Nascut a la Seu el 1947. Va estudiar econòmiques i història contemporània a la Universitat de Barcelona. Va treballar al negoci familiar, amb distribucions a Andorra. El 1976 es va afiliar al PSUC i després va seguir la seva trajectòria política amb ICV. El 1979 va ser el primer alcalde demòcrata post franquista de la capital alturgellenca com a component d’un equip d’amics i d’amigues d’esquerres. Després va obrir una gestoria juntament amb un altre soci. Avui comença una nova etapa: la de jubilat.
–Què li agrada d’Andorra?
–El país, les persones, la història; la seva lluita constant per ser un petit país respectable i respectat.
–I el pitjor?
–Algunes construccions horribles en determinats llocs que no s’ho mereixen de cap manera.
–Quin és el seu racó preferit del país?
–El casc antic d’Andorra la Vella perquè encara s’hi sent una aroma dels temps passats i em porta bons records de persones conegudes.
–I quin, el de la Seu?
–El de la perspectiva urbana emmarcada per l’Ajuntament, la Catedral i l’inici del carrer Major.
–Va ser el primer alcalde de l’etapa democràtica. Què recorda especialment d’aquell període?
–La sort de tenir 30 anys i participar activa i intensament en aquella primera etapa d’administracions en llibertats.
–Ha canviat molt la Seu des d’aleshores?
–S’ha perfeccionat com a població urbana, com una petita ciutat amb vocació de futur i d’impuls al progrés de la nostra muntanya.
–El Pirineu té encara molt a dir?
–El nostre Pirineu, la part que ens toca més directament, té molt a fer a partir de la col·laboració íntima d’Andorra i de les comarques de l’Alt Pirineu i l’Aran.
–La proximitat amb Andorra té més avantatges que desavantatges?
–El passat d’Andorra no es pot comprendre sense l’Alt Urgell i el present o el futur requereixen una gran valentia en la cooperació transfronterera. I avui dia el protagonisme i la iniciativa ha de recaure, per motius obvis, en la part andorrana. El concepte desavantatges no té, en la meva opinió, cap base.
–Per què va deixar la primera fila de la política?
–Vaig complir sobradament el meu cup cívic en actuacions d’interès públic de primera fila. També el fet de definir-se políticament com a comunista o eurocomunista en el nostre tipus de societat no ajuda massa a fer carrera.
–La desafecció és una realitat. Què cal fer?
–Millorar incansablement els partits polítics, l’associacionisme i l’apertura i la transparència de les institucions.
–Acostuma a reciclar?
–Sí, cada dia. Una de les grans accions fetes a la primera etapa de democràcia municipal va ser la constitució de la Mancomunitat de recollida i tractament d’escombraries de l’Urgellet.
–Està d’acord amb pagar l’IRPF?
–Aquest impost és un senyal definitiu que fa passar de la condició de súbdit a la de ciutadà.
–Se sent inquiet sense el mòbil?
–Ara m’hi he acostumat i el necessito per a les comunicacions bàsiques. Com tot, una gran eina si no se’n fa abús.
–Quins són els programes de TV que més li agraden?
–Les pel·lícules, miro quasi tots els debats polítics i em relaxo amb La Riera de TV3.
–Té por a la mort?
–Sí.
–Creu que després hi ha alguna cosa més?
–Em temo que ens hem de resignar a la transcendència de la vida entesa com una idea col·lectiva.
–Practica algun esport?
–Havia esquiat al Pas i a Grau Roig. Ara passejo amb gran satisfacció per carrers i paratges variats.
–Intenta estalviar?
–Dins de l’apartat de les mels de la jubilació no s’hi troba, usualment, la potestat de l’estalvi.
