi. Jo no podia continuar igual d’implicat per raons personals. Vull tenir més temps lliure per estar amb el meu fill.
–A certes edats pots pensar que sempre seràs jove. La retirada es veu molt llunyana però van passant els anys i mentre el cos aguanti es continua jugant. Havien anat pensant que aquest dia, el de plegar, s’anava acostant?
–D.M.: No m’ho havia plantejat mai. Ets jove i van passant els jugadors fins que resulta que ets tu el que ets el veterà. Ara, quan tornes a veure jugar l’equip tens ganes de sortir a la pista i t’entra certa nostàlgia.
–X.G.: També et condiciona el físic que tens. Quan era jove pensava que no arribaria als trenta jugant. Sempre havia pensat que jo, que he tingut sempre un joc una mica especial, ràpid i espectacular, el dia que no pogués fer-lo igual, ho deixaria, perquè no acabaria jugant d’una altra manera.
–En tota la carrera esportiva han viscut moments per a tot. Alegries i decepcions s’acumulen. Quin és el pitjor record a la pista?
–D.M.: L’ascens a EBA que vam deixar escapar a Alella. Guanyàvem de 9 a l’últim minut i vam acabar perdent amb tres triples seguits d’un jugador que no havia jugat en tot el partit. Va ser un drama. Teníem llavors una generació de jugadors molt bona Ho teníem a la mà i no vam aconseguir-ho. Aquell dia van haver-hi molts plors.
–X.G.: Fixant-me més en temes personals, sobretot quan ets jove, tens moltes ganes de fer-ho bé i potser no et donen l’oportunitat. Si no tens paciència pot ser un problema greu perquè vols anar molt ràpid. Amb dinou anys vaig plantejar-me deixar el bàsquet.
–D.M.: També va ser un pal important els dos tirs lliures que va fallar Andreu Matalí a Mallorca, que va fer que no pogéssim pujar a la LEB Or. Era un altre partit que teníem l’opció de guanyar i de confirmar l’ascens i ens vam quedar de nou a tocar-ho.
–El que tots dos van viure va ser un fet dramàtic com la mort d’un entrenador. Alfredo Alquézar va morir després d’una malaltia fulminant. A Andorra no el vam poder gaudir massa, però va deixar petjada. Tothom parla molt bé d’ell tant com a persona com pel que aportava en el món del bàsquet…
–D.M.: Se’ns dubte, és el pitjor record a nivell personal que tenim tots. Va ser un cop molt fort. Era una gran persona i un entrenador enorme.
–X.G.: Aquests últims anys hem fet molts minuts de silenci abans dels partits per la mort d’algú i ell sempre se’t passa pel cap. El club està on està en part per ell, perquè amb la seva participació va portar un canvi de rumb increïble. Ens va obrir els ulls que podríem pujar. Ens va aportar moltíssim en molt poc temps. Estic segur que hagués donat molt de parlar al bàsquet espanyol perquè anava avançat en el temps.
–Jugant també han viscut moltes alegries. I han acumulat un bon nombre d’ascensos de categories, amb el primer equip i el segon. Aquestes són passes obligades per a que a dia d’avui Andorra sigui una plaça d’ACB. Quin és el millor moment que han viscut a la pista?
–D.M.: Qualsevol dels ascensos, tots són especials. El que vam aconseguir a LEB Plata era donar un pas al bàsquet professional i que el club donés un pas endavant.
–X.G.: Va ser el salt més important a nivell de categories. Va significar passar del bàsquet amateur al professional. Amb la selecció hem aconseguit coses que ningú esperava, obtenint medalles en Jocs dels Petits Estats i Europeus. Tots dos hem tingut sempre molta sort de ser en equips que tenien aspiracions altes.
–Mirant enrera, aquell BC Andorra que es trobava a les catacumbes del bàsquet poc té a veure amb el club actual…
–D.M: El canvi és molt gran. Vam començar de zero, baixant a l’última categoria, anant a jugar a camps descoberts. A casa acostumàvem a guanyar, però a fora patíem de veritat.
–X.G.: Ara gràcies que això no passa. Alguns dels components de l’actual directiva van viure com a jugadors aquesta realitat a Tercera Catalana. I això fa valorar encara més el que s’ha aconseguit. A més el club sempre a renunciat a comprar places, tant pel primer com pel segon equip. Els ascensos s’han de guanyar a la pista.
