Carine Montaner

El balanç és bastant caòtic. Tenim una Llei Òmnibus que no resol res i, a més, ja s’ha trepitjat la propietat privada. Per a nosaltres, és la vergonya legislativa d’aquesta legislatura.

Pel que fa a tot el tema del parc públic d’habitatges, s’ha construït un parc públic a preu d’or. Quan comencem a fer càlculs, el cost és de 4.600 euros per metre quadrat. El preu és molt elevat. El que s’ha fet és desenvolupar tot aquest projecte, però amb uns costos per sobre del mercat privat. Estem molt preocupats.

Per a nosaltres, dins del parc públic d’habitatge, el que demanem al Govern és que els andorrans tinguin coberta la part d’habitatge. Per què? Perquè és fonamental. S’ha de procurar que els andorrans de classe mitjana siguin propietaris o que la classe andorrana treballadora disposi de pisos de lloguer entre 300 i 400 euros.

En segon terme, la justícia. Cal reformar totalment el sistema judicial perquè hi hagi una separació de poders real, així com celeritat i eficàcia en la justícia. Per a nosaltres, això també és fonamental. També pensem que s’ha de fer una llei de responsabilitat política, que nosaltres, per la nostra part, estem acabant i volem proposar. Al final d’aquest mes presentarem la llei. El nostre lletrat està polint els últims detalls.

Després, cal solucionar tot el tema del SAAS. Fa deu anys que estic al Consell i fa deu anys que repetim sempre el mateix. Hi ha un problema d’organització, de gestió i de personal, i per tant, s’ha de posar fil a l’agulla, perquè la salut és fonamental. És un dels pilars que tenim i s’ha de solucionar.

I després hi ha el tema social: hem d’ajudar realment les persones necessitades, s’han de tallar els abusos i cal controlar les ajudes.

Pensem que les ajudes han d’anar destinades als jubilats que han contribuït a fer créixer Andorra, a les famílies treballadores, a les monoparentals, a les persones amb malalties i als joves que volen iniciar la seva vida laboral o continuar estudiant. Evidentment, cal oferir suport, però aquest ha d’estar basat en criteris de meritocràcia.

Aquest tipus de construcció és molt ràpid d’executar i considerablement més econòmic que el sistema prefabricat o que el formigó. I no ho dic només jo, ho afirmen els experts.

S’ha criticat aquest model de construcció modular amb arguments com que podria segmentar la població, crear guetos o fins i tot semblar barris de barraques. Fa poc, fins i tot, es va publicar un titular que parlava de “cases contenidors”.

Fa deu anys que estic en política i he vist molt de politiqueig, afany de protagonisme i ego. Ara mateix sembla que estiguem en un període preelectoral. Es parla molt, però sovint des del desconeixement. Nosaltres vam mostrar fotografies de cases modulars que són estèticament molt atractives, de disseny i amb un consum energètic molt baix.

El preu és més baix que les cases fabricades, que les cases de formigó, sobretot quan tenim un ‘boom’ de la construcció ara mateix, que tot és molt car, i és que hi ha més demanda que empreses que poden treballar. És a dir, estem important mà d'obra de fora, perquè no donem l'abast a nivell del nombre de construcció que hi ha en el país que s'ha d'acabar.

Ja veu, és el joc brut de la política, com el PS que manté que volem fer viure la gent en contenidors. Per favor, si jo aniria a una casa modular, cap problema.

És per això que nosaltres inclús vam proposar, per exemple, que diferents persones es puguin comprar una parcel·la, que cadascuna d'elles puguin posar la seva casa modular, perquè són cases molt modernes, molt maques, i això permetria a molta gent de comprar una casa amb el terreny inclòs de la seva part, com una mini comunitat, i pagar 220, 250.000 euros. És a dir, estarien molt millor que no pas en un pis.

El Govern ha de posar fil a l'agulla i hem de tenir un parc públic d'habitatge, perquè el que no pot ser és bloquejar el mercat indefinidament. Perquè al mercat privat, si no els desbloquegem, tindrem penúria a nivell dels pisos. I l'oferta pública no podrà, diguéssim, substituir l'oferta privada. I, per tant, hem de ser conscients que el 2027 s'ha de desbloquejar tot, que s'ha de fer una feina, hi ha dos anys per fer la feina i hem de tenir pisos a preu assequible però assequible de veritat.

