«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Claudia Riera, actriu andorrana que ja fa anys que va fer el pas a la televisió d’Espanya amb sèries com Les de l’hoquei, Vis a vis o El internado: Las cumbres. Avui estrena a TV3 el seu nou projecte, Jo mai mai, i amb ella parlem sobre la sèrie, les conseqüències de ser personatge públic o l’aposta invisible que, malauradament, Andorra fa cap a la cultura i les arts audiovisuals.
–De quina manera arriba l’audiovisual a la seva vida?
–De petita, a l’Escola Francesa d’Escaldes-Engordany, on feia classes de teatre amb el Joan Hernández. Com a anècdota, recordo que va trucar a la meva mare dient que no participava en les classes i ella es va sorprendre perquè deia que jo arribava molt contenta a casa i explicant que m’ho havia passat molt bé [riu]. T’estic parlant de quan tenia uns sis anys i recordo amagar-me sempre sota la taula i veure els companys que no tenien tanta vergonya com si fossin déus. Els tenia molta admiració.
–En quin moment es planteja fer el salt professional?
–Als 12 vaig tenir molt clar que volia estar a sobre d’un escenari i fer arts escèniques. A Andorra he estat a escoles com Relative Music o Líquid Dansa, en les quals se m’ha ensenyat de què va tot això i a tocar de peus a terra. La meva base ve d’aquí, llavors tota aquesta part menys glamurosa de la professió la tenia molt assolida. Després ja va arribar l’Institut del Teatre i va ser complir un somni perquè sempre havia volgut estudiar en una escola d’art, en un ambient creatiu i artístic, en el qual tothom té els seus propis mons interiors extensos i particulars. La meva professió va molt lligada a això, tot i que ara estic també molt ficada en l’altra part de xarxes socials, moda…
–En altres entrevistes l’hem sentit dir que aquesta part és la que li resulta més complicada.
–M’ha costat molt el fet d’assumir que soc un personatge públic o que tinc una responsabilitat a l’hora de fer arribar un missatge. Entenc que tot forma part d’un mateix joc, però és una putada [riu]. Entendre que he perdut la meva intimitat, que estic a un bar i he d’anar amb compte amb què dic perquè tothom em pot escoltar… És estrany perquè sempre he sigut una noia molt lliure. T’adones també que la gent s’acosta més per una certa fascinació o pel pedestal en què et col·loca la societat, el qual no és real i fa que moltes vegades s’oblidin que som persones humanes. És una cosa tan absurda que a mi em costa d’entendre.
–Aquest fet el devia notar sobretot amb ‘Les de l’hoquei’, el seu primer gran projecte professional.
–Moltíssim. Conec artistes molt coneguts i per a res em vull comparar, però sí. Jo visc molt tranquil·la a Andorra, un lloc que és casa i on tinc a la meva gent de tota la vida, la qual m’estima perquè soc la Claudia i no la Claudia actriu. Recordo que quan estava fent Les de l’hoquei, una noia em va parar pel carrer mentre jo li estava explicant les penes a una amiga. Vaig tenir una certa sensació de por i de preguntar-me: «Fins a quin punt has escoltat aquesta conversa?» O per exemple, abans de conèixer a la família de la meva exparella ells ja sabien qui era o quin era el meu to de veu. Vaig perdre l’oportunitat de donar una primera impressió i això és molt trist.
–Malgrat això, ha valgut la pena el procés fins a arribar aquí?
–Completament. A mi l’art m’ha salvat des que soc una adolescent i no sé no fer-ho. No puc evitar voler fer-ho, em fa feliç. És així de senzill i és el motiu pel qual ens dediquem a això. M’ho passo molt bé fent el que faig i és clar que compensa. Hi ha una cosa tan instintiva en mi envers l’art i el fet de ser actriu que no ho canviaria per res del món.
–Avui s’estrena a TV3 amb la sèrie ‘Jo mai mai’, en què interpreta a la Mai. Com ha sigut tornar a la casa que la va veure néixer professionalment?
–Molt guai. Vaig començar a TV3 fent d’una adolescent i ara, després d’un recorregut, torno a casa per fer aquest impàs entre una adolescent i una adulta. Ha sigut molt divertit i gravar a casa sempre té la facilitat d’estar més prop dels teus, a més que he coincidit amb gent que ja coneixia com la Mireia Aixalà, amb qui vaig coincidir a Les de l’hoquei i ara interpreta a la meva mare. Ha sigut meravellós compartir amb ella i veure com s’ha estès per mil el vincle que ja teníem. Jo mai mai és una sèrie molt maca i s’ha fet amb moltes ganes, amb un equip que s’ha entregat en cos i ànima. Hi ha projectes que surten per l’equip que tens i aquest és un d’ells.
