- Alberto Manzano presenta a la Fada ?Leonard Cohen. La biografía’ H L’autor, íntim del músic quebequès, hi repassa episodis controvertits com ara la fama de Don Juan i l’estafa a mans de la seva exmànager
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- Als primers anys 90, amb Roshi, el mestre zen del monestir californià de Mount Baldy, i celebrant el 45è aniversari a Hydra amb una amiga romanesa (a la galeria) Foto: EL PERIÒDIC
¿Sabien vostès que al 1961, en plena crisi per la frustrada invasió de Bahía Cochinos, un jove i intrèpid Leonard Cohen va agafar la guitarra i es va plantar a Cuba per observar els esdeveniments des de primera línia de foc? ¿I que un decenni després, a l’octubre del 1973, l’autor de Suzanne es va sentir cridat a empunyar l’instrument i fer costat als seus germans jueus en la guerra del Yom Kippur? Hmmm. ¿Significa això que Cohen va ser un castrista de primera hora, o potser un sionista sobrevingut? Ni una cosa ni l’altra: pel que fa a l’aventura cubana, van convergir en el cantautor dos dels seus interessos primigenis. D’una banda, la fascinació per García Lorca –que als anys 30, camí de Nova York, havia fet escala a l’illa caribenya– i per l’èpica de la guerra civil espanyola, que esperava retrobar a la Cuba revolucionària. De l’altra, la influència familiar, amb un pare que havia sigut el primer oficial jueu de l’exèrcit canadenc i que li va inculcar certa fascinació per la guerra, les armes i la vida militar: «Que consti, però, que de seguida es va sentir desenganyat per aquella revolució, que va trobar opressiva i repugnant, i que el va despatxar com a un burgès anarquista i bohemi».
Continuem: ¿sionista, Cohen? En absolut: però quan els seus germans es van veure embarcats en un nou conflicte, va creure que havia de ser al seu costat amb la seva arma de combat, la guitarra: «Ara bé, sempre diu que s’ha sentit culturalment més pròxim al món àrab que no pas al jueu». Dues anècdotes ben poc ventilades en la peripècia vital del músic i que Alberto Manzano (Barcelona, 1955) rescata a Leonard Cohen. La biogràfia, aproximació a la vida, l’obra, les dones i les depressions del cantautor zen que aquest vespre presenta a la Fada Ignorant. Vagi per endavant que el periodista català –Rockdeluxe, Ruta 66, Ajoblanco– no és dels que parla d’oïdes ni s’ha limitat a una tramposa operació de tallar/enganxar: Manzano i Cohen són amics des que al 1980 es va plantar a l’hotel barceloní del cantautor i, contra tot pronòstic, el va acceptar en el seu cercle íntim. Fins al punt que es va apuntar a la gira europea i va passar el Nadal d’aquell any a la casa de Cohen a l’illa grega d’Hydra. El que ofereix a La biografía és, per tant, un retrat de primeríssima mà, il·lustrat amb mig centenar de fotografies –moltes de les quas, inèdites– que ens mostren el Cohen més íntim: esmorzant amb els fills; celebrant el 45è aniversari amb una senyora espectacular i (naturalment) despullada que l’espera al llit; assajant a l’habitació…
Cohen per a no iniciats
Manzano intenta anar més enllà de l’estricta biografia musical, des del convenciment que per comprendre l’artista cal conèixer la rigorosa educació jueva que va rebre de nen; els inicis com a poeta i novel·lista –havia publicat quatre poemaris i dos títols de ficció quan al 1967 va debutar com a cantautor amb Songs of Leonard Cohen–; la passió per Lorca i pel flamenc, que va descobrir als 15 anys i que van marcar decisivament la seva vocació; les recurrents crisis místiques, que van culminar amb l’ingrès en el monestir zen de Mount Baldy, al 1994; la multmilionària estafa perpetrada per la seva antiga mànager, Kelley Lynch, que va aprofitar el retir de Cohen per polir-se-li 5 milions de dòlars, i naturalment, el seu currículum de Don Juan, amb el reguitzell de dones que han desfilat per la vida (i el llit) d’aquest respectable senyor de 76 anys: des de Janis Joplin –recordin Chelsea Hotel– fins a l’actriu Rebecca de Mornay, passant per Nico, la vocalista de The Velvet Underground, i la també cantant Joni Mitchell, així com Suzanne Elrod –la mare dels seus fills; res a veure, per cert, amb la Suzanne de la cançó– i Marianne Jensen, que sí que va inspirar un altre dels seus hits, So long, Marianne.
Segons Manzano, el budisme de Cohen respon a la necessitat de perfeccionament interior i a la personal fascinació pel mestre Roshi, a qui va conèixer a finals dels anys 60: «Si en lloc de mestre zen hagués sigut professor de Física a Heidelberg, l’hagués seguit a Alemanya, acostuma a dir». Res a veure, sosté, amb el budisme de consum que s’estila a Hollywood. Amb 76 anys acabats de fer i onze elapès al sarró, ¿quanta corda li queda? «Està gravant nou disc –sortirà a la tardor– i acabant un llibre de poemes. ¿Gira? Si el cos li aguanta…» ¿I per on començar un curset intensiu de cohenmania? «Els tres primers discos són els mes populars i romàntics però –atenció– també depressius. I a Songs of love and hate, negríssim, trobarem el Cohen essencial. Als 80 passa l’etapa mística, amb Recent Songs i Various Positions. I per acabar, la combativa, I’m your man i The Future. Triïn. Però triïn el que triïn, no els decebrà».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