Parlant amb polítics de llarga trajectòria, comenten que els terrenys de Casa Rossell serien una opció excel·lent per a aquest propòsit. Què passa? Que actualment aquests terrenys estan cedits per al pasturatge de vaques.

Per a nosaltres, el més important són les persones. Cal donar una sortida al problema de l’habitatge i, per tant, considerem que aquests terrenys, per interès nacional, s’haurien de reconduir. Les vaques poden pasturar en un altre indret. De fet, ja s’havia previst un canvi d’ubicació per al projecte de Grífols, amb motiu de la construcció del laboratori. Per què no es pot fer el mateix per a l’habitatge?

Això és una pràctica que ja existeix en alguns països. Per exemple, a Dubai hi ha dues maneres d’oferir garanties. El problema que tenim actualment és que hi ha promotors estrangers i, si no hi ha un aval bancari o un altre mecanisme de seguretat, en cas que desapareguin amb els diners, és molt difícil protegir els compradors. Cal garantir la protecció de les persones i oferir seguretat jurídica.

Què proposem nosaltres? Hi ha dues opcions: l’aval bancari tradicional o el sistema que s’aplica a Dubai. Allà, un inversor o comprador que vol adquirir un habitatge sobre plànol ha d’obrir un compte segrest, on es dipositen els diners seguint el pla de finançament. Habitualment, es paga un 50% durant la construcció i l’altre 50% en el moment d’entrega de claus. Aquest compte està controlat per l’Estat, i els fons es van desbloquejant en funció de l’avanç de les obres.

Això aporta garanties. El promotor, per operar al mercat andorrà, hauria de demostrar una gran solidesa financera. No pot ser qualsevol. Un promotor que no té recursos i que comença a cobrar un 20% per unitat venuda sense haver començat les obres, i que després desapareix, representa un risc evident.

Totalment, perquè hi ha un article a la Constitució que estableix que es tracta d’una expropiació temporal. I qualsevol expropiació ha d’anar acompanyada d’una compensació econòmica. En aquest cas, es pren el pis d’una persona, s’hi fan obres, es lloga, però el lloguer l’ingressa l’Estat. Entendrà que, durant dos anys, aquesta persona està privada del seu bé.

Per tant, veiem un indici clar d’inconstitucionalitat. Per presentar un recurs d’inconstitucionalitat cal la signatura de sis consellers, i nosaltres en som tres. No vam poder tirar-ho endavant i ho lamentem.

Tenim tot el dret a fer-ho i no estàvem d’acord amb aquesta llei. Tant de bo no s’hagués arribat a presentar mai, li ho dic sincerament. El que farem en el nostre programa electoral és deixar-ho clar per escrit: derogarem la llei si governem, perquè la considerem una vergonya nacional que genera molta inseguretat jurídica.

Andorra havia estat considerada un país amb estabilitat i seguretat jurídica, però amb aquesta llei s’ha transmès just el contrari: un dia és blanc, l’altre és negre. Es governa amb cops de volant, sense una direcció clara. Nosaltres creiem que cal mantenir un rumb fix i no governar a cop de volant ni a cop de titular.

Nosaltres vam fer la feina. Inicialment, jo estava sola al Consell amb una dotació molt reduïda, que no em permetia contractar experts internacionals. Quan vam tenir un grup parlamentari, vam decidir contractar un expert de referència: el gabinet GIDA, amb Bruno Lebré al capdavant. El senyor Lebré va ser cap de gabinet de la Comissió Europea durant nou anys i acumula més de vint anys d’experiència a la institució.

El senyor Lebré és un ferm defensor del projecte europeu, i li vam donar carta blanca per elaborar l’informe, perquè el nostre interès principal és el benestar i el futur d’Andorra. La seva primera valoració va ser que es tracta d’un acord molt ampli, el més ampli que havia vist mai. De fet, tot i parlar-se d’un acord mixt, ell va considerar que anava més enllà de les competències pròpies de la Comissió Europea, per tant, tenia molts números de ser realment mixt. Això no ens va sorprendre quan el Govern va admetre posteriorment aquesta possibilitat, ja que ho sabíem des del 2019.

Vam organitzar una conferència per presentar l’estudi, amb una assistència molt elevada, com en els actes del Govern. L’informe conclou que molts dels filtres econòmics que s’han plantejat serien incompatibles amb la normativa europea. Pel que fa als antecedents penals, es podrien conservar només per a professions sensibles, com ja passa en altres països de la Unió Europea.

