Cecília Santañes ha treballat durant 20 anys en el món de la impressió i durant les seves estones lliures il·lustrava llibres i cartells, la seva gran passió.
–A quina edat va començar a dibuixar?
–Vaig iniciar-me el 1995, fa uns quants anys, a l’Escola de l’Angel Calvente (encara continua amb activitat artística) que és un artista andorrà que ha fet diverses feines, com per exemple l’escultura de la Dama de Gel amb la col·laboració de Philipe Lavaill, o el dallaire d’Encamp, que també és seu. En aquesta escola vaig iniciar-me amb el carbonet, i després ja vaig començar a utilitzar pastels i olis, totes les tècniques en general. Perfilava amb un llapis de pastel, marcava el dibuix i amb els guixos de pastel i els llàpissos acabava de fer tota la il·lustració. Allà també vaig fer molta còpia i vaig perfeccionar el dibuix al màxim.
–Com van ser els seus inicis en l’àmbit de la il·lustració?
–Vaig iniciar-me més tard, cap al 2011, comprant molts llibres per impregnar-me de totes les tècniques i autors del moment. Al principi vaig copiar molt, i després ja vaig començar a crear, i va ser quan vaig realitzar les il·lustracions del meu primer llibre El gran secret de la vaca Bruna, el desembre de 2012 el va editar Aina, la casa de colònies de Canillo.
–En què s’inspira a l’hora de realitzar les il·lustracions?
–El gran secret de la vaca Bruna va sorgir perquè estava passant per un moment difícil i jo crec que el dibuix i la pintura són eines molt importants per canalitzar els sentiments i les il·lusions. En aquell moment estava provant tot el tema de personatges i vaig pensar que una vaca d’Andorra aquí podria sortir bé, i vaig crear la vaca Bruna. Els altres dos llibres, El tresor de la Maria i Bip-bip… marxem al planeta bipolar!, estan basats en un text, les escenes dels fragments del conte. Les il·lustracions d’aquests tres llibres les vaig realitzar amb llàpissos de colors.
El nou personatge que vaig crear amb art digital, va sorgir durant la pandèmia quan estàvem confinats perquè estava sola a casa i em sentia angoixada i doncs vaig començar a dibuixar. Abans de la pandèmia utilitzava el paper i els llàpissos, tot el que havia fet il·lustrat anava a impremta i ho escanejava, però com estàvem confinats no podia anar a impremta i el meu escàner perdia molta resolució; llavors, vaig decidir provar l’art digital i va ser quan vaig començar amb l’ordinador i el Photoshop que ja utilitzava a la feina. Mitjançant aquesta tècnica vaig crear un personatge divertit, entremaliat, àgil, i amb un cap molt gran perquè s’ompli d’experiències i aprenentatges. Tots els dibuixos que anava fent els penjava a Instagram i a partir d’allà em van començar a seguir diversos usuaris. Durant el dia a dia, anava publicant el que anava fent i avançant, el personatge representava el meu alter ego durant els dies de confinament. He aprofitat el mateix personatge en passar un càncer de mama per relatar la meva experiència de manera dolça i explicant experiències pròpies en el llibre Color dins la foscor.
Les imatges tenen molt color, i el disseny també és meu, estava malalta però quan em van donar la notícia vaig pensar que estava en les millors mans. El punt groc enmig de la foscor que surt a algunes de les il·lustracions del llibre representa el punt que ens guia, un punt d’esperança, em dona el punt de sortida dins la foscor perquè tenir càncer fa por. Les amistats i la família també fan punts per a tu, d’altres colors, i tu vas amb aquests colors a la ressonància magnètica, a veure l’oncòleg. Després, les il·lustracions ja són amb color perquè al final comença a ser una rutina, encara que tinguis càncer entres dintre d’una costum; un dia vas a la quimioteràpia, l’altre, al metge, i vaig utilitzar el personatge per fer el llibre i l’exposició que va acabar ahir.
–Apart de la il·lustració i el dibuix, ha practicat alguna art més?
–A l’escola on vaig fer l’exposició el 2001 vaig aprendre gravat, disseny i ceràmica. Vaig anar a l’escola de dibuix d’Encamp, i també tinc un curset de ceràmica a la Bisbal.
–Li va costar passar de dibuixar amb llàpissos a fer-ho en un ordinador i posteriorment a la tablet?
–El mètode és diferent però com tot és molta pràctica i fer molts dibuixos. Al principi costa i s’ha d’exercir molt, però s’assembla en certa manera al Photoshop amb algunes diferències però molt més àgil. Feia una mica de trampa, el dibuix el creava amb un retolador negre, l’escanejava i ho treballava després amb els colors al Photoshop. Més tard, vaig conèixer a una il·lustradora que em va explicar com treballava, amb la tauleta i el programa Procreate, llavors em vaig comprar la tauleta i em vaig descarregar el programa per començar a treballar així. I em va anar molt bé perquè durant la malaltia jo podia fer els dibuixos estirada, perquè en aquell moment que no tens forces aprofites l’estona d’esbarjo per cuidar la ment. Dibuixar m’ajudava a canalitzar les emocions de por, que poden paralitzar o fer que el meu cos agafés més energía, que estigui més empàtic amb tu i amb la malaltia. Els metges es dedicaven a la malaltia, i jo a estar bé amb mi mateixa. La tauleta la pots portar a tot arreu, i això em dona molta facilitat, ja que l’ordinador no me’l podia endur.
