Antonio Zamora és àrbitre de bàsquet, i porta exercint aquesta professió des que en tenia 14, tot i que ho compagina amb la seva feina principal. Natural d’Alacant, i andorrà des del 2008, Zamora es va convertir en el primer àrbitre internacional FIBA del país l’any 2011, i després de 34 anys dins d’aquest món continua amb la mateixa il·lusió de sempre, la qual intenta transmetre també als més joves.
–D’on li ve aquest vincle amb l’arbitratge?
–Del meu pare. Ell també havia sigut àrbitre de bàsquet, i un dia vaig arribar a casa i li vaig dir que no volia ser dels que llançava la pilota, sinó dels que portaven el xiulet.
–I va començar ben jove.
–Als 12 anys ja xiulava partits escolars. Òbviament havia d’anar acompanyat perquè no se’m mengessin amb patates, però va ser més tard quan vaig aprendre realment el que era anar a pistes i que els pares et posessin a parir i haver de sortir amb seguretat. Però bé, forma part de l’ofici.
–Influeix negativament en els joves àrbitres aquesta animadversió cap a la professió, moltes vegades injustificada?
–Influeix moltíssim. Formo part de la Federació Catalana de Bàsquet, i un dels problemes que ens trobem ja no està només en la captació, sinó també en la fidelització.
–No volen continuar arbitrant.
–Exacte. Pensa que són joves que van a un partit, i de sobte es troben amb 20 pares i mares, hooligans, completament eufòrics i amb una violència verbal, i física en alguns casos, extrema. Dues setmanes després venen i ho deixen perquè no volen anar a passar-ho malament. Al cap i a la fi, valores si per 20 euros val la pena aguantar tot això.
–Com es pot pal·liar aquest context?
–És molt complicat, ja que parlem d’un problema d’educació de base. Les persones busquem enemics externs que ens facin justificar les nostres mancances. L’esport ha de servir per transmetre valors i esportivitat.
–I quan s’equivoquen…
–Som humans, i ens equivoquem. El problema és que s’ha establert una normativa no escrita que diu que un àrbitre no pot equivocar-se mai. M’agradaria que la gent es posés en la nostra pell per un moment i, per exemple, a meitat d’un partit, ens canviessin el lloc.
–Què li ha fet seguir tants anys?
–L’arbitratge és la meva vida i no seria qui soc sense aquesta part. El que et mou és una il·lusió enorme i, a més, és un repte personal pel fet de continuar exercint la professió tot i que cada vegada vinguin àrbitres molt més joves i molt ben preparats.
–Què li diria als joves que volen arbitrar?
–Arbitrar no deixa de ser un esport més, i que, tot i ser injust en moltes ocasions, és necessari per al desenvolupament del joc. A poc a poc descobriran que aquesta professió t’aporta moltíssimes coses positives, tant professionalment com personal.
Va ser el primer àrbitre internacional FIBA d’Andorra i imparteix justícia en competicions FEB.
