L’any 1985, l'expedició d’alpinistes encapçalada per vostè va assolir per primera vegada per Catalunya el cim de l’Everest, un èxit que va projectar l’alpinisme català a l’escena internacional. Quin és el record o la imatge més viva que conserva d’aquella ascensió, quaranta anys després?
Hi ha dos moments, que per a mi són inesborrables. Quan el meu company, l’Òscar Cadiach, va arribar a dalt del cim. Va ser un moment màgic en el qual va dir: “Catalunya ha assolit el sostre del món. Visca Catalunya!”.
I després, l’altre moment clau va ser quan ens vam trobar a 7.000 metres i vam saber que tots tornaríem a casa. Després ho vam celebrar molt. En Joan Massons i jo mateix vam escriure el llibre 'Hem fet el cim'. Es va fer molt popular a Catalunya. Quan s'arribava a dalt d’un cim la gent posava aquesta frase.
Quines van ser les decisions més difícils com a cap d’expedició? I quines lliçons de lideratge va aprendre dirigint l’expedició catalana?
A veure… Hi ha decisions que són profundament personals. Quan una persona ha d'assumir un risc important és ella qui ha de decidir. La meva funció, com cap d'expedició, és crear les condicions perquè aquesta oportunitat existeixi i, en conseqüència, la persona pugui decidir lliurement si vol intentar el cim i si vol assumir aquest risc.
Ara bé, quan les circumstàncies personals d’algú entren en contradicció amb l’interès de l’equip, aleshores el cap de l’expedició té la responsabilitat de prendre una decisió. En aquests casos s’ha de dir clarament: “Tu no pots intentar el cim, perquè la teva decisió posa en perill els altres”.
Va passar una vegada quan un de nosaltres, després d’haver assolit el cim, va dir: “Jo també vull tenir la meva oportunitat”. En aquell moment estàvem tots al límit després de l’exigent ascensió i sobretot d'un descens molt complicat. Si ell marxava sol no el podíem deixar; i si l’acompanyàvem tornàvem a posar en risc la vida de tots. No hi havia cap campament que es pogués sostenir més temps. Aquella decisió era insolidària, perquè posava el seu interès personal per damunt de la seguretat del grup.
Davant d'aquesta situació l'objectiu va ser aconseguir que, entre tots, convencéssim el company que havia de renunciar, com així va fer.
Moltes vegades s’ha dit que la baixada pot ser més difícil que la pujada. Des del seu punt de vista i experiència liderant expedicions, quins són els factors que fan que tornar des del cim sigui sovint més exigent i perillós que arribar-hi?
És normal per moltes raons: pel cansament, pel canvi de la climatologia, perquè s’ha fet fosc… I psicològicament i físicament ho has donat tot. L’únic avantatge és que quan es baixa el contingut d'oxigen a l'aire va millorant. Però fins que no es nota aquesta millora poden passar moments crítics.
Com valora l’evolució de l’alpinisme català des d'aquella època fins ara, tenint en compte esportistes com Kilian Jornet, que combina assoliments internacionals, tècnica innovadora i difusió a través dels seus llibres?
Tot ha evolucionat de manera radical. L’estil d’anar a la muntanya amb més lleugeresa, amb reptes nous i amb una resistència física molt alta, com és el cas de Kilian Jornet que ha popularitzat molt aquest esport. Els alpinistes d’avui comptem amb millores significatives en material tècnic, alimentació, comunicacions, previsions meteorològiques, i també en els sistemes d'entrenament i control mèdic.
Com deia el meu amic alpinista Nil Bohigas : “Has de somiar el que ets capaç de superar”. Són atletes excepcionals, amb característiques físiques i mentalitat extraordinàries. Són icones i mostren fins on pot arribar l’ésser humà.
Tot i l'increment de les expedicions comercials “claus en mà” on tot queda resolt continua havent-hi un alpinisme que va més per lliure i independent. Es pot veure als Alps, a l’Himàlaia, als Estats Units... Cordades que fan ascensions tècnicament molt exigents inimaginables fa anys. Gent que escala sola, fent vies de gran dificultat sense corda; situacions extremes on els accidents hi són, això és evident.
