Cristina Viladomat

Foto: TONY LARA

Número 14 i l’últim de la llista d’ApC.

–Només un cataclisma faria que accedís al Consell. ¿Optimisme desmesurat, el seu?

–Evidentment, ni puc ni vull ser consellera. Tancar la llista té un sentit: mostrar públicament el meu suport a la candidatura d’Eusebi Nomen.

–Tot el que no sigui repetir els tres consellers del 2009, ¿serà un fracàs?

–Confio que el cap de llista obtingui l’acta de conseller. S’ho mereix.

–Al país, ¿li cal un líder carismàtic estil Maragall, per entendre’ns, o un tecnòcrata tipus Mas?

–Hmmm. Ni l’un ni l’altre. Jo preferiria un líder amb imaginació, que sàpiga explotar els punts forts d’un país petit i sobirà com el que tenim, i amb perspectiva internacional per saber vendre’s a l’exterior.

–Bartumeu, ¿no ha fet res bé, en aquests dos anys com a cap de Govern?

–I tant, que sí.

–¡Ah, sí! ¿Què?

–És una persona rigorosa, treballadora i seriosa. Crec que això ningú no li ho discutirà. I va tenir una bona actitud quan hi va haver l’accident del Túnel dels Dos Valires.

–Però ha governat sempre amb pressupostos liberals prorrogats. ¿No es mereixia una oportunitat, a veure què era capaç de fer?

–No oblidem que Nomen en va facilitar la investidura. Així que d’oportunitats sí que n’ha tingut. El que passa és que no les ha sabut aprofitar.

–Al maig teníem 4.877 funcionaris, segons la CASS. ¿Està sobredimensionada, la funció pública andorrana?

–El que està clar és que hem de reduir la despesa, perquè on és bo tenir un estat pesant i car.

–¿És el funcionariat l’atur encobert d’aquest país?

–Això fa anys que ho sento dir. Crec que el funcionariat, quan és útil, ho és molt, d’útil. En cas contrari s’acaba convertint en una càrrega. Funcionaris n’hi ha d’haver, és clar que sí. Però s’ha de redreçar, reestructurar.

–L’Arxiu Nacional que plantegen els socialdemòcrates per 18 milions d’euros, ¿una necessitat o un luxe?

–Ara per ara no estem per gastar-nos ni un cèntim en pedres.

–Amb Gehry ens vam gastar tres milions per una maqueta. Però aquesta és una altra història. Catherine Metayer, ¿màrtir o dimoni?

–No crec que aquest sigui un tema transcendental per al país.

–El 20% dels habitants del país es troben en el llindar de la pobresa, segons Caritas. ¿De qui és la culpa? ¿Dels pobres?

–Dels pobres no, evidentment. Però tampoc no serveix de res buscar-ne els culpables. El que cal és trobar solucions. Si hi ha pobresa, hem de mirar la manera que els que la pateixen se’n surtin.

–¿És normal que l’exercici del dret de vaga estigui encara per regular, dos decennis després de la Constitució?

–Si el treballador s’ha de sentir més còmode amb una llei de vaga, que es legisli. No hi tinc res en contra. Tot el que sigui avançar, que la gent se senti més còmoda i pugui expressar-se millor, ¿per què no?

–Li demano perquè precisament això depèn dels polítics… com vostè.

–Estem en un moment on hem de tenir una perspectiva més global, una mirada més pràctica. Hem arribat al punt que, si no anem al tanto, això no ho remuntem.

–¿Què suggereix?

–Hem de formular un entorn propici per a la creació d’empreses, que són les que generen riquesa i llocs de treball. El que no és sostenible és que cada any disminueixi el nombre d’assalariats de la CASS. Som petits i hem de potenciar la nostra diferència. Hem de ser més àgils, més flexibles. Ens hem de reinventar més ràpidament que els altres.

–Com a empresària, ¿admetria una vaga en la seva empresa?

–Si la convoquen, no m’hi podria oposar. Però jo no tinc responsabilitats executives en l’empresa.

–Si tingués a mà el geni de la làmpada, ¿quin desig li demanaria?

–Ja li he dit: un entorn propici per a la creació d’empreses. Que no hagis de passar sis mesos de tràmits burocràtics per obrir-ne una de nova. Només així es genera riquesa. Si no, anirem enrere, i no endavant.