Què va ser el detonant exacte que el va portar a escriure ‘El diable irlandès’? És cert que va sorgir després d’una roda de premsa del president dels Estats Units?
Efectivament, unes declaracions de Donald Trump van ser el germen d’aquesta novel·la. El president dels Estats Units manifestava la seva voluntat d’expulsar massivament immigrants. Pocs dies després, representants destacats del món empresarial (en la majoria afins al Partit Republicà) es presentaven al Congrés per alertar que una decisió d’aquestes característiques posaria en risc el creixement econòmic del país i tindria unes conseqüències tràgiques en termes de mà d’obra. Aquest fet em va portar a la reflexió i, immediatament, vaig sentir que tenia l’embrió argumental d’un nou projecte literari.
Per què va escollir Dublín com a escenari principal, i quina simbologia hi veu en la connexió entre Irlanda, Catalunya i Andorra?
Dublín és una ciutat que m’apassiona i aquest mes de febrer hi vaig estar uns dies, intentant visitar barris on mai havia estat. Sense proposar-m’ho, vaig topar amb Ballymun, al nord de la ciutat. Sento certa fascinació per espais humils que han viscut una regeneració urbanística per intentar dignificar les condicions de vida dels seus veïns. Havia escrit un seguit d’idees preliminars de la novel·la i vaig tenir clar que Ballymun, el qual havia hagut de reubicar els antics residents de les set torres -molts d’ells immigrants- en altres indrets, encaixava a la perfecció amb l’escenari principal on volia ubicar la història.
En la novel·la el converteixo en un barri amb accent català, dominat per un empresari barceloní que ha fet fortuna a Irlanda. Evidentment, tot és ficció, però crear una 'Little Catalonia' a Dublín m’oferia una connexió ideal en la trama que ja dibuixava el meu cap. L’especulació urbanística i el creixement vertical massa sovint desmesurat també enllaçava amb la voluntat de convertir Andorra en un escenari important del llibre.
Ha apuntat, en diverses ocasions, que la crisi migratòria i el rebuig a la diferència són els eixos centrals de la novel·la.
Arreu del món, els discursos que estigmatitzen l’alteritat estan calant amb força entre la ciutadania. El rebuig, i fins i tot l’odi a aquell que és diferent, em sorprenen i atempten contra els pilars fonamentals de la democràcia i la bona convivència. Sentia l’impuls de reflexionar-hi, analitzar-ne les possibles motivacions. I és exactament això el que he fet a 'El diable irlandès'. No es tracta de cap novetat, l'hostilitat entre el “nosaltres” i els “altres” ha estat una temàtica recurrent a la literatura, però sí que es podria dir que en la novel·la s’observa des d’un prisma de rabiosa actualitat.
A la novel·la hi ha un personatge vinculat a Andorra. Quina rellevància té incorporar el Principat en una trama tan internacional?
El Principat s’incorpora a la història d’una forma gairebé natural i sense una determinació prèvia. Un personatge de la novel·la és una professora universitària andorrana, qui ha estat membre del jurat d’un premi literari a Catalunya. Andorra gairebé no apareix mai com escenari en novel·les catalanes i vaig trobar oportú trencar aquest ostracisme. Compartim veïnatge i llengua i em sento molt satisfet d’haver incorporat aquest escenari a la meva obra. A banda d’això, m’encanta el Principat, hi vinc sovint i em venia de gust fer-ho.
La novel·la també introdueix reflexions sobre l’especulació urbanística i la manca d’habitatge. Quin paral·lelisme veu entre les societats que retrata i la realitat contemporània?
La manca d’habitatge digne i assequible és un drama social que cada any que passa, més s’agreuja. A la novel·la es retrata amb extrema duresa, però malauradament la ficció s’equipara a la realitat contemporània. L’especulació urbanística m’ha permès connectar Irlanda, Andorra i Catalunya, de la mateixa manera que ho podria haver fet amb França, Balears i Regne Unit.
