- Saraiva, davant la vela del Wonderland a l’aparcament de l’Andorra 2000 Foto: MÀXIMUS
ARTISTA DEL WONDERLAND. Hi protagonitza un número de boxa i també hi encarna la versió mini de Hulk. Atenció, però, al seu passat com a torero còmic.
–Si no és indiscreció: ¿quant medeix, vostè?
–1,24 metres.
–¿I com es veu el món des d’aquesta alçada?
–Jo disfruto de la vida com qualsevol. Com a mínim, ho intento. És clar que de problemes sempre n’hi ha, siguis gran o siguis petit.
–¿Per exemple?
–Al super: arribar a les estanteries de dalt de tot pot ser una petita odissea.
–I fer-li un petó a una senyora alta, m’imagino…
–Si se’t presenta l’ocasió, te’n surts com pots per arribar-hi. Creu-me.
–Al seu número boxeja: ¿és bo, amb els punys, o li donen peixet?
–És una paròdia, així que no es tracta de noquejar el contrari: combat nul. A la vida real no sóc mal perdedor, però tampoc no m’agrada, perdre.
–¿El seu millor cop?
–El crochet. El vaig perfeccionar molt quan feia de torero còmic.
–¡Ostres! ¿I en alguna ocasió va deixar KO un toro?
–Doncs sí, una vegada, a Chiclana. El vaig deixar grogui. La pobra bèstia no es va aixecar.
–¡¿El va matar?!
–¡Nooo! Però se’l van haver d’endur al corral.
–I amb un tigre, ¿s’hi atreviria?
–Ni pensar-ho. I això que m’agraden. De fet, hauria volgut ser domador. Però són animals salvatges, i amb molta memòria. Te la guarden, com els gats, i no te’n pots refiar.
–També fa de Hulk. Aquí va la gràcia: ¿què el posa verd, a vostè?
–Que em prenguin el número i que intentin aprofitar-se de mi.
–Tornem als toros. És que això de torero còmic… ¿Com s’hi fa broma, amb un toro?
–Treballem amb novillos, animals d’un o dos anys. No amb bèsties de 500 quilos. Li llencem cops –sense mala intenció, ep–, ell ens empaita i mirem d’esquivar-lo. No sempre ens en sortim.
–¿La seva millor faena?
–La primera vegada que vaig torejar a Las Ventas, el 1989. Plena de bat a bat: 20.000 espectadors. I a la Monumental, el 1986: memorable, també.
–Doncs això s’ha acabat. Com a mínim, a la Monumental. ¿Indignat?
–Tota prohibició em sembla pèssima. Si no t’agraden els toros, no hi vagis. Però no ens privis als altres d’anar-hi.
–¿Es va perdre les onze orelles de José Tomás a Nimes?
–Sí. Una llàstima. Però, escolta: jo també he torejat al Coliseu de Nimes. Impressionant. I el públic francès és curiosament més respectuós, més pacient que l’espanyol.
–Per acabar: amb les senyores, ¿ho ha tingut vostè més fàcil, o més difícil?
–Depèn. Però últimament la cosa s’està posant negra. Potser és que quan els dic l’edat, ara s’espanten… ¿Família? Arribarà, si ha d’arribar. I si no, no passa res. S’ha de viure.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
