Pol Castellanos és un professor de llengua i literatura catalana de secundària, que actualment imparteix classes en un institut de la Seu d’Urgell, a qui sempre li ha agradat llegir i escriure novel·les d’aventures; no en va la primera (no oficial) la va fer amb sis anys. Després de fer diversos tallers i un màster de creació literària, així com guanyar alguns premis literaris, el 2019 va publicar la seva primera novel·la, L’impostor de Viena (Estrella Polar) amb la qual l’any següent va rebre el premi Alba al Millor llibre fantàstic per a joves en català. Dos anys després, ha publicat L’assassina de Venècia (Estrella Polar), on reprèn alguns dels personatges de la primera en una nova trama que transcorre uns anys abans. Aquesta segona obra també ha estat guardonada, en aquest cas amb el premi Ramon Muntaner de narrativa juvenil, i tot just la setmana passada va ser seleccionada com a candidata al premi Protagonista Jove, un guardó que atorguen els alumnes d’ESO i Batxillerat de Catalunya. A EL PERIÒDIC hem volgut parlar amb ell per tractar d’esbrinar en quins aspectes de la seva escriptura radica el secret del seu èxit entre uns lectors tan exigents.
–Què l’atrau del gènere juvenil per dedicarse com a escriptor?
–No li sabria dir. Segurament té a veure amb el fet que a mi, quan era adolescent, m’agradava escriure novel·les de literatura juvenil, i una mica aquella experiència m’ha quedat. Després, he escrit altres coses, però el fet de ser professor i de tenir contacte amb gent jove em va fer tornar a revisar novel·les juvenils i em van tornar a despertar l’interès.
–Potser les seves novel· les són les que li hauria agradat llegir llavors?
–Totalment. De jove llegia molt Julio Verne o la saga de Harry Potter. Em va agradar molt El senyor dels lladres, de la Cornelia Funke, que passava a Venècia… El que tenia clar és que volia escriure un llibre d’aventures d’aquestes que t’enganxen, que tenen molts girs i molts personatges, que eren les novel·les que a mi m’agradava llegir. Quan escric penso molt en mi mateix com a adolescent, i això m’ajuda molt.
–Quines característiques ha de tenir una novel·la de literatura juvenil per enganxar?
–Depèn del gènere. En el d’aventura diria que ha de tenir misteri, i això ja et porta cap a un cert ritme ràpid, de capítols curts, amb personatges amb els quals sigui fàcil identificar-se. A més, la història no ha de ser lineal, sinó que ha de tenir molts girs i un llenguatge fluid, que s’entengui tot. És el que jo tinc present, però sense que això suposi que no tingui qualitat. Ha de ser literatura, i ells ho han de poder gaudir
–Que la protagonista sigui una noia és casual?
–Que la Carla sigui la protagonista és arran de la seva pròpia força com a personatge. Mentre escrivia la primera novel·la, on ella té un paper secundari, em va generar molt interès, perquè ja parlava dels seus orígens a Venècia i quedava com un misteri a resoldre. Tenia molt potencial.
–Es planteja continuar amb el personatge per fer una saga?
–Tinc alguna idea per tancar la trilogia. La primera obra, de fet seria, una preqüela de l’actual. Tinc previst fer una tercera novel·la per tancar la història, ja que encara queda algun fil obert, però encara no m’hi he posat.
–El rerefons de ‘L’assassina de Venècia’ és la Primera Guerra Mundial, una època molt llunyana per als joves d’avui dia. És un recurs per ensenyar-los història al mateix temps?
–No busco alliçonar perquè això allunya molt al lector de la història, però en el fons sí que hi ha una intenció de crear un context una mica més ampli, que vegin on passa l’acció, que és a Europa, que hi ha una història al darrere, i així crear un ambient que a més trobo que és molt novel·lesc. L’inici de segle XX va molt bé per fer una novel·la d’aventures, molt més que que no pas ara, que tot està molt més codificat. A més, la història m’interessa i precisament fa poc es va celebrar el centenari de la Primera Guerra Mundial, i això també va influir en la idea d’ambientar-ho en aquella època.
–És un autor a qui li agrada documentar-se abans de posar-se a escriure o ho fa sobre la marxa?
–Per escriure la segona obra vaig aprofitar tota la investigació duta a terme per la primera, que va sorgir a partir d’uns fets reals que van tenir lloc a Viena durant la guerra. En general, diria que per mi és un procés orgànic: primer busques, i el que trobes et fa canviar alguna idea, i va sorgint tot.
–’L’assassina de Venècia’ té 320 pàgines. Això trenca amb la idea que els llibres juvenils no han de ser massa llargs. O és una idea preconcebuda?
–En termes juvenils, està una mica per sobre, però s’accepten extensions més llargues. De fet, als lectors de 13-14 anys no els importa llegir més, sinó que la novel·la els agradi i els enganxi. Crec que en relació amb aix també hi ha molts prejudicis, a vegades des de la mateixa indústria.
–Els seus alumnes han llegit les obres?
–Sí (riu). De fet, hi ha tres alumnes de l’escola on era l’any passat que eren molt lectors i a qui vaig passar el manuscrit per saber la seva opinió, cosa que està molt bé, perquè al final formen part del públic objectiu. El feedback va ser molt complet, tant pel que fa al que els va agradar com el que no.
–Vostè que té un contacte directe amb adolescents: és veritat això que llegeixen poc?
–És veritat. I per revertir-ho el primer que hem de fer és no llençar la tovallola. La lectura els hi anirà bé sempre i per tot, per expressar-se, per comprendre, per ampliar horitzons… I el que no podem fer és deixarho córrer. Certament, en aquesta etapa reben molts estímuls i a sobre hi ha tot el tema tecnològic que els distreu molt i ho fa més complicat. Però aquest també és el repte, intentarlos enganxar malgrat tot. Encara que també s’ha de dir que moltes vegades els llibres que els hi recomanem no són els que els agraden.
–Juga en contra el programa de lectures reglat?
–Aquest és un debat complicat, però depèn molt dels interessos dels alumnes. Jo no obligaria a llegir clàssics, sobretot a aquells que no es llegirien ni una novel·la fàcil. Però també hi ha altres alumnes molt lectors i a aquests els has de poder oferir nous reptes i ampliar les opcions. Aquesta és la nostra responsabilitat: saber com estimular les ganes de continuar aprenent. I cada cop la cosa va més cap aquí, que ells puguin anar escollint segons el seu criteri. Hi ha més possibilitats que els agradi.
–Ha anat a les escoles a presentar les novel·les?
–De la primera sí que estic fent xerrades a diferents instituts catalans, i ja hi ha sol·licituds perquè hi vagi amb la de L’assassina de Venècia. Pel que fa als centres andorrans, estic en converses amb alguns mestres per ferho. I jo encantat d’anar-hi.