Quan l’habitatge deixa de ser un dret per convertir-se en un privilegi i en una font de negoci, la societat pateix i obre les portes de bat a bat als missatges falsament salvadors de les veus extremistes. La manipulació i la mentida, difoses sobretot a les xarxes socials, es converteixen en esperança. Una esperança que acabarà generant més frustració.
Ha comentat que va escriure l’obra en un estiu de dedicació intensiva. Com descriuria el seu procés creatiu?
Acostumo a escriure a l’estiu, quan estic de vacances. Em llevo d’hora i em poso a escriure de forma frenètica, gairebé malaltissa, fins que acaba el dia. Fins i tot quan em prenc un descans, per anar al gimnàs o a comprar, haig d’estar constantment amb el telèfon a la mà, anotant idees, paraules, diàlegs. Es podria dir que 'El diable irlandès' és fruit de dos mesos exactes d’escriptura incessant. El més dur de tot, però, és passar l’obra a ordinador quan l’he acabat. Soc incapaç d’escriure literatura sense el full en blanc i la meva ploma estilogràfica.
Des de la seva darrera publicació fins ara, com ha canviat la seva visió com a escriptor, i què li ha aportat aquest parèntesi?
La veritat és que no he deixat mai d’escriure. Tinc alguna obra desada al calaix, perquè no ha acabat de sortir tan rodona com jo voldria i necessitarà un procés de reescriptura. Quan vaig acabar la darrera frase de 'El diable irlandès', vaig sentir una satisfacció inusual i és per això que la vaig presentar al certamen.
Ha estat alcalde, és docent, i ara torna amb la literatura.
La veu de l’escriptor no s’escapa mai de la seva motxilla d’experiències viscudes. I òbviament haver estat alcalde de la meva ciutat i compartir el meu dia a dia actual amb estudiants joves enriqueixen la meva persona i formen part d’un aprenentatge vital fascinant i carregat d’anècdotes.
Els meus personatges tenen un bocí del meu jo polític i del meu jo docent, en això no hi ha dubte, però tot i així, quan escric intento situar-me en una situació de privilegi distant, alliberat d’altres barrets i prejudicis. M’endinso en la novel·la com si jo mateix, Àlex Garrido, desaparegués per uns instants i em convertís en cada un dels meus personatges.
Com valora haver guanyat un guardó tan reconegut com el Fiter i Rossell?
L’alegria ha estat immensa. Es tracta d’un premi de prestigi i venir a Andorra a recollir-lo em va fer molt feliç. Tant de bo la novel·la tingui una bona acollida i només desitjo que el lector la gaudeixi almenys la meitat del que vaig gaudir jo escrivint-la.
Sabem que l’obra encara no té editor definit al moment del lliurament del premi. Com afronta aquest procés, i què espera de l’editorial escollida?
Des del Ministeri de Cultura m’han comunicat que en les properes setmanes l’editorial es posarà en contacte amb mi. El fet que sigui una editorial andorrana qui es faci càrrec de la publicació del Fiter i Rossell penso que pot suposar una motivació afegida i espero que aquest repte s’entomi amb la il·lusió de difondre l’obra tant com es pugui, al Principat i a Catalunya. Em tindran a la seva entera disposició per tal que aquest viatge compartit sigui d’allò més exitós.
Al triar la novel·la negra per parlar de temes socials molt actuals, quina responsabilitat creu que té l’escriptor avui dia?
Mai he escrit pensant en cap mena de responsabilitat, més enllà de teixir una bona història que pugui atrapar i fer gaudir al lector. Malgrat això, fotografiar la societat actual, amb els seus problemes i els seus reptes, així com apel·lar a la reflexió a través de la trama d’una novel·la considero que converteix la literatura en una eina fascinant per conèixer una mica millor el món on vivim i també per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. La novel·la negra amb rerefons socials m’encanta i crec que encara hi puc aportar noves pàgines.
Com veu l’evolució de la seva carrera després d’aquesta distinció?
Un premi d’aquestes característiques suposa un impuls enorme i et motiva per continuar escrivint. Ja ha encetat un nou projecte i tinc ganes que arribin les vacances de Nadal per endinsar-m’hi amb tota la meva energia.
