Primer de tot, felicitats per la presentació del seu llibre "La guerra dins la guerra" a Andorra. Ens podria explicar el tema en breu?
És una novel•la amb moltes capes. Hi ha tres protagonistes amb mirades molt diferents sobre Barcelona i Catalunya. Són dos escriptors, un que escriu en castellà i l’altre en català, i una dona del Quebec que viu temporalment a Barcelona per fer un doctorat. El tema principal és la situació a Barcelona l’any 2019, tot just després del fracàs del procés independentista i de la sentència condemnatòria dels líders independentistes, que va provocar protestes, disturbis i vagues massives.
L’escriptor que escriu en castellà s’oposa a la independència. L’escriptor que escriu en català és independentista i està obsessionat amb les discòrdies entre els partits independentistes. La dona del Quebec, amb una visió més distant té dificultats per comprendre les motivacions dels uns i dels altres. Avui a Barcelona gairebé un 30% de la població ha nascut fora de Catalunya, i per entendre la ciutat cal tenir en compte les seves opinions.
Entre els tres es dibuixa un panorama que tracta molts temes. Un dels escriptors és professor d’un taller de creació literària i la dona participa en aquest taller. Un altre alumne s’adona que ells dos s’han embolicat i es queixa, cosa que planteja qüestions sobre fins a quin punt és adequat que un professor mantingui relacions amb un alumne. Les qüestions polítiques, culturals i personals s’entrellacen, fent que la situació sigui cada cop més complexa.
És a dir, a través dels protagonistes, podem conèixer les visions diferents sobre el tema de la independència de Catalunya, aquesta és la idea?
En part sí. Però hi ha moltes altres coses, com les tensions entre la cultura catalana i la cultura castellana, el pes del turisme en la vida de la ciutat o els problemes de l’habitatge. L’escriptor que escriu en català viu en un petit apartament i el propietari l’amenaça amb fer-lo fora si no accepta pagar un vint per cent més de lloguer, una situació que cada cop és més habitual a la ciutat.
Quina és la seva opinió personal sobre la possible independència de Catalunya?
Crec que en el fons, durant el Procés, ningú creia realment en la independència. El que els dirigents independentistes buscaven era reforçar la identitat de Catalunya, protegir la llengua i pactar un nou acord fiscal i econòmic amb la resta d’Espanya. Volien reforçar el paper de Catalunya dins d’Espanya, i van optar per l’independentisme perquè el govern de Madrid no va acceptar negociar cap d’aquests temes. Jo no estic a favor de la independència, però si de reforçar l’autonomia catalana en aquest sentit.
El seu llibre “La guerra dins la guerra” és en català?
Sí, és en català. Escric en català perquè soc català i és la meva llengua.
També es pot trobar en castellà?
Malauradament, no. Altres llibres meus, com “L’últim home que parlava català” o “Kuala Lumpur” sí, però aquest no.
Si ens fixem en el català, resulta estrany que, sent estrangera, cada vegada que el parlo a Catalunya em responguin en castellà…
És que, a Barcelona, el costum de canviar al castellà està molt interioritzat. Som un poble molt hospitalari. Quan veiem que algú té dificultats amb el català, pensem que parla castellà i canviem de llengua. No se’ns acut que pot ser un estranger que ha après català. La gent canvia de llengua sense adonar-se’n, automàticament. Aquest és un dels problemes: els mateixos catalans passen massa ràpidament al castellà.
Com es pot, des del seu punt de vista, popularitzar el català? Què podria fer el govern de Catalunya perquè la gent parli més català?
El més important és l’escola. Avui tothom aprèn català a l’escola. Això és bàsic. Suposo que caldria fer més pressió perquè tots els serveis es puguin oferir en català. I quan dic tots els serveis, vull dir que, si vaig a comprar a un supermercat, m’atenguin en català, i si vaig al metge o a la comissaria de policia, també.
Avui, afortunadament, gairebé tothom sap català, encara que no sigui la seva primera llengua, però sovint els castellanoparlants prefereixen parlar castellà i els catalanoparlants ho accepten i canvien de llengua. Hauríem de poder parlar català en totes les situacions, sense haver de canviar al castellà.
A Andorra, per accedir a la majoria de llocs de treball, es demana que es tingui com a mínim un nivell B1…
Allà també passa el mateix. I si no tens el nivell B1, no pots treballar, i això és just. Això sí, en alguns casos no trobem metges i els portem d’altres llocs. Però em sembla raonable que se’ls demani que s’hi esforcin i aprenguin la llengua.
A part de Catalunya, ha viscut a Bolívia, les Filipines, els Estats Units, Brussel•les, Malàisia, Anglaterra, Grècia... Segons la seva opinió, en quin país està més acostumada la gent a llegir?
A Anglaterra. Els britànics tenen un gran respecte per la cultura escrita: estimen molt l’anglès i la seva literatura i se’n senten molt orgullosos. Són persones molt cultivades.
Això forma part tant de l’educació com de la identitat. A Anglaterra, valoren molt que un estranger aprengui la cultura anglesa. Passa el mateix amb el francès: són cultures molt fortes on la llengua és un element clau de la identitat.
I vostè, què prefereix: un llibre en paper o un llibre digital?
Si puc, prefereixo el llibre en paper. Tot i això, no tinc cap prejudici contra els llibres digitals, perquè llegeixo en francès i en anglès, i com que no puc anar cada setmana a Londres ni a París a comprar llibres, quan un llibre m’interessa me’l descarrego i el llegeixo al Kindle.
Si parlem d’escriptors catalans contemporanis, quins destacaria?
Quim Monzó i Jaume Cabré són figures de referència dins de la literatura catalana contemporània.
Molts joves avui dia llegeixen poc. Quines iniciatives o pràctiques creu que podrien aplicar les famílies per despertar l’interès per la lectura i convertir-la en un hàbit sòlid?
Com a consell per als pares, crec que és important ensenyar als fills que l’educació els ofereix llibertat per triar. Recordo un dia amb la meva filla gran, i després ho vaig repetir amb la petita, davant d’una perruqueria. Li vaig preguntar si de gran volia ser la perruquera o la clienta, i ella va triar ser clienta. Li vaig explicar que estudiant tindria opcions: podria ser perruquera, però també clienta; si no estudiava, potser només podria ser perruquera.
Llegint passa el mateix. La lectura obre moltes portes. Si jo no hagués tingut afició a la lectura, no crec que hagués superat mai els exàmens per ser diplomàtic. Però per incentivar la lectura cal posar a l’abast dels nens llibres adaptats a l’edat i als interessos de cada un. Incentivar l’hàbit de lectura no és fàcil, ja que cada persona és diferent i té el seu propi ritme.
Avui en dia és difícil trobar temes per escriure?
Avui en dia no és difícil. Per escriure una novel•la cal un conflicte, uns interessos enfrontats. I amb els canvis tecnològics i la globalització, s’estan generant molts conflictes i tensions. Allà on hi ha canvis, hi ha conflictes, hi ha material per a una novel•la.
Després d’aquesta novel•la, ja té al cap algun nou projecte literari o alguna idea que li agradaria desenvolupar?
Sempre tinc un altre tema, sempre estic escrivint alguna cosa. Però no m’agrada parlar-ne gaire per una raó: les novel•les, fins que no estan acabades, no se sap. Escriure una novel•la és com pescar: saps que a l’aigua hi ha peixos i hi llances la canya, però fins que no en treus un…
