La investigadora i professora d’Humanitats de la Universitat d’Andorra (UdA) Cristina Yáñez s’ha doctorat després de defensar la tesi Anàlisi de la implantació de les TIC als museus d’Andorra. Bases per al disseny i desenvolupament d’una estratègia d’avaluació com a eina de gestió. Yáñez és la setena persona que es doctora mitjançant el programa de doctorat de l’UdA. / Per Esther Jover Martin
–Quina és la principal conclusió de la tesi doctoral?
–El grau d’implantació de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) als museus d’Andorra encara es troba en un estat molt incipient. Les TIC estan molt més implantades des del punt de vista de la gestió organitzativa, de les col·leccions, de l’inventari, de la catalogació, de la traçabilitat de les peces, però estan molt absents en sales perquè els visitants puguin interactuar.
–I el fet que manqui presència de les TIC, fa perdre visitants? Les últimes dades revelen que els museus han perdut públic.
–Bé, ho hem de posar en context. Andorra, com a país, ha experimentat una davallada de visitants i també ha afectat els museus i el consum cultural, que és de les primeres coses que es ressenten quan hi ha crisi. Ara que hi ha un repunt de visitants s’haurien de redissenyar estratègies a nivell global per poder captar una nova tipologia de visitants o recuperar-ne. Les TIC poden ser unes bones facilitadores perquè poden aportar visibilitat a través dels web. Hi ha dos conceptes importants, la reputació digital i la identitat digital, que van associades a l’arribada d’internet i dels webs 2.0 (interactives) i de les xarxes socials.
El fet de perdre oportunitats de treballar en aquest aspecte ens fa perdre competitivitat davant d’altres museus i, per tant, visitants. Però no tan sols és important el nombre de visitants, sinó l’experiència que s’emporten. Les TIC són una capa més que s’afegeix als nous formats expositius multicanals, que permeten que cada visitant pugui accedir a la part del museu que més li interessi, perquè les TIC són sempre un mitjà i no una finalitat.
–Ara penso en el CIAM, el primer museu interactiu, però els aparells s’espatllaven i no s’arreglaven…
–No es tracta només d’implantar les TIC sinó de dissenyar una estratègia digital que estigui integrada dins de l’estratègia global del museu. No ens podem quedar al marge de la tecnologia, però no pot estar divorciada del context en què s’inscriu, i cada museu ha de tenir el seu projecte, la seva estratègia digital, que ha de servir per donar acompliment a la missió del museu. I tot això s’ha de cuidar al llarg del temps, mantenir, fer-ne un seguiment… No hi ha res pitjor que fer una gran despesa per comprar gadgets tecnològics i deixar-los morir.
–Com casem les TIC amb museus com, per exemple, Casa Cristo, que recrea com es vivia a principis del segle XX?
–Els museus es poden visitar de moltes maneres, i les cases-museu poden ser multisensorials, des d’una visita teatralitzada, l’ús de l’audioguia o utilitzar les TIC per afegir noves capes d’informació i noves experiències que et permetin veure coses que no podries veure d’una altra manera. Les TIC són un canal que poden ajudar, també una bona pàgina web que complementa la informació del museu: la història de la família, per a què serveix cada objecte, etcètera.
–El discurs dels museus s’ha quedat obsolet?
–Jo penso que no. El discurs dels museus estan ben construïts, són sòlids, però potser hem de revisar com els ensenyem. Hi ha d’haver una aposta per invertir en els museus perquè siguin espais vius, que s’han de dinamitzar, que s’han de generar programes d’activitats divulgatives, d’educació, d’activitats culturals que s’hi celebrin… De fet, està demostrat que quan s’organitzen esdeveniments als museus la gent hi va. Hem de trobar, a partir de les tecnologies, noves maneres d’experimentar i d’aproximar-nos d’una manera més vivencial als museus.
–Per ser un país petit, a Andorra hi ha molts museus temàtics. Quin falta?
