Antonio Gervasi és un fotògraf italià que resideix a Reus des del 2014. Després de viure com a professional el boom de la moda de finals dels 80 i principis dels 90 a Milà, d’on és originari, va fer un gir de 180°, i durant 15 anys es va embarcar en diverses expedicions al Pol Nord i l’Antàrtida, i altres projectes amb companyies de creuers que el van portar a donar la volta al món dos cops. Una estada a Espanya va portar un altre canvi vital, ja que va conèixer la seva dona, professora de ballet clàssic, que el va introduir en aquest món que protagonitza Ballet, un tresor a l’abast de tothom, exposició feta a Andorra i que es va poder veure durant el passat mes de febrer a The Embassy i al vestíbul de l’Illa Carlemany.
–Quin és l’origen de l’exposició?
–És un projecte que neix de la mà de Marina Sánchez, directora de l’escola de dansa SoulDance Andorra, que em va proposar fotografiar alguns dels seus alumnes, que s’havien enamorat de les fotos que li havia fet a ella en el passat. Això va ser fa un parell d’anys, i des de llavors vaig acumular un arxiu prou important amb fotografies d’alumnes d’edats molt diverses (des d’infants de 10 anys fins a adults de 60 anys). A iniciativa de la meva dona vam organitzar l’exposició per mostrar que el ballet és per a tothom. Que té cabuda tant la nena que s’hi vol dedicar professionalment com la dona madura que balla per trobar-se bé física i mentalment.
–Com va fer la selecció si tenia tant material?
–En aquesta ocasió vam deixar que les persones fotografiades triessin aquelles imatges on es veien millor, i jo he fet una tasca més d’assessorament.
–Què diria que té la dansa per captivar tant?
–Emoció. Quan he anat a veure actuacions de diversos ballets per documentar-me, sempre m’he emocionat, i amb les fotografies el que més em gratifica és veure com gent que mira les imatges s’emociona fins al punt de deixar anar alguna llàgrima.
–És difícil captar en una imatge aquesta emoció quan no hi ha moviment?
–És la part més complicada. Amb els infants és més fàcil perquè estan menys contaminats, però l’adult ja ve condicionat per la desconfiança sobre el resultat. En aquest punt la meva dona juga un paper fonamental, ajudant a què la persona se senti còmoda. Quan els moviments flueixen és quan començo a fer fotos de veritat i ja no parem fins aconseguir la bona.
–Crec que també treballa en altres projectes vinculats amb el ballet clàssic?
–Sí. La meva dona, Olga Pavlova, és professora en el Russian Masters Ballet, un campus de dansa clàssica de l’Associació Nacional de Ballet Professional d’Espanya, que té lloc a Alacant cada any. Durant la pandèmia, davant la impossibilitat de desplaçar-se dels fotògrafs russos, em vaig fer càrrec de documentar-lo fotogràficament i des de llavors sóc fotògraf oficial. Una oportunitat increïble per conèixer aquest món al més alt nivell i transmetre tot el treball que hi ha al darrere.