–Com definiria la sèrie?
–És una sèrie que va de persones. TV3 sempre té molt d’encert en això i és el motiu pel qual sempre funcionen els seus projectes. A més, crec que Jo mai mai no només se centra en els problemes que es poden trobar a l’adolescència, sinó també en edats més adultes. Hi ha tota la part dels joves amb molta llum, la part de la Mai en aquest impàs que et comentava i la part dels adults. És una barreja curiosa, tot i que la Mai i el grup d’adolescents tenen molt més de pes. Hi ha drama, comèdia, música… Hem agafat cançons catalanes brutals i el Marc Martin juntament amb el Noel Campillo han creat unes versions espectaculars. Inclús jo mateixa n’he fet una! De més petita em plantejava fer música i de sobte em trobo gravant en un estudi una versió punk de la cançó Jo mai mai, del Joan Dausà, que és la banda sonora de la sèrie i que a sobre em pega moltíssim [riu].
–Podríem dir, doncs, que ‘Jo mai mai’ va de complir somnis.
–Totalment. Normalment, als actors se’ns tracta una mica com a titelles: tenim un guió marcat, unes directrius… Hi ha una certa jerarquia dins dels rodatges, però a Jo mai mai he tingut molt espai creatiu i no m’he sentit en cap lloc d’aquesta piràmide. Hi ha hagut una comunicació molt més plana des de dalt i ha estat molt agradable, perquè m’han donat moltes ales i han sigut molt permissius amb mi i el que volia aportar. Confiaven en el fet que jo podia fer una Mai que funcionés i la veritat és que l’he gaudit molt.
–La Mai té una mica aquest punt de gamberrisme, oi?
–Exacte [riu]. És una tia que està evolucionant. Té la síndrome de Peter Pan, no sap com créixer. Com la vida és tan complicada, s’ha quedat en una adolescència adulta. Haurà de fer un viatge per aquest estiu en el qual transcorre la sèrie per sortir d’allà i donar a les coses el pes que realment tenen. I a la vegada, jo he après d’ella el ‘desapego’, el que res és tan important… Actriu i personatge ens hem complementat molt i ha sigut molt xulo l’aprenentatge que he fet amb la Mai.
«A Andorra vivim del turisme, però això no implica que haguem de crear un país elitista»
–Suposo que com a actriu, sempre es queda una part del personatge dins seu.
–Tinc molta sort de tenir una carrera molt maca i amb personatges molt variats. Costa molt que això passi i els actors no sempre ho podem decidir, perquè hem de pagar un lloguer. He tingut una carrera en què se m’han proposat personatges molt diferents i estic molt agraïda per això. I sí, a mi se’m queden coses de cadascun d’ells. La preproducció d’un projecte és una feina molt obsessiva amb el personatge, el seu món interior, com es mou… Rodes durant 12 hores o més, encarnant una persona que no parla o utilitza el teu vocabulari, llavors és impossible que no se t’acabi enganxant. Per exemple, la Mai diu moltes paraulotes i ara jo estic així tot el dia [riu]. Amb el temps aprens a portar-ho i separar-ho millor, ja que sobretot intentes que no influeixi en la teva vida personal.
–Ens trobem en un mercat molt massificat, ple de sèries juvenils. Diferenciar-se no és un fet fàcil.
–Jo mai mai inclou tota una part musical i crec que a Catalunya no s’havia fet cap projecte així. No vull dir que sigui un musical com a tal, però sí que hi ha una inclusió en aquest sentit que dona un punt extra molt xulo i, a més, també sortiran videoclips amb les cançons. Vaig veure la sèrie sencera fa poc i sincerament, està al nivell de competir amb la resta de sèries mundials. I és curiós perquè com sempre, faltaven diners [riu]. Ja et dic, hem tingut molta sort de l’equip humà amb què hem treballat perquè, per exemple, hem rodat un mes sencer de nit i això és molt dur. Jo ja sabia que el guió era bo, però de cop he vist el resultat del muntatge i he flipat. És encara millor del que m’esperava.
–Potser és massa aviat per aventurar-se, però hi ha plantejament d’una segona temporada?
