- Encamp aprova la dissolució del Consorci amb l’abstenció de dos membres de la majoria
A. L.
ENCAMP
- El conseller socialdemòcrata Joan Sans, al consell del Comú d’ahir Foto: ANA
El final estava escrit i no era ahir el dia de les sorpreses majúscules: el consell del Comú havia de votar la dissolució del Consorci del Cor Nacional, proposada en l’última reunió d’aquest òrgan, el 21 de març, i que l’altre germà gran –el ministeri de Cultura– ja havia sancionat la setmana passada, i és clar, va sortir que sí. Però a l’hora de la veritat les coses no van ser tan plàcides: els dos consellers socialdemòcrates van votar-hi en contra, com estava previst, però és que a més, dos membres de la majoria –el conseller de Joventut, Jordi Rogel, i la de Cultura, Olga Moreno– s’hi van abstenir. Tampoc ho va tenir fàcil el cònsol, Jordi Mas, davant del sentit al·legat previ amb què el socialdemòcrata Joan Sans va lluitar contra els elements demanant no ja la continuïtat del Cor –perquè com ell mateix va dir, «la feina ja ens l’han fet des de més avall, com és costum quan es toquen temes que afecten Encamp– sinó un gest de «coherència» als seus col·legues de consistori. Ho portava preparat, i va aprofitar l’ocasió per deixar anar un grapat de càrregues de profunditat: la primera, destinada al cònsol, a qui va acusar de negligir els seus deures com a vicepresident del Consorci en no donar-se per assabentat dels acords presos fins a l’última reunió, la del fatídic 21 de març, quan tot el peix ja estava venut, i de sumar-se acríticament a la solució presa «des de més avall».
Portava Sans un parell de bales més: li havia fet mal, es veia, l’acusació que la ja exdirectora del Cor, la catalana Elisenda Carrasco, s’havia embutxacat 45.000 euros sense nni tan sols començar les classes, i la primera la va disparar contra els que –segons ell– havien «bloquejat» la seva feina en impedir-li iniciar el curs al setembre, tal com estava previst al calendari aprovat pel mateix Consorci. Al conseller se li va oblidar, però, posar nom i cognom als presumptes «bloquejadors», que –caldrà suposar– deuen estar amagats al ministeri. L’altra bala d’or la reservava per als Cantors Lliures. Ja saben, la formació sorgida de les cendres del Cor Nacional i liderada per Catherine Metayer. En un estudiat cop d’efecte, Sans va denunciar que just el mateix dia que el Consorci acordava fer-se l’hara-kiri, els Lliures repartien entre els comerciants del Pas un fulletó d’on havia desaparegut sospitosament l’adjectiu que els defineix –aquest gloriós Lliures– i, suggereix Sans, s’apropiaven indegudament dels vint anys d’història del Nacional. El conseller socialdemòcrata va anar una mica més enllà: «Els Cantors Lliures anuncien públicament que tornen a ser el Cor Nacional abans fins i tot que e lGovern. A algú se li ha vist el llautó. ¡I massa!» I va tenir u apunt final demolidor: «¿Algú s’imagina que els Petits Cantaires Lauredians –que hi tindrien el mateix dret que els Lliures– es fessin passar pel Cor Nacional?»
mas, a la defensiva / La tercera batalla –perduda, ja s’ha dit– en què es va embarcar Sans ahir va venir a compte dels arguments amb què el ministre Albert Esteve va justificar la dissolució del Cor: les restriccions pressupostàries del departament, i la impossibilitat legal de subsumir el Consorci en una fundació al costat de l’ONCA. El conseller socialdemòcrata va ser una altra vegada contundent, i especialment hàbil, en recordar que els pressupostos del 2012 aprovats pel Consell General ja preveien una partida –retallada en un 20%, per cert– destinada al Cor. Per tant, concloïa, hi havia diners per a la formació. Pel que fa a la retòrica jurídica –que si el consorci és una figura massa anquilosada– Sans la va clavar: «¿I per què no es podia mantenir el Consorci?» Davant de tot això, i amb la victòria assegurada, Mas va optar per no complicar-se la vida, encomanant-se a la paraula del ministre i al fet irrefutable que, sense el Govern, el Cor Nacional perd tot el sentit. Vaja, que els Petits Cantors ja són història.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
