Agustina Grandvallet

Integració és, per exemple, el que estan fent a l’Escola de Meritxell, amb alguna obra de teatre que fan anecdòticament, mentre que inclusió és quan realment una persona està participant en una obra de teatre amb un personatge. És a dir, la inclusió és que jo, ara mateix, vull fer de Joana d'Arc perquè tinc aptituds artístiques i em diuen que sí, que puc aparèixer amb la cadira sense cap problema. Integració és quan fan algun projecte específic per a les persones que tinguin alguna discapacitat, però d’una manera que no s’allarga en el temps, en casos concrets com en una festa de Nadal o un acte similar. I segregació ja és quan no et deixen participar.

Les persones que estem a la federació, les associacions que hi som, sempre parlem d’inclusió perquè ens regim per la convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat. Que s’arribi a fer totalment? És difícil, perquè és cert que quan es va signar aquesta convenció es va ratificar tota, i s’havia de tenir en compte que hi ha persones que mai a la vida podran ser totalment incloses dins la societat per les seves discapacitats, algunes molt altes, sobretot a escala cognitiva.

Totalment.

Relacionat amb la dansa no m’ha tocat personalment res, nosaltres vam tocar més el tema artístic, en l’àmbit de la pintura. Vam estar diversos anys intentant que aquestes persones, amb una professora de pintura, tenien sessions, i aleshores algunes es van poder incloure dins els programes que es feien dins els comuns. Des d’AMIDA els vam potenciar la seva part artística. Vam fer una exposició fa sis o set anys, i d’allà van sortir moltes, eren totes dones, que finalment van acabar fent classes als comuns.

Crec que des de l’Escola de Meritxell han fet alguna cosa a escala de moviments, també amb música. Però en aquest tema no parlo d’inclusió, diria que és més d’integració.

Va ser una demanda d’algunes de les dones dins l’associació per tenir un espai de reunió, i a la part fer aquest vessant artístic. Al principi de la meva presidència, també vam intentar fer-ho en l’àmbit de l’escriptura, també vam tocar la pintura i la creació, amb paper maixé i tot això. Ho vaig voler provar amb un grup de persones i va funcionar bé, passa que sortia bastant car perquè eren coses que havia de pagar l’associació. D’allà va sortir un grupet, en el qual van demanar per què no tocar només el tema de la pintura, i hi havia un grup de dones que es va integrar molt bé, jo al·lucinava amb la manera com podien avançar en aquesta faceta, increïble. Elles van trencar una mica el vidre per després fer les classes de cada Comú. Posteriorment, van quedar poques persones, algunes de les quals van provar amb la fotografia, però la idea era que cadascuna agafés el seu camí i que tingués una inclusió i perdessin aquella de por, veure si soc o no capaç.

Sí. Tenim molta sort perquè a part de tenir un fix cada any que dona una subvenció, fins ara també hem tingut molts socis. A AMIDA els diners que rebem els fem servir bé, i no ens fem la foto cada vegada que fem alguna cosa, que crec que tampoc cal. És cert que alguna vegada hem col·laborat amb l’Executiu, per exemple, al principi amb les classes de pintura els vam demanar suport, i ens ho van donar. Es mostren oberts a destinar ajuts, i hi ha també cada any una partida pressupostària.

En tenim uns 200 encara, tot i que vam arribar a tenir-ne fins a 600 en un moment en què no hi havia cap altra associació, ni federació.

AMIDA va ser una de les impulsores de la federació. I ara tenim la també l’associació de Discapacitats Visuals i Auditius, de Malalts Reumàtics, Fibromiàlgies i de Fatiga Crònica, Alzheimer... En són cinc o sis.

L’ideal seria que ells veiessin el potencial de la persona, no la cadira, o el bastó. Aquesta és la problemàtica, que sempre portem l’etiqueta, que ens veuen entrar i a potser es creuen que no ets tan capaç com qualsevol altre. Jo he vist representacions de persones amb síndrome de Down fent teatre a fora i dir, ostres, que estem fent a Andorra que no podem potenciar tot aquest tema? Crec que és una assignatura pendent que quedarà per a les persones que vinguin, perquè el tema de la inclusió és molt feixuc. I repeteixo, de vegades es parla d’inclusió quan estem fent integració.

Jo soc una ferma defensora de la vida independent, i d’aquí ve la inclusió. I la inclusió és difícil perquè a la societat mateixa els costa creure que una persona amb síndrome de Down no pugui portar endavant una vida completament inclusiva. Doncs sí, passa que han de tenir el suport des de petits, sobretot a l’escola ordinària, ja que si els poses en un gueto tancats amb altres persones amb altres discapacitats cognitives, tenen fixació per repetir els gestos. Han d’estar inclosos en les classes ordinàries. No estic d’acord amb els aparcaments humans, en cap moment, i s’hauria de posar una mica més de mà. La societat l’hem de primers conscienciar, que tots vivim al mateix planeta.

No, perquè hi ha la Federació d'Associacions de la Gent Gran, que això no vol dir que en alguna reunió no hagi assistit alguna persona gran.

T’aporten molta saviesa. A la vida pren molta importància escoltar a tothom, però sobretot a les persones grans, amb un trajecte de vida molt enriquidor.

Si tenim una situació econòmica resolta i tenim diners per fer programes, és primordial. Després, que el mateix Govern obri les orelles, no que ens sentin, que amb això no en tinc prou, que ens escoltin, i això és la dificultat. Quan hi hagi més gent que arribi a estar en llocs de presa de decisions importants, que tinguin una discapacitat, aleshores arribarem més lluny.

Ens falta molt per arribar a una inclusió com cal, tot i que valorem la integració perquè tots hem de formar part d’aquest planeta.

A Llatinoamèrica no conec gaire la problemàtica, hi ha una part molt empobrida i la diferència de classes es veu més. Nosaltres com que estem al consell social de l’Institut Humà s’han publicat diversos llibres, en els quals he participat jo, d’això. S’ha parlat moltíssim de la vida independent, són un mirall on emmirallar-nos tots perquè han creat a Barcelona pisos completament adaptats perquè hi pugui viure una persona sola amb qualsevol discapacitat. Així que per a nosaltres és un referent.

Crec que sí. Almenys quan hem fet alguna cosa en algun congrés en el qual has pogut compartir opinions. Quan tens un poder adquisitiu alt, pots aspirar a més, sinó, estan allà sense saber si tenen o no potències. Potser hi ha un gran talent que balla que l’única discapacitat que té és auditiva, i té una manera d’expressar-se molt bona, però no li han donat l’oportunitat.