–Quin va ser el teu primer projecte a nivell professional?
–La il·lustració sempre l’he plantejat en segon terme perquè la meva professió estava dintre de preimpressió i disseny, i en entrar en aquesta feina em va captivar i vaig començar a presentar-me a diversos concursos de cartells. El 1997, vaig guanyar el meu primer cartell, pintat amb la tècnica dels pastels, i com és el primer el vaig emmarcar. Després, vaig presentar-me a concursos, com el del cartell Nadal, dotat per la Unió Proturisme d’Escaldes Engordany; també vaig guanyar com a primer premi el cartell de Jornades de tardor de cuina andorrana, dotat pel Cercle de les Arts i les Lletres d’Andorra, un segon premi del cartell de Brossart, dotat per la Xarranca, i un primer premi de la 18a Mostra Gastronòmica d’Andorra a Ordino, entre d’altres.
–Hi ha hagut alguna feina que consideri especialment important a la seva trajectòria?
–Els tres llibres que he fet més Color dins la foscor, que a més de ser una feina és personal, i em posa en primera plana perquè jo sempre he estat darrere de les meves il·lustracions, i amb una tècnica completament nova del que feia fins ara. He tingut molt de temps perquè el personatge tingués una consistència i m’ajudés a expressar-me.
–Hi ha res que li serveixi com a font d’inspiració quan té un bloqueig creatiu?
–Els bloqueigs creatius els tinc normalment quan em demanen fer alguna cosa en concret, llavors he de pensar molt perquè el que jo m’imagino potser no és el dibuix que voldria fer. La qüestió està quan passa alguna cosa i a mi em motiva molt, pot ser bo o dolent, i aquelles emocions provoquen que de seguida pugui dibuixar i trobar la il·lustració. No és evident trobar-ho al primer moment, et ve la imatge al cap, però això no vol dir que després funcioni a la realitat. Has de fer moltes proves fins que trobes la imatge que pensaves. Has d’estar sempre dibuixant, és a dir, dibuixo si no cada dia, quasi cada dia, faig apunts, idees i línies molt per sobre. Al meu Instagram publico les imatges del dibuix final, i a continuació el vídeo del procés en moviment molt ràpid, on es pot observar que moltes vegades la primera idea no s’assembla en res al resultat definitiu.
–Quins són els seus referents, que l’inspira?
–Del país, Carrie on art, ella em va explicar com treballava (ara està a Itàlia), és una molt bona il·lustradora, i Jordi Planelles. D’il·lustradors i il·lustradores, Eva Armisén, Agustina Guerrero, Pilarín Bayés, Roser Capdevila, Sara Fratini, Agustí Guerrero, i Raquel Riba.
–Quin consell li donaria als joves que es volen endinsar en el món de la il·lustració i el disseny?
–Primer, que tinguin constància, molt de treball, i sobretot que es formin si poden. Jo no vaig sortir d’Andorra i no tenia els mitjans, i a més, era molt tímida. Vaig estudiar administratiu però jo tenia molt fixat que m’agradava el dibuix. En sortir de la feina estudiava i em presentava a concursos. Hi ha gent que arriba a l’èxit de seguida, que ha anat a estudiar a la universitat, jo no, ho he complementat amb esforç, constància i altres temes com el teatre per poder parlar en públic. La il·lustració és una feina molt solitària i després potser ho has d’anar a presentar i no tens les eines, és a dir, comunicar les arts culturals entre elles, perquè t’ajudin a poder expressar el millor possible tots els conceptes que vols presentar.
–Dimecres va acabar l’exposició ‘Color dins la foscor’, quin ha estat el feedback del públic?
–Doncs, sortosament ha agradat molt, i pel que m’està dient la gent i va a veure-la, es queden sobtats al principi perquè hi ha molt de color i està parlant de temes molt durs, per tant, la manera d’haver-la expressat dona una sensació d’impacte i a l’hora agradable als espectadors. Ha anat molt bé i estic molt contenta, tinc ganes de poder-la portar a una altra parròquia, i m’agradaria fer-la sortir fora d’Andorra. Segurament moltes dones s’han sentit representades amb l’exposició pel fet d’explicar la malaltia del càncer de mama, veuen el procés i l’entenen molt més que una persona que no ho ha patit. Suposo que hi ha dones que no podran visitar-la perquè cada persona i cada procés és personal, i és respectable com es passi, però si l’exposició i el llibre ajuden a passar millor el càncer a altres persones que el pateixen, jo em sentiré força arropada i contenta. Crec que és una ajuda tant l’exposició com el llibre com a eina per expressar-me millor i seguir amb força. El llibre té poc text perquè així la persona pot posar les seves paraules.
