Director escènic, dramaturg, director artístic de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) i cineasta. Llicenciat en Filologia Anglesa, diplomat en Direcció Cinematogràfica i estudiant de Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Un currículum força farcit per al codirector, juntament amb Héctor Mas, del documental A jugar! 30 anys de l’Aula de Teatre, que es presenta aquest vespre al Teatre Comunal.
–Com sorgeix la idea del documental?
–Amb l’Héctor ens coneixem de tota la vida, tenim molta confiança i havíem treballat plegats altres vegades. L’encàrrec va ser primer per ell, però com que estàvem força enfeinats, al final es va decidir una direcció compartida, perquè, a més, sempre hem estat lligats a l’Aula de Teatre.
–Què es veurà en aquest documental?
–Fem un recorregut pels primers 30 anys, com va néixer, sota la direcció de Pere Tomàs, i actualment amb Raquel López, i tot el recorregut, sobretot amb les persones que hi han passat, que moltes d’elles posteriorment s’han dedicat a les arts escèniques, interpretació o cinema.
–L’objectiu és en clau d’homenatge o informativa sobre què ha representat?
–No volíem centrar-nos exclusivament en l’homenatge, sinó donar-li la importància que ha tingut com a primera escola de teatre, però també explicar què representa el teatre en l’àmbit professional i social, amb l’objectiu de donar-li valor no només a l’Aula sinó també al teatre.
–Com es plasma el teatre en un documental?
–És el fil conductor de la narració. No és que hagi de suposar una representació del que és el teatre en un altre mitjà, sinó que el documental s’utilitza com a eina, sobretot a partir del material biogràfic i fotogràfic que tenien a l’Aula de Teatre i les entrevistes que hem fet, per fer el recorregut per aquests 30 anys.
–A qui pot agradar més, al públic en general o a les persones que han format part de l’Aula de Teatre?
–Pot interessar al públic en general, per això que comentava que no és només l’Aula el focus d’atenció, sinó també el que és el teatre des de dins, com a eina pedagògica i com a art en general. Evidentment, si has passat per l’Aula té un caràcter més emocional, tant en el cas dels exalumnes com també en els actuals.
–En quin punt està la producció audiovisual a Andorra?
–El potencial hi és, ara és més una qüestió que s’hi cregui, perquè gent amb talent i preparada per fer-ho, n’hi ha. També és cert que en els últims anys s’ha posat sobre la taula el fet que hi hagi persones que s’hi dediquen. Actualment, si vols viure’n és difícil, però no impossible. Això sí, t’has de moure a cavall entre Andorra i països on hi ha més opcions, però s’està treballant de manera ferma perquè pugui ser una professió amb totes les lletres al Principat.