A més, aquests referents ens mostren que tot pot ser possible, amb el risc que alguns creguin que tothom pot ser Kilian. Això pot comportar que es vulguin assumir activitats per sobre de les mateixes capacitats amb un augment dels accidents i dels rescats corresponents.
Ha dit una vegada aquesta frase: "Primer puges uns 4.000 m, després uns 5.000 m i uns 6.000 m… La vida de l’empresa també és força així, com una ascensió, i hi ha moments per a tot. De desmai, mai; però moments d’incertesa, sí". Com pot l’experiència en l’alpinisme ajudar els empresaris en la presa de decisions i en la gestió del món dels negocis?
Vaig néixer a Barcelona i, primer de tot, pujàvem a Montserrat; després anàvem a les zones més properes del Pirineu; més tard vam anar als Alps; després vam començar a explorar Àfrica, Sud-amèrica, Himàlaia...
No es tractava d'anar directament a l’Everest sense haver passat abans per altres muntanyes del món. Aquest esglaonat és important, i moltes vegades ara no es respecta. Sobretot, en aquest aspecte, les expedicions comercials s’han posat a l’abast de gent sense recorregut de muntanya.
Només pel fet de tenir aquell reconeixement o títol, paguen molts diners i participen en una expedició comercial que els proporciona tot el suport. Sempre dic que, és clar, també es pot anar així. Si acceptes que un dia trobaràs 250 persones al cim de l'Everest utilitzant tots els mitjans: xerpes personals, oxigen a tots nivells, cordes fixes i també creuar un alpinista que ha perdut la vida. Però nosaltres vam tenir el privilegi i la sort d’estar-hi sols.
Però tornem a la pregunta. Sí, hi pot haver un paral•lelisme. El lideratge d'una empresa i el lideratge d'una expedició tenen pràctiques, d'alguna forma, molt semblants com l’organització, la planificació, el treball en equip, la motivació... Ara, sí que hi ha una diferència en el risc. En el cas d'una empresa el risc és més aviat econòmic si no es compleixen els objectius. En el cas de la muntanya el risc és molt més vital.
En l'alpinisme seria absurd anar a buscar una muntanya més alta sense cap experiència, el mateix que en l'empresa buscar un objectiu absolutament desproporcionat amb els recursos, la capacitat, la formació i l'experiència de l'equip que tens. El consens a la vida professional és bàsic.
A més crec que, tant en un lloc com en l’altre, és important que cadascú se senti útil alhora que col•labora amb la seva parcel•la perquè el conjunt funcioni. Quan una empresa té un èxit, si el directiu té el reconeixement és gràcies al fet que ha tingut l'habilitat d’orientar tota l'organització cap a un objectiu. Però, sens dubte, aquest reconeixement és un èxit de tot l'equip que l'ha fet possible.
El coneixement i les habilitats comunicatives també són una part important del lideratge, tant durant l'expedició com en l’empresa. Està d’acord?
Sí, hi estic d'acord. La comunicació ha de ser permanent i fluida i la informació s'ha de compartir per millorar el compromís del teu equip.
Si la muntanya és una escola de valors, com ho valora respecte als que proporcionen altres esports?
Prenem un exemple: el ciclisme. Aquest esport és duríssim: les etapes que fan tants dies seguits, hores pedalant, pujant desnivells considerables, moltes vegades amb fred, neu i vent; després baixen a 70 o 80 km/h per carreteres on pot haver-hi qualsevol imprevist. En aquesta disciplina esportiva hi entren en joc molts dels factors que trobem a la muntanya: preparació, planificació, esforç, tenacitat, motivació i també treball en equip i que poden servir com a referents en un entorn empresarial.