–El Museu Nacional. Tota aquesta xarxa de museus que tenim està pensada com a complement els uns dels altres, com a petites parcel·les de la història d’Andorra, cadascuna d’elles molt importants i totes molt ben construïdes. Però falta l’espai que et doni la visió global i et dirigeixi a visitar cadascun dels punts d’interès, dels museus, dels centres d’interpretació… Tenim una densitat per metre quadrat elevadíssima, i no li donem tot el valor que té.
–Al Museu Nacional hi haurien d’anar les peces d’art que estan en museus foranis, com el MNAC?
–Això és més complicat. Tots els països voldrien que el seu patrimoni que va ser espoliat i venut retorni a casa, però de vegades és difícil perquè hi va haver un acte de compra-venda. Quan és un botí de guerra és diferent. El que és important és que el Museu Nacional sigui a la mida i a l’escala del país, per tant, primer hem de pensar com volem que sigui el museu i després com ha de ser.
–El Museu Thyssen serà un nou valor afegit a l’oferta cultural. A més, ve amb un programa educatiu molt potent a sota el braç, el Thyssen Educa. Posarà les piles a la resta?
–Penso que és fenomenal que se sumi a l’oferta de museus, i és una col·lecció reconeguda. A més, la marca Educa Thyssen ha crescut, s’ha fet gran. I sí, és una assignatura pendent, que els museus siguin un espai d’aprenentatge informal i que s’incloguin les temàtiques dels museus dins de l’ensenyament de les escoles. Si podem aprendre del Thyssen i treballar en xarxa, millor.
–L’UdA ofereix un curs d’actualització en patrimoni cultural d’Andorra, un tema del qual vostè n’ha publicat un llibre.
–Sí, el llibre és per als estudiants de l’assignatura Patrimoni cultural d’Andorra, que pertany al bàtxelor d’Humanitats. Si s’estudia sola s’obté el títol d’un curs d’actualització.
–Ara també s’imparteix un màster de gestió cultural.
–Sí, l’UdA amb la col·laboració de Perpinyà, Illes Balears, Science Po Toulouse, l’Observatoire Océanologique de Banyuls. Fa una aposta ferma pel territori i treballar amb els agents del territori, amb pràctiques in situ, i és multilingüe perquè hi ha material en català, castellà, francès i anglès. És un màster que també aposta per les TIC i per vehicular les quatre llengües.
–I ofereix una visió global del territori pirinenc.
–És la idea, que hi hagi un impacte positiu al potencial pirinenc del turisme cultural, que és enorme.
–Ja tenim dos elements patrimoni de la humanitat de la Unesco. La denominació de les falles ha estat molt ben rebuda, però la de la Vall del Madriu-Perafita-Claror fa més de 10 anys i no aixeca cap. Les TIC també podrien ajudar, amb bones pàgines web de difusió i promoció.
–Es tracta de dos magnífiques oportunitats per Andorra per posar en valor tot el seu patrimoni, tant des del punt de vista turístic com cultural i educatiu. Les TIC poden facilitar els diferents canals per accedir a les diferents audiències, per exemple, les escoles, tant les d’aquí com les de fora. Quant al Madriu, tenim el deure de preservar-la per a les generacions futures i ens hem de posar d’acord.
–De vegades penso en la Vall del Boí, que ho ha sabut fer molt bé, i aquí, que el nostre romànic no li té res a envejar, no s’ha sabut aprofitar.
–Perquè un ha de creure en el que té. El romànic d’aquí és molt important, molt digne i exportable. La Vall de Boí hi va creure i la denominació de la Unesco ha estat un gran revulsiu per a la vall, tot i que també he de dir que tenen moltes dificultats de gestió, perquè més enllà de tenir el label de la Unesco s’hi ha d’invertir constantment. S’ha de creure en la idea que la cultura pot generar un impacte beneficiós sobre la societat i l’economia.
