- Allcard va protagonitzar la sessió d’anit del cicle de cine de viatges Foto: MÁXIMUS
–Així que la van arrestar al Iemen. Per espia. Expliqui, expliqui.
–Va ser el 1977. Es pensaven que estàvem fotografiant una base soviètica. ¡Des del Johanna Regina!
–¿Com se’n van sortir?
–Amb una bola: els vam dir que el meu pare era un alt funcionari de l’ONU i, que si no ens alliberaven, n’expulsarien el país. S’ho van empassar. ¡I sobre, ens van fer uns regals –te i sucre– a mode de desgreuge!
–Bona gent, doncs, els iemenites.
–Al final, sí. Però la primera nit ens van entaforar en un Land Rover, ens van portar a una muntanyeta i ens van ordenar de baixar. Estàvem convençuts que ens pelaven allà mateix. Però no, com es veu.
–També van tenir alguna enganxadeta amb la màfia.
–Amb la Camorra, prop de Nàpols. Abans del Iemen. Els tios ens van robar la Zodiac del Johanna Regina per descarregar tabac de contraban. ¡Mentre dormíem! Ho vam denunciar a la policia, i van mirar cap a un altre costat.
–¿Van recuperar la Zodiac, almenys?
–No. I a diferència dels iemenites, ni un cartró per les molèsties.
–Segur que en té alguna de pirates.
–A l’època, primers anys 80, la pirateria era endèmica a la zona de Malàisia. I hi vam viure uns mesos.
–Perdoni el morbo: ¿i què?
–Els pirates eren pescadors que aprofitaven l’ocasió. Impossible distingir-ne els bons dels dolents. I en certa ocasió, amarrats en una enorme badia, se’ns acosta un pesquer i s’atura sospitosament just al nostre costat. ¿Per què?
–Això, això: ¿per què?
–A la nit, durant la meva guàrdia vaig veure moviment a la barca del costat. Vaig avisar els altres tripulants, vam enfocar amb un potent llum sobre la coberta enemiga i els vam enxampar. Devien estar més espantats que nosaltres, perquè van marxar.
–De topades amb taurons i altres bestioletes marines, ¿com ho té?
–Això, el meu marit, que quan va fer la circunnavegació en solitari, i després de travessar el cap d’Hornos, es va despertar un dia envoltat d’un centenar de balenes assassines. Aquelles, però, ab bones intencions. Per sort.
–¿I de naufragis?
–Quan vam comprar el Johanna Regina, el 1974, estava en unes condicions pèssimes. Vam fer una petita travessia per estrenar-lo i entrava tanta aigua entre els taulons, que semblava una rentadora. Però vam sobreviure.
–¿Van ensopegar mai la tempesta perfecta?
–Afortunadament, no. Però en una altra ocasió, i per evitar un huracà, vam haver d’allargar la singladura de tres a deu dies. Vam acabar menjant llet en pols i pèsols secs.
–Per acabar: si demà em conviden a fer la volta al món en veler, ¿què no m’hi puc descuidar, al sarró?
–Un bon impermeable, si pot ser de gore-tex. Essencial. Vital. I el raspall de dents.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
