Les xerrades amb Carles Capdevila volen reflexionar sobre diferents temàtiques enfocades des d’un punt de vista comú: el bon humor. Des de les dificultats i els canvis en què s’està trobant el sistema educatiu, a la importància de la comunicació i l’alteració que han provocat les noves tecnologies en el nostre dia a dia i en la nostra manera de relacionar-nos, a temes profunds com el replantejament de les prioritats quan t’adones que no ets immortal. Un ventall de qüestions que el director fundador del Diari Ara explica amb un to seré, informal i molt proper aconseguint que tot i la transcendència de les temàtiques se t’escapi un somriure –i fins i tot una rialla– mentre l’escoles.
Convidat per Andbank, ahir va realitzar la primera conferència al Principat sota el títol Arreglem el món amb humor i avui en farà dues més. La primera tractarà temes del món de l’educació i tindrà lloc a la Sala del Prat del Roure del Comú d’Escaldes a les 19 hores sota el títol Educar ara i aquí. La segona es durà a terme a les 20.30 hores a l’Hotel Piolets Park per commemorar el Dia de la Dona. / Per LÍDIA RAVENTÓS
–De què parlarà en les seves conferències?
–En la primera parlaré sobre l’emprenedoria. Sóc una persona que creu molt en què l’actitud és el més important a la vida i per tant parlo de com viure de bon humor. Això no vol dir riure sempre però sí tenir una actitud positiva. Crec que ens hem d’obligar a ser optimistes i arreglar el món. Per això penso que ser optimista és sempre recomanable i que quan les coses van malament és imprescindible. I jo això ho aplico a la meva vida. Ara tinc càncer i sóc optimista perquè si tinc un càncer i no ho sóc ja podem plegar. No dic que això et curi ni que això t’ajudi però de moment vius més feliç. L’optimista potser s’equivoca però viu més feliç. Per això una de les coses que faig a les meves conferències és reivindicar l’optimisme i el bon humor com a mètode de viure.
–També parla sobre el canvi en el món de la comunicació.
–Sí. Intento fer una mica de panoràmica d’aquesta societat tan apassionant que ens ha tocat viure. Personalment, en sóc un defensor i alhora estic molt preocupat perquè jo sóc una persona normal i en canvi estic enganxat al meu mòbil. No miro la gent als ulls, vaig al camp del Barça i no miro el Messi sinó que miro el mòbil,… Per això intentaré parlar una mica d’aquestes contradiccions de la vida moderna a veure si rient trobem la manera de relaxar-nos i de viure una mica més tranquils i menys estressats.
–El càncer el va ajudar a canviar la visió de la vida i apostar per ser més positiu?
–Del tot. A mi al principi em deien allò de «és una oportunitat» i vaig pensar «si home, a sobre que tinc càncer he de pensar que és una oportunitat». Hi ha un positivisme que a mi tampoc m’agrada. Allò de «dóna gràcies per tenir-lo» em sembla patètic. Jo no dono les gràcies per tenir-lo, jo estic molt emprenyat. Però sí que és cert que passa una cosa molt elemental. Jo ara tinc 50 anys i els primers 49 i 350 dies no vaig tenir mai cap mal i per això era una persona que no valorava trobar-me bé. I de cop, a quinze dies de fer els 50 em van trobar molt mal. I em va passar una cosa de la qual ara començo a estar agraït que és que, com que t’agafa una por molt gran que és la por de morir-te, les altres pors desapareixen.
–Quines pors tenia abans que ara ha deixat de tenir?
–Abans tenia moltes petites pors. Des de por a banyar-me a la platja amb aigua freda, fins a por al que pensaria de mi la gent, fins a por d’arriscar-me a la meva carrera professional o fins a por al que em diria un polític com a director del diari,… I al cap d’una setmana vaig pensar que bé, només tinc una por, que és molt gran, la de morir-me, però les altres em rellisquen però profundament [riu]. De manera que jo ara sóc una persona totalment lliure perquè dic el que vull, el que penso, no veig a ningú que no vull,… És a dir, t’agafa com una mena d’atac de lucidesa en què decideixes fer el que vols realment. Tens com el permís per fer-ho perquè estàs malalt i se’t permet. Per mi és una mena de lucidesa molt recomanable. La llàstima és que sóc tan idiota que jo he necessitat un ensurt per veure-ho.
–Què és el primer que va pensar quan li van diagnosticar la malaltia?
