Sempre havia somiat amb el fet d’escriure un llibre. Què l’ha fet decidir que aquest any era el moment de fer-ho realitat?
Va ser l’editorial qui em va contactar. Em van explicar que, després d’un estudi de mercat, havien vist que feia falta una guia d’Andorra, ara que el país està tan de moda, i que creien que jo era la persona idònia per fer-la. Al principi em va costar dir que sí, perquè no soc gaire fan de les guies convencionals, però com em van donar llibertat total per fer-la a la meva manera, m’hi vaig bolcar amb cos i ànima.
Es tracta d’una guia amb un format molt especial, escrita de manera novel·lada i amb el país com a fil conductor.
Precisament perquè una guia convencional no em motivava, necessitava donar-li el meu toc. Quan vaig arribar a Andorra fa més de set anys vaig haver de fer l’exercici d’entendre i descobrir el país des de dins. Vaig pensar que compartir aquest viatge personal podia ser la millor manera d’ajudar a d’altres a entendre’l. No vull que es vengui només com una guia turística, sinó com una guia per entendre el país: tant si ets visitant, nou resident o simplement una persona amb curiositat. En el llibre també m’hi exposo personalment: explicar la meva arribada a Andorra és explicar part de la meva pròpia història. Crec que crear aquest vincle amb el lector és essencial perquè entengui millor tant el llibre com el projecte de @regaderafoodie.
Hi comparteix recomanacions, anècdotes i fins i tot detalls personals que mai havia explicat. Quin ha estat el procés per decidir que volia incloure?
Al principi vaig fer un gran brainstorming. D’una banda, totes les coses que em van sorprendre d’Andorra quan vaig arribar, els entrebancs que vaig haver de superar, i les curiositats que he anat descobrint amb els anys. Tot allò que m’hauria agradat saber abans de venir. I, de l’altra, aspectes de la meva vida personal que crec que ajuden a entendre millor qui soc jo i d’on surt Regaderafoodie. Amb aquestes dues llistes, simplement vaig deixar fluir les paraules, intentant que tot tingués coherència i un fil conductor.
El llibre no és només per a turistes, sinó també per a nous residents i curiosos. Quin impacte li agradaria que generés en els lectors?
El meu objectiu és acabar amb la idea que Andorra és només un carrer de botigues. És una de les frases que més em molesta sentir, però entenc que neix de la desconeixença. Per això, vull mostrar tot el que realment és Andorra. I no només la part bona: també les parts no tan positives, perquè formen part de la realitat. Al llibre explico que vaig tenir l’oportunitat de tornar a Espanya amb una oferta de feina molt bona, però ja m’havia enamorat tant del país que vaig decidir quedar-me. Vull que el lector entengui el per què de la meva decisió i la de tantes altres persones que aposten per Andorra, perquè aquest gran país és molt més que un carrer comercial.
El pròleg el signa la Sonia Márquez. Què ha significat comptar amb les seves paraules en aquest projecte tan personal?
Des del primer moment tenia clar que volia que la Sonia fos la prologuista. Per a mi, és la persona que més està treballant per ajudar els nouvinguts a connectar amb Andorra, sobretot amb el seu projecte ‘Andorrita’. Es podria dir que és la “welcome person” del país. Ella també va venir de fora, també es va enamorar d’Andorra, i per això entén perfectament el viatge que es narra al llibre. Fa temps em va dir que algun dia aconseguiria el meu somni d’escriure un llibre, i ara que s’ha fet realitat, tenir-la al meu costat és la cirereta del pastís. Estic molt agraïda de les seves paraules i estic convençuda que als lectors els encantarà el seu pròleg, perquè escriu de meravella.
Mirant enrere, quin balanç fa del seu recorregut com a creadora de contingut gastronòmic a Andorra?
Tenint en compte que @regaderafoodie no va néixer amb cap estratègia ni objectiu concret, sinó que ha crescut i evolucionat de manera totalment orgànica, no puc estar més contenta i
orgullosa de tot el que m’ha aportat i del camí que m’està obrint, tant a mi com a la meva comunitat.
Quina creu que ha estat la clau principal del seu èxit i del creixement de la seva comunitat?