En aquest sentit, el senyor Lebré va posar el seu exemple: quan treballava per al govern francès, va haver de presentar els seus antecedents penals, ja que era una professió sensible. Per a la resta de casos, només caldria una declaració jurada o una simple declaració. Si una persona reconeix haver estat a la presó, no se li pot denegar l’entrada, perquè la normativa europea estableix que tothom té dret a una segona oportunitat un cop ha complert la seva pena.

Així doncs, per a professions sensibles, sí que es poden demanar antecedents, però en altres casos només es podran fer controls aleatoris. I si la persona declara haver estat a la presó, no es pot rebutjar la seva entrada automàticament. Aquest és un dels punts que ens preocupa pel que fa a immigració, perquè podria afectar el model andorrà de selecció, especialment tenint en compte que la majoria de sol·licituds rebutjades provenen de ciutadans de la Unió Europea.

Quan vam fer una pregunta oral al ple i ens vam adreçar a la ministra, ella mateixa va confirmar que el 80% de les sol·licituds rebutjades corresponen a persones procedents de la UE.

També vam comentar amb el nostre assessor la importància de tenir molt clar què volem fer dins el mercat interior. Aquest mercat és molt competitiu: hi ha molts consumidors, però també molta competència. Això inclou el lliure establiment de persones i d’empreses.

A mi, personalment, em sorprèn que des del Col·legi d’Economistes es digui que no hi ha cap problema amb l’Acord d’associació, però després, en la llei d’auditoria, es presenta una modificació d’urgència perquè s’hi introdueixen canvis vinculats als professionals espanyols transfronterers. Això ens fa trontollar. Es diu una cosa i després se’n fa una altra.

Veiem que els professionals tenen por. La competència serà real. Hi ha empreses que ja tenen dificultats per mantenir-se i que, amb l’entrada en vigor de l’acord, podrien tenir encara més problemes. Cal ser conscients de tot això.

Considerem que, si ara mateix se celebrés un referèndum, el resultat seria negatiu. Estem convençuts que no s’aprovaria. A més, observem que hi ha persones que fa poc es mostraven molt segures i deien que no tenien por de l’Acord, però ara impulsen canvis com la modificació de la llei d’auditoria, tramitada per la via d’urgència al Consell. Això demostra que, en realitat, el suport a la Unió Europea no és tan clar com es vol fer veure.

El problema és que es diu una cosa i després se’n fa una altra. Estem cansats d’aquesta manca de coherència. Creiem que el Govern i les formacions que li donen suport, com Demòcrates i Ciutadans Compromesos, han perdut el rumb i ja no tenen clar on es troben. El que nosaltres hem defensat és que, si s’ha promès un referèndum i s’ha negociat un text que ja està tancat, aquest text s’ha de sotmetre a votació popular. Ells mateixos ho van dir, i com afirma el filòsof xinès Confuci: una promesa és un deute.

Nosaltres vam fer la pregunta al ple perquè, efectivament, La Taula d’El Periòdic tenia raó. Hi ha un article que ens preocupa, i vam demanar al Govern que actués. Perquè si l’Executiu no deixa constància per escrit que no vol aplicar l’Acord provisionalment, aquest s’aplica provisionalment. I aquesta feina no s’ha fet.

Des de l’administració s’afirma que “la UE ja ho sap”, però no han formalitzat res. Estem molt preocupats en aquest sentit. La Taula d’El Periòdic tenia tota la raó, i ha estat l’únic mitjà que ho ha dit. Cal felicitar El Periòdic per haver-ho difós. El que van publicar ho van verificar, i és així. És una qüestió molt preocupant.

Si governem nosaltres, farem un pla per tenir un model de país i començarem a actuar. No es pot esperar més, perquè hi ha tantes coses, tant desordre —amb perdó per l’expressió—, que cal posar fil a l’agulla. I si no governem, i estem a l’oposició, crec que serem la primera força de l’oposició, o una cosa similar.

Ara treballarem per continuar desenvolupant el nostre programa electoral. Tot i ser a l’oposició, treballem a partir del nostre programa i també amb idees suplementàries, estudiant els dossiers. Nosaltres no només critiquem, també fem propostes. Hi ha qui només es dedica a criticar… però, on són les seves propostes? No les hem vist.