–El primer que em va venir al cap és que tinc quatre fills. La gent de seguida et diu «ostres que fort, no veuràs més el teu fill». I de sobte em vaig adonar que ja no l’estava veient perquè estava tot el dia al diari. I vaig dir home doncs si et preocupa tant no veure’l perquè no ho fas ara que estàs viu! I aleshores vaig decidir veure’l més. Ara estic convençut que hem de viure més el dia a dia. Jo no havia pensat mai en la mort, jo em pensava que era immortal, no se m’havia ni acudit. I quan de cop et diuen que ets mortal valores més les coses. I ja et dic, jo sóc del ram dels idiotes que necessitem trobar-nos malament per valorar estar bé. Hi ha gent que no ho necessita i jo espero no tornar-ho a necessitar.
–Comentava també l’impacte de les noves tecnologies. El càncer també li ha donat una visió diferent d’aquest món?
–Sí. Jo molts dies quan estava al diari agafa un taxi per anar al gimnàs i córrer sobre una cinta que no portava enlloc. I a vegades pensava: és normal que facis això? No, però és com un espiral. Jo trobo que ara estem en un moment en què podem tenir tots els avantatges del món, podem viure feliços i gaudir de la connexió de les noves tecnologies però no ho sabem fer. Ara que agafo molt l’AVE, per exemple, sempre veig gent durant tot el viatge connectats al telèfon i estressats i cridant. És una societat molt sorollosa i això m’intriga. Em preocupa molt com a ciutadà veure desastres com que creixi la desigualtat, la pobresa infantil,… És a dir que en un moment de tantes oportunitats i tanta tecnologia no parin de pujar les feines precàries i les desigualtats. És com un món de contradiccions.
–Un dels grans temes de les seves conferències també és l’educació.
– Penso que l’educació és l’eina per arreglar el món i per tant sóc un defensor incondicional dels mestres. També és interessant pensar com aquest món tecnològic obliga a l’escola a canviar. Primer cal donar suport als mestres, solidaritat, ajuda i estimar-los molt i després exigir-los que també canviïn perquè l’escola no pot ser igual que quan jo era petit perquè tot és diferent. Si l’escola és igual ara que abans hi ha alguna cosa que no va bé.
–Quins són els canvis que ha de fer l’escola?
–Canviar no vol dir que hagi de posar ordinadors. Vol dir que l’escola ha d’ensenyar a aprendre, a navegar pel món, ensenyar a buscar informació. Però tenim uns anys clau. Si d’aquí a 10 anys vinc aquí i l’escola segueix tenint assignatures igual i les classes de 25 en 25 és que estem fracassant perquè el món ha canviat radicalment. Amb tota la informació que avui dia tenen a l’abast, cal entendre que si un nen té una motivació, aprendrà sol. A vegades es confon la motivació amb passar-s’ho bé a classe. No, no. Motivació vol dir exigència però donant eines als alumnes perquè s’estimulin.
–Quin és el missatge que vol transmetre sobre l’educació?
–El primer és que els pares ens hem de relaxar una mica. Ser pare o mare és una cosa fantàstica i divertida i per tant cal desdramatitzar l’educació. El segon és que els mitjans en general hem de deixar de parlar sempre només dels problemes de l’educació. L’educació és la solució. Per tant, parlem-ne també com a solució. Tenim l’oportunitat de reinventar l’escola. Fins ara estava inventada per agafar gent analfabeta, domesticar-los i als 12 anys enviar-los a la fàbrica. Ara hem de formar aprenents permanents. Aleshores no és tan important què saben concretament sinó com saben aprendre.
–Tot sempre sota la clau de l’humor?
–Sí. Jo crec que la vida és una tragicomèdia. I la definició de comèdia diuen que és tragèdia més temps. És a dir, la vida en el fons és tràgica, ens passen coses dolentes cada dia, o nosaltres ens les prenem així. Però la tragèdia el dia que tu li poses temps ja te’n pots riure. El primer dia que rius sobre una cosa dolenta, ja estàs curat. Jo en el cas del meu càncer vaig trigar tres mesos. Al cap dels tres mesos vaig fer un acudit sobre el càncer. I vaig pensar «això ja comença a anar bé». Penso que l’humor és imprescindible. És com una via, com una teràpia. El que passa és que hi ha dos tipus d’humor. Hi ha els humoristes que jo admiro molt i que són una gent que s’aixequen al matí i volen fer riure. Però jo no sóc d’aquests. Per mi l’humor és només una via, un mètode, no és una finalitat. Per mi l’humor és la millor teràpia per solucionar les coses que et preocupen. Com et deia, la vida és una tragicomèdia i com que la tragèdia ja ve feta nosaltres li hem de posar l’humor.
