En un país tan reduït com Andorra, l’augment dels casos d’abusos sexuals a menors —de 8 a 19 en només un any— és una alarma social de primer ordre. Tot i que aquest increment reflecteix una major detecció i conscienciació, no pot ser interpretat com un símptoma positiu. Al contrari, posa de manifest la urgència de reforçar els mecanismes de prevenció, detecció primerenca i intervenció, especialment davant la preocupant aparició de víctimes cada cop més joves, moltes menors de 10 anys.
La responsabilitat de protegir la infància no recau únicament en les institucions; és una tasca compartida entre administracions, famílies, escoles, serveis sanitaris i la ciutadania. Protocols com el PAS han demostrat ser útils, però cal més: educació afectiva a les aules, formació específica per a professionals i una resposta ràpida i coordinada davant qualsevol sospita. El Pla Nacional de la Infància ha de ser més que un document: ha de traduir-se en accions concretes i dotació de recursos.
L’abús sexual infantil no és només un problema legal; és una ferida profunda en la societat. La lluita contra aquesta xacra exigeix valentia, compromís i zero tolerància. Andorra, pel seu tamany i capacitat de coordinació, té l’oportunitat —i l’obligació moral— de ser exemplar en la protecció dels seus infants.
