- L’obra mestra del barroc nacional torna a Sant Julià després d’una intervenció que li ha tornat els colors originals
EL PERIÒDIC
SANT JULIÀ DE LÒRIA
- A dalt, els Dolors abans de la restauració; a l’esquerra, deprés de passar pel taller i tal com ja penja a la parroquial de Sant Julià. A baix, el rostre de la Verge i les ànimes del purgatori, abans i després de la intervenció Foto: RETOC
L’hauran de mirar dues, tres i quatre vegades, i encara és dubtós, molt dubtós que el reconeguin. Perquè la veritat és que s’assemblen com un ou a una castanya. Però són el mateix quadre: un oli monumental –fa 180 centímetres d’altura per 156 d’amplada– amb la Verge dels Dolors com a tema central i que Xavier Miralpeix, integrant de l’equip d’historiadors de l’art de la Universitat de Girona que tres anys enrere va posar nom i cognom als mestres de Canillo (Miquel Ramells) i d’Ansalonga (Jeroni d’Heredia), atribueix a Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755). Ras i curt: el nom fonamental de la pintura catalana i espanyola de la primera meitat del XVIII, i per descomptat, l’obra mestra del barroc nacional. Fa només sis mesos, aquests Dolors eren la tela fosca, bruta i renegrida que veuen a la dreta de tot. Amb prou feines s’hi distingien les figures principals –la Mare de Déu, Sant Miquel i un màrtir desconegut, a la part superior; els àngels que trien els pecadors que se salvaran de l’infern, al mig, i les pobres ànimes del purgatori, a baix– però els detalls i els colors havien quedat ocults sota una capa de tres segles de pols i fum i un grapat d’intervencions de dubtosa destresa que l’havien convertit en una obra muda, gairebé il·legible.
Però això era fa sis mesos, abans de passar pel taller ordinenc de la restauradora Mireia Garcia, que l’ha operat per compte del ministeri de Cultura i del comú lauredià. L’esplèndid resultat el tenen aquí dalt, i des de dijous torna a penjar a casa seva, a l’esquerra de l’altar de la parroquial de Sant Julià. No ha sigut fàcil, perquè el pacient va ingressar en un estat catatònic, gairebé terminal. Mirin només els detalls de l’abans i el després: el rostre de la Verge estava marcat per una cicatriu de 20 centímetres –¡ni que fos Alatriste després de Breda!– i també per una agressiva restauració anterior, amb repintats molt matussers que li havia deformat completament els trets facials. Més que la Mare de Déu, semblava –amb perdó– una cara de Bélmez. La intervenció va haver de ser aquí radical: amb potents dissolvents i a punta de bisturí per eliminar els afegits, diu Garcia. Pitjor encara era la monumental costura de 77 centímetres que dividia en dues seccions la meitat inferior del quadre, precisament el sargit que unia els dos llenços que Viladomat va haver de cosir per obtenir prou superfície –estem parlant d’un oli de gran format i a l’època no existien llenços tan grans. Quan es va estripar aquesta costura, continua, «el restaurador de torn les va cosir amb fil i agulla, i va omplir els forats… ¡amb morter!» Una carnisseria, vaja, per si no en tenien prou les animetes del purgatori amb les seves penes.
Les flames i les animetes
Fil, agulla i morter s’han quedat, és clar, al taller, i la intensiva neteja facial a què s’ha sotmès els últims mesos li han tornat el somriure i el color, sí, però també han fet emergir un nou grup d’ànimes que abans només s’intuïen i que constitueixen, per a Garcia, el fragment pictòricament més interessant de l’oli. Són un conjunt de rostres vagament esbossats que li confereixen profunditat i li donen un aire sorprenentment contemporani. Moltes d’aquestes figures quedaven fins ara amagades sota unes flames infernals afegides en una intervenció posterior a Viladomat. El dilema va ser aquí si respectar-les, aquestes flames, o retirar-les. I la solució, salomònica: s’han eliminat allà on impedien la lectura de les ànimes, i s’han conservat quan no molestaven com a testimoni, diu, de la història de l’obra.
Fins ara, totes aquestes aparicions formaven part del que es podia esperar d’una operació de cirurgia major com ha sigut aquesta restauració. Però la sorpresa d’aquests Dolors ha saltat on menys se l’esperava: al marc. Una peça que a l’època –segle XVIII– acostumava a ser estrictament funcional i que ens havia arribat amb una poc prometedora i renegrida capa de purpurina i resina blanca. A sota, i contra tot pronòstic, hi va aparèixer la policromia original, a base de tremp i or, que el converteixen en una peça raríssima. Fins aquí, el que es veu.
La intervenció també s’ha ocupat del que no es veu però és igualment vital per a la conservació de la tela: la substitució del bastidor original de fusta per un de nou, d’alumini i recobert per una tela –atenció– microperforada i d’última generació que evita l’acumulació de pols i l’atac dels insectes, i que crea un microclima constant per limitar els efectes de la humitat. Resumint: que si ha resistit quasi tres segles pràcticament a la intempèrie, després de passar per les mans de Garcia al Viladomat lauredià li podem augurar una llarga, llarguíssima vida. I això que la ubicació final tampoc no és la ideal: com totes les esglésies en ús, adverteix la retauradora, la parroquial de Sant Julià està sotmesa a variacions de temperatura i humitat que poden afectar el delicat equilibri intern de la tela: la tensió del llenç, per exemple. Per acostumar-lo en aquest estrés, es van reporduir al taller les condicions que es trobarà a partir d’ara al temple. I per si un cas, el nou bastidor incorpora un sistema que permet tensar-lo i destensar-lo simplement despenjant el quadre.
El lifting, en fi, permet des d’ara mateix una còmoda lectura del quadre: l’arcàngel Sant Miquel –el mateix que avui tindrà feina als Pastorets lauredians–, la Mare de Déu amb una sola espasa –i no les set habituals amb què iconogràficament es representa als Dolors, una peculiaritat de la tela– i un màrtir de moment anònim. Això, a la banda del cel; a la del purgatori, amb les ànimes que demanen la intervenció dels àngels que fan la tria definitiva, hi ha el que sembla una reina —per la corona que gasta, a mà dreta–, un molt probable monjo, per la tonsura de la coroneta, i fins i tot un papa, a l’esquerra del purgatori.
Més enllà d’entendre l’escena sense necessitat de recórrer a la intuïció, com fins ara, la restauració servirà també per ajustar la datació de l’obra: a falta de documentació escrita, Miralpeix l’havia datat inicialment cap al 1740. Una obra per tant de maduresa de Viladomat. Una vegada neta i polida, l’historiador ha avançat un parell de decennis, fins al 1720, aquesta primera impressió. Una hipòtesi que faria els Dolors lauredians coetanis de les obres mestres de Viladomat: el cicle de sant Francesc avui al MNAC (1722) i la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró (1724).
Per a més informació consulti l’edició en paper.
