Araceli Rosillo

No, va ser aquesta tardor quan la Judit Pallarés, secretària general de l’IAD, es va posar en contacte amb mi. Em va proposar fer una conferència en el marc de les activitats que organitzen amb motiu del Dia Internacional de les Dones. És la primera vegada que l’IAD col·labora amb l’Ambaixada d’Espanya a Andorra, i estic molt contenta i honrada de formar-ne part. Es tracta d’una institució pública que vol que el missatge arribi a tota la societat, i per a mi això és molt important.

El 8 de març té una part de celebració, però també una dimensió molt important de reivindicació. És un moment per reflexionar sobre fins on hem avançat i quins objectius encara no s’han assolit. Hi ha la part simbòlica: felicites la teva mare, la teva família, les teves amigues, totes les dones del teu entorn. Però aquesta felicitació ha d’anar acompanyada d’una consciència crítica. És una jornada de visibilitat, de reivindicació i d’activisme. Hem de ser presents, sortir al carrer, anar a la manifestació amb flors, però també amb pancartes, per expressar tot allò que encara volem que canviï i que encara no ha canviat: la violència, el control dels cossos i altres qüestions que arrosseguem des de fa segles continuen sense estar plenament resoltes. Per tant, el 8 de març és alhora celebració i reivindicació.

Sobretot dues professores meves: Teresa Vinyoles i Dolors Molas, a la Universitat de Barcelona. Elles explicaven la història integrant les dones de manera natural dins del discurs, no com una excepció ni com un afegit final. Mentre en altres assignatures les dones gairebé no apareixien o quedaven en un segon pla, elles les incorporaven plenament al relat històric. Això em va fer adonar que moltes aportacions femenines havien estat invisibilitzades, tot i ser fonamentals per sostenir la vida i les societats. Va ser durant aquells anys d’estudi quan va néixer el meu interès per investigar la història de les dones.

Estic especialitzada en la història de dones vinculades a l’àmbit espiritual: monges, beguines, recluses… És a dir, dones que dedicaven la seva vida a Déu, tant dins dels monestirs com fora d’ells, perquè la vida religiosa femenina no es limitava únicament a l’espai monàstic. Dins de la història de les dones, m’interessa especialment estudiar aquestes formes d’espiritualitat femenina i com van construir espais propis d’autonomia i significat.

És difícil triar-ne només algunes. Depèn de si parlem de l’àmbit català o del context europeu, perquè hi ha moltes dones que han estat rellevants en la història de l’espiritualitat i del món cristià.

Doncs, puc parlar per segles. Del segle IX–X (Catalunya), destacaria l’abadessa Emma de Barcelona, que va governar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i el territori amb gran gestió política i religiosa; del segle XII, destacaria Hildegard von Bingen (Alemanya), monja, compositora, escriptora i predicadora polifacètica; del segle XIII, Clara d’Assís (Itàlia), fundadora de les clarisses i figura clau del moviment franciscà; del segle XIV, Caterina de Siena (Itàlia), molt activa a nivell polític i religiós, i Juliana de Norwich (Anglaterra), una teòloga i mística important; del segle XV, Isabel de Villena (Espanya), escriptora i religiosa rellevant en la cultura catalana; del segle XVI, Teresa de Jesús (Teresa d’Àvila, Espanya), mística i reformadora de l’Orde de les Carmelites, autora de grans obres espirituals i figures clau de la història religiosa femenina; i finalment, del segle XX, Clara Zetkin (Alemanya), activista i referent feminista internacional.

Totes aquestes dones van actuar en contextos molt restrictius, sigui jurídicament, socialment o religiosament, i van tenir el valor de fer coses extraordinàries dins del seu temps. Són veritables inspiracions per entendre com les dones han deixat una empremta significativa al llarg de la història.

Un descobriment que em va fer molt feliç va ser durant els anys d’estudi de la meva tesi doctoral. Estava treballant al monestir de Santa Clara de Manresa, revisant l’arxiu i escrivint la meva recerca. Tot i que ja havia publicat algun article sobre el que anava descobrint, hi havia un aspecte que encara no m’acabava d’encaixar: el procés de fundació del convent. No podia entendre com aquell monestir s’havia fundat sota certes circumstàncies; tot i els articles escrits, continuava buscant resposta.

Finalment, vaig trobar un document que identificava la fundadora del monestir: una dona vinculada a la corda blanca de Jú anomenada Berengarona de Pujol. Formava part de la cort de reina de Blanca d’Anjou. Després de la mort de la reina, ella havia rebut una pensió del rei i, amb aquests diners, va fundar el convent. Tot i que el document estava molt malmès, vaig poder identificar el seu nom i els detalls de la fundació. Recordo que em vaig aixecar de la cadira i vaig exclamar: “He trobat la fundadora!”. Va ser un moment ple d’emocions, i fins i tot la persona del personal de l’arxiu va venir a veure què passava. Aquesta és, sens dubte, una de les anècdotes que més recordo de la meva recerca.

Podem aprendre a lluitar i a ser fidels a nosaltres mateixes. Aquestes dones vivien en contexts molt limitats, sobretot jurídiques i teològics, i eren considerades inferiors, com si necessitessin tutela constant. Però malgrat aquestes restriccions, tenien una connexió molt interna amb qui eren de veritat. El que ens mostren és que, si sabem què volem i qui som, podem trobar escletxes dins del sistema per fer el que desitgem. Moltes dones van viure en èpoques restrictives, però van aconseguir viure la seva vida religiosa amb activisme i impacte social, sense que ningú els pogués retreure res. El que aprenc d’elles és això: conèixer-te a tu mateixa i actuar amb fidelitat a la teva essència, buscant les oportunitats fins i tot dins de sistemes molt restrictius.

Sí, sí. La dona que més m’inspira actualment és la meva germana, Cristina. És una dona que no té por de conèixer-se a si mateixa —i si alguna por apareix, la supera. Sempre ha estat lluitadora i, malgrat haver viscut moments molt durs, no ha deixat que aquests moments l’aixafin. Per a mi, és la meva referent més inspiradora.

Sí. Ara mateix acabo de publicar un llibre conjunt amb Julia Lewandowska, professora de la Universitat de Varsovia, que vaig presentar recentment a Varsòvia. Es diu: ‘Within Walls: Experience of Enclosure in Christian Female Spiritualities (From Late Antiquity to Early Modern Period)’. El llibre està en anglès. També tinc previstos alguns articles sobre la història de les Carmelites a Portugal, i un altre llibre sobre l’estudi de les evidències materials de monges de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya.