L’actriu andorrana Clàudia Riera és una de les protagonistes de la pel·lícula ‘La Mesita del comedor’, un film de terror espanyol dirigit per Caye Casas. Tot i que en la seva estrena no va tenir l’èxit esperat, ara farà unes setmanes Stephen King, es va quedar impactat amb el film: «No havia vist mai una cosa tan fosca», va expressar King a través de les seves xarxes socials. Per aquest motiu des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb la Clàudia perquè ens expliqui com han viscut la recomanació del rei del terror.
—L’any 2022, va formar part de la pel·lícula ‘La Mesita del comedor’, una pel·lícula de terror i d’humor negre que se n’està parlant molt últimament arran d’un tuit d’Stephen King. Com va reaccionar quan una persona com Stephen King, que és considerat un dels reis de l’horror va recomenar la pel·lícula?
—És molt estrany perquè hi ha aquest punt surrealista de tot plegat. Stephen King ha vist una pel·lícula on jo surto, però a més a més és una pel·lícula que no s’ha valorat a casa. Hi ha aquest punt surrealista absurd que costa de digerir i de ser conscient del cos enorme que agafa tot plegat amb això. És com si fos un somni, com si no fos real, però alhora ets conscient que és real. És una barreja de sensacions molt estranyes, però en tot cas és pura alegria. Stephen King ens ha donat una empenta increïble a la pel·lícula. Que el rei del terror recomani tal com ho ha fet la nostra pel·lícula fa que moltíssima gent s’interessi i li doni un cop d’ull i una oportunitat a una pel·lícula que potser si s’haguessin trobat en la cartellera no li haurien prestat més atenció.
—Com explicaria la pel·lícula a una persona que no en sap res?
—Aquesta és la pregunta més difícil de respondre sobre «La Mesita del comedor» [riu], si fas espòilers, trenques la màgia. Al final la pel·lícula parla de la cruesa apocalíptica de la vida, aquesta cosa sarcàstica i crua que té a vegades la vida que et trenca i aquest és el terror de la pel·lícula, que és humà, no hi ha fantasmes, no hi ha sang és la senzillesa i la delicadesa de la vida.
—A la pel·lícula representa a la Cristina, la cunyada del protagonista. Quin és el rol del seu personatge en la trama?
—El rol del meu personatge a la pel·lícula, és un personatge de recolzament, jo crec que ajuda al fet que la història o el mal de cap d’aquesta pel·lícula contrasti. La Cristina és juntament amb el personatge del Pep Riera, són els personatges que tenen més llum i que per contrast amb la situació de la pel·lícula fan que encara cobri més obscuritat.
—Com es va preparar per al personatge?
—Vam estar parlant bastant amb el Caye, el director, i buscàvem aquesta noia tan joveneta que està amb algú molt més gran que ella. Buscàvem una cosa fresca, però alhora tampoc la volíem molt «niñata» perquè ja ho és prou per text. Volíem una barreja entre diverses coses, volíem que fos naïf i que no pintés molt allà. [riu]
—Com va ser el rodatge de la pel·lícula?
—Curt, va ser molt curt [riu]. Va ser molt breu, vam rodar la pel·lícula en 10-11 dies. Vam fer uns dies d’assajos abans de rodar la pel·lícula, on ens vam trobar tots a Terrassa per poder estar pendents d’aquesta interpretació i volíem que tots estiguéssim en una mateixa pàgina. Entre els actors quan no estàvem en escena, estàvem repassant textos i compartint opinions sobre com fer això, com fer allò, proposant coses a veure què li semblava al Caye. Estàvem tots treballant constantment, va ser molt enriquidor i molt «disfrutón». Crec que tots ens ho vam passar molt bé i tant de bo hagués sigut un procés més llarg perquè va ser molt divertit. [riu]
—És difícil participar en un projecte “tan negre”?
—No. És temptador. M’agrada el que és incorrecte. M’agrada la gent que arrisca. M’agrada la gent que aposta per coses en les quals creu, i és un guió que surt de la norma. I, el Caye és un director que té firma, tu veus una pel·lícula seva i reconeixes que és del Caye, i poder treballar amb un director així i amb un guió així, i poder formar part d’aquest projecte… Se’m va donar l’oportunitat i haver dit que no a aquest projecte, crec que hagués sigut molt ximple, com a actriu i com a Clàudia, perquè també m’agrada el gènere. Ha sigut molt enriquidor. Era un gran projecte, Stephen King ho ha verbalitzat, inclús el rei del terror! [sospira].
—Quina creu que és l’audiència per a aquesta pel·lícula?
—Hi ha gent que ha sortit de la sala de cine, perquè no podien suportar-ho. Hi ha gent que riu perquè hi ha molt humor negre, hi ha gent que se sent molt incòmode, hi ha gent que mira malament als que estan rient. És aquesta incomoditat constant durant aquest viatge de la pel·lícula que és molt angoixant. La clau d’aquesta pel·lícula és deixar-te portar i viure-la. És una pel·lícula incorrecta que tracta un tema molt dur, però, alhora hi va haver una dona a un dels festivals on es va estrenar la Mesita, que va aixecar la mà en les preguntes i respostes que hi havia al final, i va donar les gràcies al Caye per posar a la pantalla una història així, perquè ens podria passar a tots realment, i a aquesta dona li va passar alguna cosa així, no sabem els detalls, però en tot cas va donar les gràcies perquè no se sol parlar d’aquestes coses, és massa maquiavèl·lic, és massa dur, però la vida és així. El dur de la pel·lícula és que et podria passar a tu, per això és angoixant. .
