Àlex Orona

Per a mi va ser un pas decisiu en la carrera. Estic estudiant teatre musical i al principi pensava que podria compaginar els estudis amb la producció de la cançó. Com que ja la tenia completament escrita i gravada des de feia temps, el procés va allargar-se’n una mica. En un moment donat vaig expressar que m’agradaria produir-la a Barcelona, i quan m’hi vaig traslladar per estudiar, vaig conèixer dos professors que també eren productors. Els vaig mostrar la gravació i els vaig preguntar si els interessaria produir-la. Els va agradar tant que em van respondre: “Doncs sí, som-hi!”. Amb ells, tot va ser molt senzill.

Tinc altres cançons que, per una raó o una altra, acabo descartant o simplement guardant. Normalment, el procés de creació és bastant similar: primer escric les lletres i després vaig al piano a buscar diferents melodies. És cert que em surt més fàcil la part de la lletra, i també és la que més m’agrada fer.

La cançó parla d’una relació, però sense especificar quin tipus. Pot ser una relació de parella, d’amistat o qualsevol altra connexió personal. La idea és que cadascú que l’escolti pugui identificar-s’hi des del seu propi context. En general, tracta sobre quedar-se atrapat en els records d’una relació passada que encara no s’ha superat del tot, tot i que ho neguis o ho intentis dissimular. Parla d’aquelles petites coses que solies fer amb aquella persona i que, ara, continues fent sol, amb la sensació que alguna cosa hi falta.

És molt curiós perquè el resultat final no té res a veure amb com va començar tot. Aquesta cançó la vaig començar a escriure arran del comiat d’una amiga meva —ens portem dos anys— que se n’anava a estudiar fora, mentre jo em quedava aquí. Ens vam conèixer fent dansa, i quan va marxar, em va enviar un àudio on em deia que li encantava que estigués fent el que m’agrada, perquè just en aquell moment m’havien acceptat per fer les proves d’accés de la carrera.

Aquell àudio em va impactar molt, i la frase que diu “En bucle un audio tuyo”, que és la tornada de la cançó, surt directament d’allò que em va enviar. A partir d’aquesta tornada, vaig començar a escriure tota la resta.

Primer vaig començar preguntant a molta gent que coneixia si sabien d’algú que pogués dirigir, gravar i fer videoclips. A la meva carrera, com que fem dansa, sovint gravem vídeos i material audiovisual. Justament, la noia amb qui faig el duet al videoclip em va dir que coneixia una noia amb qui havia treballat alguna vegada. Li vaig escriure, li vaig passar la cançó i tot el concepte que jo ja tenia pensat.

Després, com sol passar, el resultat final no va tenir gaire a veure amb aquell primer esbós. Ella em va proposar una nova idea i vam començar a buscar localitzacions que s’hi ajustessin. A poc a poc, va anar transformant l’estructura que jo tenia al cap per poder transmetre millor el significat de la cançó, i crec que va ser una decisió molt encertada. De fet, el resultat final em va sorprendre més del que m’imaginava.

Tenia clar que volia incorporar la dansa al videoclip, perquè és una de les meves bases dins del món artístic. Abans de començar a cantar, fer música o interpretar, vaig començar amb la dansa. L’objectiu del meu projecte com a artista, en general, és que la dansa formi part de tot aquest trencaclosques creatiu.

Vaig començar amb la dansa quan tenia tres anys. Els meus pares em van apuntar a moltes activitats —tennis, bàsquet, atletisme…— però res m’acabava d’agradar. No sé ben bé com, però vam acabar anant a l’escola Líquid Dansa i vaig provar la dansa… i em va encantar. Tant, que m’hi vaig quedar fins que vaig marxar d’Andorra per estudiar fora.

Per a mi, la dansa és el meu mitjà d’expressió principal. La visc d’una manera diferent que la música, perquè va ser la meva primera disciplina artística. De fet, crec que he après música a través de la dansa, i aquest és justament el punt que penso que puc aportar com a artista dins de la indústria musical.

Al principi em desconcertava força. Crec que el problema és que tenim molt normalitzada la idea que a la dansa hi hagi pocs nois, i no hauria de ser així. Ara que visc a Barcelona hi ha molta més gent, però tot i això, el desequilibri continua sent molt gran. És cert que hi ha molts més nois que fan dansa allà, i això es nota, mentre que aquí a Andorra aquest desequilibri s’ha assumit molt ràpidament.

Aquí encara es veu el rugbi o el futbol com esports de nois, i sembla que ballar o fer altres disciplines sigui més propi de noies. Amb el temps m’hi he anat acostumant, però en els últims anys he tingut més marge per reflexionar i preguntar-me per què passa això. I la veritat és que crec que és molt difícil de canviar. És un procés lent, i aquí a Andorra encara més.

Crec que sí, però està passant molt a poc a poc. A Andorra cada vegada es fomenta més la cultura, i ara és més habitual veure espectacles al carrer. El fet que siguin més presents fa que hi hagi més oportunitats per conèixer aquest món. També és veritat que jo no sé ben bé com vaig acabar fent dansa; potser una altra persona també hi hauria arribat si en aquell moment de la seva vida s’ho hagués plantejat. Potser simplement no li va arribar l’oportunitat o el context per dir: “Va, provaré de fer dansa!”.

Sí, tot el que faig està encaminat cap a l’art, i és una cosa que sempre he tingut molt clara. Em considero afortunat, perquè tinc companys i amics que, durant el batxillerat, no sabien ben bé què volien fer. Tot i que és molt habitual, en un món tan complicat com aquest és difícil estar segur del camí que vols seguir. Al final, és una inversió molt gran, tant de temps com de diners. De fet, a la meva carrera hi ha molta gent que ho acaba deixant: perquè descobreix que no és realment el que volia, perquè l’escola no els convenç o perquè decideixen continuar formant-se en una altra direcció.

[riu] No, no m’hi veig. Em veig dins de les arts escèniques, creant, fent projectes. No em veig fora d’aquesta línia.

Crec que hi ha força potencial, tot i que em fa una mica estrany dir-ho jo mateix. Però realment sento que n’hi ha. El problema és que és molt difícil poder-lo explotar aquí a Andorra, perquè al final hi ha una limitació. Per començar, el públic és molt més reduït que a fora, i això és una realitat. Em sap greu, perquè no vull haver de marxar d’Andorra per fer coses a fora i que només llavors se’m reconegui. Però alhora sento que és el que he de fer, perquè és gairebé impossible tirar endavant aquí sense abans haver-ho fet fora.