- La jove cantautora posa amb professionalitat a la seu d’EL PERIÒDIC. Foto: ÀLEX LARA
Projecte de cantautora. Estudia 2nde al Lycée, ha desfilat per a Fontinelly, vol ser cirurgiana i escriu i compon les seves cançons. Ben aviat, al myspace.
–¿Cantautora o cirurgiana?
–El meu somni és la música. Però sé que és molt complicat arribar-hi, que hi ha molta competència. Per tant, convé tenir un pla B, per si un cas. I el meu pla B és la medicina.
–Molt sensat. ¿Com se li encèn la bombeta i decideix ser cantautora?
–L’any passat vaig escriure la meva primera cançó, Loosing. En dec tenir mitja dotzena. I ara m’agradaria que el món sentís el que escric, encara que el que escric és una mica… fosc.
–¿I què hi entens, per cançó d’autor?
–Tal com ho veig, cantautor és qui canta els temes que ell mateix escriu. Lletra i melodia. És el que pretenc.
–Les versions, ¿desterrades?
–Estan bé per practicar, millorar la tècnica i trobar nous acords. Per disfrutar, els meus temes.
–Se suposa que una cançó d’autor porta missatge incorporat. ¿Quin missatge aporta una noia de 16 anys?
–Té poc a veure amb el que s’espera d’una noia de 16 anys, ho sé. Però per alguna raó tinc facilitat per parlar de coses… fosques. La mort m’inspira.
–¿Per què?
–Pel misteri que l’envolta. No tenim un mapa per orientar-nos amb el que ens hi trobarem.
–Morbidesa, se’n diu, d’això. ¿Ens recita uns versos seus?
–«I can’t live in the light/ The death wake up around me/ Obscurity makes me live/ Cause I’m the princess of the night». És la tornada de Princess of the night.
–I mort de banda, ¿de què més parla?
–Del patiment.
–¿Has patit molt?
–No he tingut una vida… convencional. I no acostumo a parlar de l’amor. Només de passada: a Loosing, de la gent que passa per la teva vida, que ve i que se’n va. Neixes sol i mors tot sol. Ho has de tenir clara des del començament. Jo ho tinc.
–Joan Báez, Brel, Milanés, Dylan, Llach… ¿què li diuen?
–Excepte Llach, la resta, res. I ell, perquè em sona de la meva mare.
–¿I quins cantautors tens al cap?
–Amy Lee, vocalista d’Evanescence; The Pretty Reckless, i Avril Lavigne.
–¿I Lluís Cartes?
–Ara quedaré malament, però tampoc no el segueixo.
–¿On ensenyen ser cantautora?
–Fa dos anys vaig que faig classes de cant a Relative Music. Alla he trobat entusiasme, aquest somriure que se’t posa quan fas el que t’apassiona… I això s’encomana. És el que vull.
–¿I què acostumes a escoltar?
–M’agrada tot menys el reggaeton i el txumba-txumba discotequer: puc escoltar Chopin i Persephone. El death metal m’encanta perquè és una forma d’escapar-te, de desfogar-te.
–Per acabar, i ja que no en parlem: el col·legi, ¿com va?
–No em queixo, tot i que és difícil compaginar escola, música i vida social. ¡Un cantautor també es persona!
Per a més informació consulti l’edició en paper.
