Va néixer a Girona l’any 1961. Es va llicenciar en Bioquímica i en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, es va especialitzar en Teologia de les Religions al Japó i a Itàlia, on va viure, respectivament, 17 i vuit anys. Capellà i membre del Moviment dels Focolars, va treballar al Bisbat d’Urgell (2010-2015) i durant dos anys va ser secretari personal i cap de Gabinet de l’arquebisbe, Joan-Enric Vives. Actualment exerceix el seu ministeri al Bisbat de Girona. En català, va publicar A l’Orient, a l’Occident (2011) i Caminant Endins (2006). La seva darrera obra, Piulades al vent, es presentarà a Andorra la Vella el pròxim 15 de març a l’església de Santa Maria del Fener. / Per JOSEP ROMERO
–Què li agrada d’Andorra?
–Les muntanyes, tant a l’estiu com a l’hivern, especialment les Valls del Comapedrosa i les d’Encamp.
–I el què menys?
–Si no es vigila prou la societat andorrana corre el perill de caure en una certa endogàmia.
–Quin és el seu racó preferit del país?
–Tot el poble d’Ordino en el seu conjunt.
–Què recorda dels seus cinc anys al Bisbat d’Urgell?
–La gent, les relacions d’amistat i de confiança…
–I dels 17 anys viscuts al Japó?
–Hi vaig arribar quan tenia 25 anys i en vaig marxar amb 42. Recordo especialment els jardins, el gran sentit de l’harmonia i confiança de la seva societat, on l’individu no és tan important com el col·lectiu, amb què tot això representa.
–Què explica el llibre ‘Piulades al vent’? Pensaments d’un captaire de l’Esperit?
–Vol acompanyar en un camí d’interiorització, de recerca… 540 piulades que contenen exactament 140 caràcters cadascuna d’elles després de gairebé cinc anys de treball.
–Quins criteris va seguir per realitzar la selecció?
–No hi va haver cap selecció. Les 540 piulades estan ordenades en 18 capítols dividits en tres parts.
–Unes piulades què volen transmetre…
–Uns pensaments basats en una relació d’amor en què hi ha un tu que dónes i un jo que acull i que fecunda, produint la novetat d’un tercer.
–Una piulada que conté un pensament, però alhora una història personal?
–Totalment. Va coincidir amb l’inici d’una etapa crítica de la meva vida amb dubtes i replantejaments. Vaig sortir reforçat i molt il·lusionat un cop completada.
–Una obra de fàcil lectura?
–Penso que sí… Cal deixar-se emportar. Un llibre ideal per tenir a la tauleta de nit, que pretén acompanyar les persones.
–Unes noves tecnologies de les quals se’n pot treure més profit del que ens pensem, no?
–I tant! En el meu cas m’agrada molt la poesia però no tenia temps per escriure fins que em vaig adonar que tenia una eina per poder expressar els meus pensaments, intuïcions…Condesar en una piulada tres frases un pensament potent.
–El Pirineu ha estat font d’inspiració en algun moment de la seva obra?
–De fet, la primera piulada la vaig fer mirant la serralada del Cadí des de la finestra del Bisbat de la Seu. I moltes d’altres caminant per indrets de la Cerdanya i l’Alt Urgell…
–La proximitat amb Andorra té més avantatges que desavantatges?
–El Pirineu uneix. La muntanya no separa, ben al contrari. La gran riquesa natural d’Andorra són les muntanyes que estan tan properes al cel.
–Què cal fer perquè les esglésies estiguin més plenes?
–És necessari ser més proper i deixar-se de formulismes. S’ha d’estar al costat de la gent… Un bon referent és l’actual Papa Francesc que, a diferència dels seus antecessors, té un estil molt més directe des del punt de vista humà. Joan Pau I podria haver estat un bon precedent del pontífex actual.
–Un capellà no té mai por a la mort?
–La mort fa respecte. El túnel que s’ha de passar és dur per a tothom. El més important és la fe.