Sempre havia pensat que era la meva naturalitat. Però fa poc, en una conversa, algú em va dir: “Moltes persones són naturals a les xarxes, però això no les fa tenir èxit; la clau ets tu”. Sincerament, no ho sé. Vull pensar que a la gent li agrada el que faig perquè sempre ho faig amb estima, buscant com ajudar tant als meus seguidors com als restauradors. Soc fidel a la meva manera de ser i a les meves conviccions.
El seu contingut a xarxes combina menjar, recomanacions i plans gratuïts. Com decideix quins llocs o experiències compartir amb la seva comunitat?
Des del primer dia vaig decidir que només recomanaria allò que he tastat i que realment crec que val la pena. Si no m’agrada, simplement no surt a les meves xarxes. La meva fórmula és fàcil: provo, i si m’agrada, ho comparteixo.
Com ha canviat la seva vida des que va començar a compartir contingut fins ara?
Ha canviat completament. Ara el mòbil és una prolongació dels meus braços i no sé què és tenir caps de setmana, vacances o temps lliure. És una feina 24/7, però la gaudeixo molt. També m’ha fet créixer personalment: m’ha ensenyat a comunicar millor, sintetitzar, perdre la por, confiar en mi, i també a blindar-me davant opinions indesitjades, entendre que no puc agradar a tothom, aprendre a dir que no i establir límits. És un aprenentatge constant.
Quina és la part més divertida i la més complicada de ser ‘foodie influencer’ a un lloc tan particular com Andorra?
El millor és que el boca-orella funciona molt bé, i això fa que la gent et conegui i et recomani més fàcilment. M’encanta entrar a un restaurant i reconèixer els cambrers, tenir amistat amb restauradors i trobar-me gent pel carrer que m’agraeix una recomanació. El més complicat és aconseguir que alguns restauradors entenguin el valor real de les xarxes socials. En aquest aspecte, Andorra encara va una mica per darrere, sobretot en negocis més tradicionals.
Molta gent coneix Andorra per l’esquí i les compres, però vostè mostra una cara més gastronòmica i local. Creu que això ajuda a canviar la imatge del país?
Sens dubte. Molta gent m’escriu dient-me que abans no sabien on anar a menjar o que sempre acabaven als típics llocs “atrapa-guiris”. Ara, fins i tot, fan llistes dels restaurants que recomano i tornen al país amb ganes de provar-los.
Si hagués de destacar un moment clau o una fita que l’hagi marcat especialment, quin seria?
Sense dubte, els esdeveniments presencials. Una cosa és tenir seguidors a les xarxes i una altra és posar-los cara i parlar-hi en persona. Ja n’he organitzat tres i veure com cada vegada que organitzo una trobada s’omple de gent que confia en mi és una motivació enorme.
Una trobada com per l’exemple l’International Foodie Fest.
Va superar totes les expectatives. Encara estic en un núvol. Gairebé 4.000 persones van passar pel recinte en un cap de setmana, més totes les que no van poder entrar però van aprofitar per passejar i consumir per la parròquia. Ni el comú, ni els restauradors, ni nosaltres esperàvem tanta acollida. Va ser increïble i estic molt orgullosa de l’equip. L’any que ve repetirem. Això només ha estat el principi.
Quina ha estat la part més complexa d’organitzar un esdeveniment internacional des d’un país petit com Andorra?
A l’organitzar un esdeveniment així s’han de tenir presents tantes coses que és impossible no deixar-te’n alguna. La part més complexa és aconseguir que tothom estigui content. Vam treballar moltíssim i molt dur, i tot i que sempre es poden millorar cosetes, crec que podem estar molt orgullosos del que vam aconseguir.
Després d’aquest any ple de projectes, quins són els seus pròxims reptes o somnis, tant a Andorra com en l'àmbit internacional?
@regaderafoodie forma part d’Andorra i, de moment, no tinc cap intenció d’ampliar el meu abast fora del Principat. Crec que és important tenir un nínxol clar, i Andorra té encara molt per oferir. No se m’acaben les idees! Anteriorment, vaig tenir una secció de gastronomia a un pòdcast, després vaig passar a copresentar-lo. Potser ara tocaria tenir un propi, tot i que, de moment, no tinc temps ni per parar-me a pensar-ho! El que em faria especial il·lusió seria presentar unes campanades. Ho aconseguiré?
