La Llei del català, després d’un any en vigor, ha evidenciat una realitat incòmoda: el seu compliment és encara parcial i la seva aplicació, excessivament permissiva. Amb només 23 queixes registrades en comerços i restauració, el problema no és tant la xifra com el que revela: una cultura de la inacció davant les vulneracions d’un dret fonamental. La resposta institucional, basada en la prudència i la pedagogia, ha derivat en expedients arxivats, situacions corregides sense sanció i només un cas que acabarà, tímidament, amb multa. La protecció de la llengua no pot dependre de la bona voluntat dels establiments ni quedar relegada a campanyes informatives. Cal determinació política, inspeccions rigoroses i l’aplicació efectiva de les sancions previstes. Cada cartell en una altra llengua, cada menú sense versió en català, no és només un incompliment legal: és una erosió del prestigi de la llengua pròpia d’Andorra. La llei no ha de ser un simple marc de bones intencions, sinó una eina real per garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans.