–A Andorra hi ha pocs esports que no es practiquin. L’oferta és molt gran, però hi ha alguns que tenen més sortida. Aquest és un país de bàsquet?
–D.M.: Està claríssim que sí. S’ha demostrat en diferents èpoques. A Andorra costa arrossegar gent a esdeveniments esportius, però el bàsquet ho ha aconseguit. A tot arreu es parla de bàsquet, del partit, de l’equip, dels jugadors i dels resultats.
–X.G.: Que s’hagi aconseguit dues vegades no és cap coincidència. Hi ha molta gent que ha acompanyat l’equip i l’entitat, com les empreses que hi han apostat. Al club s’han fet coses molt bé i trobo que ara va més gent al pavelló que en l’anterior etapa a l’ACB. S’ha aconseguit que gent que no té res a veure amb l’esport o que són d’altres esports vagin a veure’l i en parlin.
–D.M.: I anar a veure bàsquet cada quinze dies s’ha convertit en un acte social.
–I la repercussió no només de l’equip, sinó del país, és important tenint en compte que juga a la millor lliga del continent…
–D. M.: Que l’equip sigui a l’ACB és la millor campanya que pot fer Andorra Turisme. A fora es dóna a conèixer l’equip i el país, i aquí la gent es mobilitza per veure un espectacle.
–X. G.: Si fas molta promoció fora però la gent al país no hi està implicada és un problema. Però tenim la sort que es donen les dues coses.
–Han estat sempre peces importants de la selecció en les diferents competicions que han disputat. Per tant, la seva retirada es notarà. Quin futur més immediat preveuen?
–D. M.: Va ser una llàstima no aconseguir als últims Jocs una altra medalla de bronze. Ara hi ha un canvi generacional i segur que vindran temps complicats, com ha succeït en anteriors ocasions. A Andorra sempre hem patit molt a nivell físic respecte els nostres rivals i aquest és un handicap gran. Ara, jugadors que no eren tant important hauran de ser-ho.
–X. G.: Com a qualsevol canvi generacional suposa moltes dificultats i patir molt. Entre tots s’ha de donar un pas endavant. Hi ha el handicap físic, ja que com a país petit tenim poc on triar. Amb els condicionats que té en jugadors i centímetres el nostre lloc als Jocs potser és més una quarta o cinquena posició.
–Hi ha gent que critica que amb el BC Andorra no hi hagi cap jugador andorrà a l’ACB, un fet ben diferent de temporades anteriors en categories més baixes. Preveuen que en un futur més o menys proper hi hagi presència nacional a la plantilla i competint-hi regularment, amb minuts en pista?
–D. M.: És molt complicat. Potser el Guille Colom podria arribar-hi, però tenir un jugador referent andorrà a l’ACB a curt termini ara no ho veig.
–X.G.: Mirem els equips de l’ACB quants jugadors tenen a les seves plantilles formats a la seva cantera. El Joventut o l’Estudiantes són dos exemples que se surten d’aquesta situació per la filosofia que tenen. Hi ha molts pocs perquè s’han de donar molts condicionats. I que t’arribi el moment. Hi ha molts jugadors que ningú sap com es diuen que no els hi va arribar i que eren millors d’alguns que hi ha ara a l’ACB.
–A qualsevol jugador que es retira se li pregunta si seguirà lligat a l’esport com a entrenador. Serà el seu cas?
–D.M.: No m’hi veig. No tinc aquesta vocació. Prefereixo fer altres coses. M’agraden molt també altres esports.
–X.G.: Sempre he fet d’entrenador de la base. M’agradaria dedicar-me perquè m’agrada molt el bàsquet de base. Els nens t’aporten moltíssim i et fan créixer com a persona. Em veig entrenant en un futur.
–D.M.: Però no tot s’acaba en ser entrenador. Ens agrada molt aquest esport i podem seguir jugant al 3×3. És una disciplina del bàsquet que requereix un físic diferent. És una altra manera de jugar, divertit, i podem seguir jugant-hi anys. A Andorra s’està treballant molt bé en aquest sentit.
