La Carlota Sierra és membre de la segona promoció de la Jove Companyia Nacional d’Andorra (Jocand) i no pot estar més contenta de formar part de la companyia que dirigeixen Irina Robles i Juanma Casero. Aquesta estudiant de psicologia traspua il·lusió quan parla de Troianes (dones a les portes de la ciutat en flames), el primer espectacle que ha presentat amb les seves companyes a principis de setembre. Es tracta d’una versió de Casero sobre Les Troianes d’Eurípides amb textos d’Ibsen i Sartre, així com testimonis de dones en conflictes bèl·lics. Tot i que ara no s’hi veu dedicant-se professionalment, té clar que el teatre sempre formarà part de la seva vida.
–Com va ser la seva arribada al món teatral?
–Abans d’entrar a la Jocand ja n’havia fet. D’adolescent era molt tímida i les classes que vaig fer a la Llacuna em van ajudar moltíssim a nivell emocional i social, tot i que una vegada m’hi vaig posar em vaig adonar que m’agradava molt. Per això quan van anunciar les proves d’accés per formar part de la segona promoció em vaig apuntar. Anteriorment havia vist els dos muntatges que havia fet la companyia en el seu primer any i recordo pensar: per què no?
–En què van consistir aquestes proves d’accés?
–Hi va haver dues parts: una activitat de grup on vam fer improvitzacions, suposo que per veure com interactuàvem i ens desenvolupàvem, i una altra part individual en la qual havies de preparar-te un monòleg.
–Això va ser el juny passat. Quan va ser la primera trobada de la companyia?
–A mitjan juliol. I a principis de setembre hem presentat la nostra primera obra, Troianes.
–Com ha estat l’experiència?
–Molt maca, i no només les representacions, sinó tot el procés de preparació, perquè quan ens van presentar l’obra, ens vam quedar una mica parades; la història és molt potent i no sabíem com encarar-la, però entre els assajos i els dos tallers que vam fer amb la Rosa Mari Herrador i la Meritxell Duró ho vam aconseguir. Jo estic molt contenta, no m’esperava passar-m’ho tan bé.
–Crec que hi ha possibilitats de representarla fora del país. En té ganes?
–Em semblaria molt bona idea poder mostrar el nostre treball a d’altres espais. Podria ser molt interessant.
–Tinc la sensació que ha fet molta pinya amb les seves companyes. És així?
–Sí, hem estat junts tot l’estiu i s’ha creat un grup molt maco. Suposo que des del principi hi ha hagut molta comunicació, teníem la mateixa visió del projecte i compartíem la motivació.
–Què li aporta fer teatre?
–El teatre sempre m’ha ajudat molt en l’àmbit personal, i en aquest cas el fet de treballar el personatge, saber com és i com es relaciona amb els altres, donar-li forma i força, i després sentir la reacció del públic, notar com viu el que li estàs explicant és molt maco.