–Tant de bo! Però mai se sap. Jo sempre he entrat a projectes prou grans o importants a escala nacional i sí, han funcionat, però he viscut molt tranquil·la i no he viscut cap boom. És una cosa que agraeixo perquè si aquests moments els vius amb una vida més madura, potser és molt més fàcil de portar o pots prendre millors decisions i no tornar-te idiota [riu]. És el que parlàvem abans, sent personatge públic hi ha d’haver molta responsabilitat i que la gent jove estigui tan exposada és un fet molt perillós i complicat.
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–Falta de tot. Ara mateix estem en un punt com a país que em fa vergonyeta, sincerament. Com a persona que ha crescut a Andorra, el centre és horrorós, estan construint a llocs que gairebé no estan tocats… Podem deixar de destruir la nostra terra? La natura és pura vida i hem de valorar-la més. Sé que vivim del turisme, però crec que hi ha altres maneres de fer les coses i crear un país elitista no és la solució. Cada vegada ens assemblem més a altres llocs que ja tenim fora, la bombolla s’ha trencat. I en l’àmbit artístic sí, tenim a l’Escena Nacional d’Andorra, però falta una aposta real per l’art al país. Hi ha zero suport cap als projectes i els artistes, com per exemple cap a mi mateixa: hi ha gent que es pensa que no soc andorrana perquè si surto a la televisió, és impossible que sigui d’aquí. És una visió més conservadora. La cultura mai ha sigut una prioritat a Andorra i sí que es fan certes coses, però ningú s’assabenta d’elles. I no és perquè no hi hagi un interès, sinó perquè no es fa ressò. S’ha d’invertir més en cultura i que la gent tingui ganes de consumir cultura, així com fomentar aquest amor des de les escoles.
–Tota aquesta situació comporta que hi hagi una marxa de talent artístic.
–Viure de les arts escèniques a Andorra és molt complicat. No tens tants projectes com per poder pagar un lloguer, és així de senzill. Llavors, és automàtic el fet de decidir que has de marxar fora. Decidir viure aquí, com he fet jo, comporta una inversió econòmica molt gran per tots els viatges que has de fer, sigui en cotxe, tren o avió, per poder fer càstings, anar a rodatges, etc. Passo molts mesos fora de casa meva, però aquesta és una decisió que jo vaig prendre en el seu moment i de la qual no em penedeixo.
–Sabent això, quin consell donaria a tots aquells joves del país que es volen capficar en aquesta indústria?
–Formació. Hi ha molt bones escoles a Andorra, i pots aprendre molt abans de marxar d’aquí. Un cop marxis, busca les portes i les vies que vulguis. El millor consell que m’han donat mai és: «Vols fer teatre? Doncs fes teatre». És igual el que sigui, fica’t a tot. Aprèn de tothom, sigues humil amb tu mateix i amb la resta, observa i aprèn. I a poc a poc, les coses s’aniran col·locant, ja que si realment vols fer això, trobaràs la manera. Crec que només un mateix es pot donar les eines per complir els seus objectius o somnis. La gent et pot donar suport des del costat, però ningú es mourà per tu. Si vols alguna cosa, has de lluitar i posar-hi moltes hores i ganes.
–L’hem vist fent televisió, teatre… Complicat quedar-se només amb un moment de tota la seva carrera, oi?
–Saps que mai m’havien fet aquesta pregunta? Que complicat triar un moment en concret, perquè cada projecte o moment vital té la màgia pròpia de l’edat que tinguis, la situació en què estiguis, l’equip amb què et trobis… Em costaria molt triar perquè tots els projectes m’han donat coses magnífiques. A El internado: Las Cumbres he trobat una família; a Jo mai mai m’he retrobat amb mi mateixa; Vis a Vis va ser un màster i em vaig endur a l’Itziar Castro, qui ha sigut una mentora en aquesta indústria, i Les de l’hoquei va ser el primer projecte i la primera oportunitat en el món audiovisual. La Clàudia persona i l’artista han anat creixent de la mà i crec que hem tingut un camí molt maco. Estic orgullosa de qui soc i en qui m’estic convertint.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Només puc dir-te que tinc moltes ganes de tornar als escenaris i tinc aparaulada alguna cosa per fer amb gent d’Andorra. I fins aquí podem llegir [riu]. Abans d’acabar, deixa’m dir-te una última cosa: ha sigut de les entrevistes més guais que m’han fet mai! Així que moltes gràcies per aquesta estoneta.
