Un dels grans debats que tenim ara mateix sobre la taula al voltant de l’Acord d’associació és si aquest serà mixt o no. Qüestionat sobre aquesta qüestió, l’expert en dret comunitari, Joan Ruiz, valora que des d’un punt de vista “acadèmic” l’acord és mixt. Però també aclareix, al mateix temps, que segons la jurisprudència del Tribunal Europeu de Justícia, la Comissió Europea ha diferenciat “en certs acords les competències exclusives de la UE de les que han de ser objecte d’un procés mixt, és a dir, sobirà dels estats membres”.
Per aquesta raó, emfasitza que cada acord té la seva especificitat, amb la qual cosa no es pot comparar amb altres. De manera que l’expert creu que “res no impedeix pensar que l’Acord d’associació entre la UE i Andorra podria fer objecte d’un procés ‘sui generis’ amb les distincions específiques entre competències exclusives i competències compartides”.
Entrant al detall sobre la seva tipologia, Ruiz fa un seguit de valoracions quan se li demana sobre certs aspectes com les transitòries. “El període transitori (per al tabac) de 30 anys no té equivalent en altres acords”, exposa, alhora que reconeix que els períodes transitoris són “certament la referència, però no són inamovibles”. Altrament, subratlla que les transitòries són “essencials” per a tot acord.
Fent una valoració sobre una de les aplicacions transversals que tindria l’acord, que seria la del dret del treball, l‘especialista en dret comunitari exposa que en base a les anàlisis que han fet des del gabinet d’afers europeus en què treballa, es preveuen un “cert nombre de costos per a les empreses andorranes”, com per exemple el que es derivaria de la posada en marxa de la caixa per a les indemnitzacions dels assalariats en cas de fallida de l’empresa. Puntualitza, tanmateix, que aquest cost “és relativament feble”. El mateix succeeix amb la compensació per acomiadament sense causa.
Ruiz també posa èmfasi en el fet que un dels efectes més “essencials” que tindria la negociació per a Andorra és el de la immigració. En aquest sentit, admet que els períodes transitoris en aquest apartat poden “suscitar certes preguntes” i afegeix que l’anàlisi que ells han fet porta a un “augment potencial de 1.000 persones més cada any al país en un període de 10 anys“.
Sobre això, fa saber que “el text preveu dos principis i un procediment”, atès que està expressament indicat que les condicions geogràfiques prevalen així, a més del manteniment de l’ordre públic. Alhora, també remarca que, en especial, es prevegi “l’activació de la clàusula de salvaguarda que té per funció canalitzar tot desviament potencial”. Així, Ruiz incideix en el fet que el seguiment detallat per part del comitè mixt haurà de servir per “facilitar qualsevol intervenció per a la implantació,” si escau, de mesures preventives.
Anant més enllà, l’expert en dret comunitari subratlla que res fa pensar que l’Acord pugui fer perdre “el control de la immigració” i tranquil·litza a la ciutadania assegurant que es tindrà molt en compte les especificitats geogràfiques i la preservació de l’ordre públic, posant el focus en l’activació de la clàusula de salvaguarda. Demanat sobre les crítiques que el text podria comportar una pèrdua de la sobirania, Ruiz reconeix que òbviament tot estat que s’associa a organismes supranacionals “cedeix una part de la seva sobirania”, però ressalta que en aquest context, el que ha de fer Andorra és “capitalitzar el seu patrimoni i definir els valors que els seus ciutadans identifiquen com a no negociables”.
D’altra banda, sobre què passaria si en el referèndum que el Govern ha plantejat sortís un ‘no’ al mateix, pondera que “anticipar els esdeveniments és difícil i que es tracta d’una qüestió política, impregnada de simbolisme“. Tenint en compte les relacions amb els territoris veïns, Ruiz concreta que si surt finalment un ‘no’, el que resulta evident és que el país “haurà de reforçar, intensificar i aprofundir les seves relacions amb els mateixos“.
A tall de conclusió, l’expert afirma que “encara ens queda una mica de temps per esclarir certs punts i en particular, l’obertura geogràfica que és condició ‘sine qua non’ per a qualsevol desenvolupament econòmic real”. Matisa, això sí, que aquesta “hauria de poder ser objecte d’inversions reals efectives per part de la Comissió Europea”, sobretot perquè la necessitat de cooperació interregional queda clarament destacada en diverses ocasions en el projecte d’Acord d’associació.