Ara bé, la diferència que trobo entre aquest esport que he descrit com a exemple i el de muntanya és que en el primer quan l'esportista arriba a la meta té totes les facilitats per a una bona recuperació: alimentació a punt, atenció mèdica i un descans merescut en un bon allotjament. En canvi, a la muntanya, quan s'arriba a un campament, s'està molt sovint en condicions meteorològiques desfavorables (vent, temperatures baixes, neu...), i amb dificultats per poder muntar la tenda, amb la neu que t’entra per tot arreu.
I després fondre neu per preparar un àpat que et pugui ajudar a recuperar forces. En aquest cas també amb el risc que si hi ha alguna urgència mèdica serà difícil que es pugui rebre atenció si s'està a una alçada considerable i enmig d'una tempesta. Aquesta és la diferència.
Quina experiència creu que es pot aprendre d’un fracàs o d’una renúncia, tant en la muntanya com en l’empresa?
La paraula fracàs s'ha de posar en context. De vegades una renúncia a temps no és un fracàs, sinó un èxit. Quan sorgeixen en una ascensió els imponderables, el més sensat és allò que diem: desisteix, aquest cop la muntanya t'ha vençut. Ja hi tornaràs.
Ara bé, si vas a la muntanya i no tens la preparació tècnica suficient, no portes l’equip adequat, ni fas cas de la previsió del temps o del ric d’allaus, en aquest cas sí que podríem parlar de fracàs. Però si realment has fet les coses d'una forma raonable, llavors crec que és una experiència que et serveix per millorar un objectiu en el futur. Aquestes reflexions són aplicables igualment en l'entorn empresarial.
Quan no s’aconsegueix l’èxit, què ens empeny a tornar-ho a provar: la disciplina, la motivació o la passió?
El 1983 érem 11 alpinistes, i els mateixos 11 vam repetir tots el 1985, cosa que va ser gairebé sorprenent. Repetir és molt difícil per motius de feina, família, salut o caràcter. Si es torna a provar la motivació i la passió per la muntanya són indubtablement factors clau en aquesta decisió.
En el meu cas vaig participar en ambdues expedicions durant tres mesos cadascuna. Vaig haver de canviar de feina, crear la meva pròpia empresa per poder-ho fer compatible amb les expedicions. La meva filla petita va néixer mentre jo era fora (això no sé si m’ho perdona!).
Tot plegat demostra la motivació per assolir un cim, i més en aquella època que havíem de dedicar molt de temps a preparar l'expedició, ja que tot depenia de nosaltres; permisos, finançament, logística, formació de l'equip...
Conec escaladors i alpinistes que abans i després de la pujada parlen amb la muntanya com si fos un ésser sagrat. Creu que espiritualment hi ha una connexió amb la muntanya i amb la natura?
Una nit amb estels en alçada té una bellesa incomparable. Això sí que t’omple d'una sensació d’una dimensió diferent. Percebre l'emoció que experimentes en una sortida o posta de sol, amb un cel estrellat en un entorn de gran bellesa, és únic.
Parlar amb la muntanya? Potser ho interpretaria com un sentiment de respecte: “Em deixaràs trepitjar el cim avui? “
Aquesta connexió amb la muntanya i la natura aporta un benefici mental i físic difícilment trobable en altres activitats.
Quin missatge podria transmetre a les noves generacions d’alpinistes, i també als emprenedors?
Bé, és com tot a la vida: gaudiu del que feu. Crec que és el millor que pot passar. Si fas alguna cosa que t’agrada, i que t’omple, això ja és un privilegi. Planteja’t objectius que siguin realitzables, però, sobretot, sempre ha d’haver-hi un repte!
És important que t’agradi i et motivi el que fas, tant a nivell professional com a nivell esportiu. Que sigui una vivència que puguis compartir, ja que en aquest camí les amistats que es fan són essencials. Ara, celebrant els 40 anys de l’Everest, hem viscut, amb molta emoció, la manera com hem recordat aquella fita. El documental que hem fet reflecteix precisament això: què és el que perdura després de 40 anys: l'amistat i els valors compartits.
