Clàudia Riera és, avui en dia, una de les actrius més reconegudes del Principat, tant dins com fora de les fronteres del país. La jove, que compta amb una carrera meteòrica, ha estrenat recentment la darrera temporada de la sèrie de Prime Video ‘El Internado las Cumbres’, on interpreta Inés, una de les joves que formen part de l’elenc i la trama principal. Amb ella repassem, no només la seva darrera estrena sinó que parlem de passat, present i futur.
–D’on li ve la passió per actuar?
–No et sabria dir exactament des de quan, però sí que és des de molt petita. Veia pel·lícules i em fascinaven aquests conta contes i vaig acabar tenint la necessitat d’explicar jo històries. Als 12 anys vaig passar una mala època per motius personals, em trobava molt baixa anímicament i vaig estar fora de l’escola uns dies. Amb la meva mare ens vam posar a mirar pel·lícules, en bucle. Veure pelis em va sanar. I des de llavors vaig tenir clar que el que fa aquesta gent serveix, salva vides d’una altra manera. Et reconforten, et fan empatitzar, fer-te preguntes… Podríem dir que als 12 anys vaig tenir aquesta revelació.
–En quin punt decideix que volia ser actriu, com a carrera de futur?
–Quan vaig acabar els cursos del Lycee, vaig anar cap a Tolosa de Llenguadoc a estudiar dret. Però cap als sis mesos em vaig adonar que no pertanyia allà. Estava més pendent de buscar càstings i cursos relacionats amb la interpretació o que tinguessin a veure amb l’artístic que no pas amb la carrera. Vaig trucar a la meva mare després d’una nit de revelació i li vaig dir ‘Mama que torno! Que me’n vaig a estudiar teatre. No sé com anirà, però és el que m’agrada i el que vull’. No sabia si tindria èxit, però, al cap i a la fi, què és l’èxit? Hi ha mil opcions. Jo volia actuar, fer teatre, expressar… tenia aquesta necessitat. I això tan inherent en mi ha fet que les coses vagin rodant soles.
–I canvia dret per l’Institut del Teatre. Tothom explica que és un sistema molt dur.
–De fet, jo no vaig acabar els quatre anys. Vaig estar-hi dos, perquè vaig començar a treballar amb ‘Alba i el Jardí de les Delícies’ i ja no vaig poder continuar. És una universitat que és vocacional, molt immersiva i molt absorbent; pots entrar a les vuit del matí i sortir a les 12 de la nit. Era molt complicat seguir els estudis compagintant-los amb la feina. Jo soc molt pro Institut del Teatre, perquè hi vaig aprendre molt. Però dins sí que veies que hi havia companys que havien passat les proves, però que aquest sistema no era el més adequat per ells.
–Com va preparar les proves?
–Són molt intenses! Jo vaig entrar al segon any de provar-ho. Però tenia clar que era allí. Hi ha un atri fora de l’Institut i veia les ballarines, els de comèdia assajant… diferents disciplines. Hi ha quelcom especial en aquell espai. El primer intent, tinc molt clar perquè no les vaig passar, però en el segon ho vaig preparar amb l’Alfons Casal. A més a més, em vaig posar malalta la setmana abans de les audicions i vaig estar a punt de deixar-ho. Però al final els actors fem això, no? Pugem a un escenari, tens una funció i et poden passar mil coses a la teva vida personal, però la gent ha pagat una entrada i tu t’has compromès. Només a les proves, ja vaig aprendre una lliçó.
–Expliqui’ns, com va viure els primers càstings?
–Amb molts nervis. Vols estar a l’altura i això sempre fa por. Tinc una representant increïble que em cuida moltíssim. Ella em deia que anés a rodar una escena, a assajar, en definitiva a aprendre i fer-te unes taules, més que no pas a guanyar el paper. Perquè com més càstings fas, més coneixes com funcionen, als directors de càsting i saps com es desenvolupen. En el primer que vaig fer, la meva representant em va acompanyar com si fos una nena de cinc anys, amb tren fins a Madrid i després a la tarda un altre a Barcelona. I aquest segon va sortir que va ser el paper que vaig fer a l’Ofrena.
–I li arriben ‘Les de l’hoquei’ una d’aquestes sèries de Televisió de Catalunya que són especials.
–Va ser una gran universitat per mi i el primer gran projecte audiovisual. A més a més, rodàvem molt ràpidament i això sempre et dona taules. Perquè rodar amb temps i calmadament i fer 300 preses, no passa quan ja estàs treballant. Quan es va estrenar, ens van preparar a totes les actrius, ens van mentalitzar tant en què la nostra vida podia canviar que jo pensava que explotaria el món el dia que s’estrenés i al final no va passar res, la vida segueix. Sí que és cert que a partir d’allí et paren i et reconeixen. Però jo sempre he canviat molt d’aspecte… després de la sèrie, on anava rossa, vaig fer l’Ofrena, on anava morena i rapada, que era un canvi radical. A més a més, també visc a Andorra, que tothom em coneix de sempre. Però al final, que et parin pel carrer és un reconeixement a la feina fet per un equip, i la veritat que és molt maco.
–Parlem de l’Internado las Cumbres. Com hi arriba?
–Venia de Vis a Vis, quan em van proposar l’Internado. Em vaig llegir els cinc primers capítols per veure si encaixava en el projecte. Acabava de fer la Triana, a l’altra sèrie, i la Inés era un personatge completament oposat. Malgrat que vingués d’una sèrie amb història de fa 10 anys, tot era nou i era un repte. A més a més, amb una condició tan forta com és l’amnèsia. Em va fer sentir afalagada que confiessin tant en mi per donar-me un personatge tan especial. Quan llegia els guions, recordo que cap a finals del darrer capítol que em vaig aixecar del sofà! I deia no pot ser, no pot ser. Al final em vaig emocionar i vaig dir ‘és perfecte’. És l’adient i és molt bonic que sigui així.
–Com prepara el paper de la Inés?
–Vaig llegir bastant sobre l’amnèsia, vaig veure documentals… havia d’entendre què era perquè jo no en tinc i tampoc conec ningú que en tingui. Llavors, un cop documentada, vaig treballar-la en base a entendre’s, conèixer, tenir aquesta família que no té. És a dir, ho vam fer des de les carències, i des del que sí sabíem, com era el cas que és pianista, gràcies a un flash back de la primera temporada. A partir d’aquí vaig intentar entendre com és un pianista. En aquesta part, tenia una doble que ho era i vaig parlar molt amb ella sobre com són, com pensen, la solitud, la persistència… i tot això reflectir-ho en la personalitat de la Inés. És cert que té un punt fantasmagòric, però perquè volia mostrar les carències vitals que té, que cada dia és nou per a ella.
–Què li diria la Clàudia Riera que va començar?
–Doncs que un cop més deixi d’intentar encaixar tant i cregui més en mi.
