Els ponts, quan parlen, no criden. La seva veu és feta de pedra, d’aigua que passa per sota i d’històries que s’hi han aturat per descansar. El projecte ‘De pont a pont’, dirigit per l’Escola Animal del Teatre i amb text d’Albert Roig, fa que aquesta veu s’escolti de nou, portant el públic a caminar entre tres monuments silenciosos: el pont de la Tosca, el pont d’Engordany i el pont dels Escalls. Cada pas és una passa enrere en el temps, cap a uns anys trenta plens de contrastos, de rivalitats de festa major i d’arribades que ho van canviar tot.
El recorregut no és només un trajecte físic: és una immersió en la vida d’Escaldes i Engordany quan encara es miraven amb diferències, quan un poble era “el barri” i l’altre (que fa referència a les localitat d’Engordany, aixi com també a al parròquia d’Andorra la Vella). Les escenes teatralitzades recorden el trasllat de l’església de Sant Pere Màrtir, evoquen les celebracions de Santa Anna amb el seu ball tradicional i retraten aquella competència festiva amb Andorra la Vella que encenia l’orgull de cada poble. Entre rialles i complicitats, també s’hi dibuixa la realitat de molts joves que, amb l’arribada dels primers turistes, havien de buscar estratègies per aconseguir banyistes i portar-los als hotels on treballaven.
Un moment on un dels personatges interactua amb el públic. | El periòdic / E.H.M
La quotidianitat té també el seu espai en aquest relat. S’hi reconeix el valor dels llocs que, més que establiments, eren punts de trobada i identitat: les trobades a el cafè o el berenar que es feia a la cantonada de Cal Pauet, on les converses podien durar hores, i la botiga de la Felícia, on entre perfums i espardenyes es construïa un petit univers comercial que formava part de l’ànima del barri.
Entre aquests escenaris, els actors es converteixen en personatges que podrien haver creuat aquests carrers fa gairebé un segle. Toni Zamora, que interpreta el Vilagines, un jove treballador de la fàbrica de llana, descriu l’experiència amb la mateixa proximitat que transmet damunt l’escena: “És un recorregut teatralitzat per la part més antiga d’Escaldes, que permet descobrir com era l’Escaldes d’abans. És una immersió històrica en clau teatral, molt propera i visual”. La feina de documentació, explica, ha estat clau: “Hem tingut molta documentació històrica, i això ens ha ajudat molt a entendre el context. A més, estic molt ben acompanyat: som un gran equip d’actors i actrius, tots molt professionals i bona gent. Això fa que la feina sigui molt més fàcil i agradable”.
L’itinerari teatral té alguna cosa d’aventura, com reconeix Zamora: “Té un punt d’aventura i espontaneïtat que ho fa molt diferent del teatre convencional”. La relació amb el públic és immediata, gairebé física: “El públic és molt a prop, gairebé el pots tocar, i això fa que notis les seves reaccions al moment. Això et demana una interpretació amb més veu, més presència física i més connexió directa”. Per a ell, fill d’Escaldes, el recorregut és també un retorn íntim: “Actuar pels carrers que conec des de petit és un autèntic plaer. Si n’hagués de triar un, et diria la plaça Santa Anna”.
El Vilagines és, diu, “inesperat, i això el fa divertit”, i el rigor històric li dona solidesa. Tot i els reptes d’actuar a l’aire lliure, l’experiència acumulada permet que “ens centrem a transmetre la història de manera més dinàmica i amena”. I és que hi ha una força especial en saber que allò que s’explica es representa exactament als llocs on va succeir: “El públic no només ho escolta: ho viu, en el mateix lloc on va passar”.
El recorregut troba el seu clímax a la plaça Santa Anna, on la música i el ball tradicional tornen a omplir l’espai, com si el temps no hagués passat. Abans d’arribar-hi, els espectadors han travessat ponts i han compartit escenes que els han fet sentir part d’una comunitat que es resisteix a oblidar.
Per al Comú d’Escaldes-Engordany, aquest projecte és més que una activitat cultural: és una manera d’activar de nou el cor de la part alta, d’omplir-la de veus i passos, i de recordar que el patrimoni no és només pedra i records, sinó també la gent que el torna a fer viure.
Potser aquest és el veritable secret de ‘De pont a pont’ que no només recorre tres estructures de pedra, sinó que construeix un altre pont invisible, fet de mirades, paraules i silencis, entre el passat i el present. Cada escena, cada anècdota i cada racó visitat és una pedra més en aquest arc que uneix generacions, que permet als més joves veure com era la vida abans i als més grans reconèixer, amb un somriure, el batec del poble que van conèixer.
Quan el públic travessa per últim cop un dels ponts, el so de l’aigua i les veus dels actors semblen fondre’s, deixant la sensació que les històries, com els rius, mai s’aturen: només canvien de curs per tornar, una vegada i una altra, a trobar el seu camí.
