- Quaranta artistes de cinc continents converteixen la parròquia en una factoria de creació
A. L.
ORDINO
- En primer terme, a la vela de l’Oficina de Turisme hi conviuen artistes de diverses generacions i escoles. A la galeria, el representant palestí, a la dreta, comparteix Art Camp amb una pintora israeliana i artistes d’altres trenta nacionalitats, inclosos set andorrans. Foto: ÀLEX LARA
El que va començar l’estiu del 2008 amb tota la modèstia i com una (altra) ocurrència més o menys visionària de l’artista Faust Campamà, reconvertit en dinamitzador i comissari, s’ha consagrat quatre anys després com una de les iniciatives artístiques més singulars, prometedores i internacionals del panorama nacional: la 3a edició de l’Art Camp Colors per al planeta reuneix fins al 21 de juliol a Ordino una quarantena d’artistes de cinc continents. Una mena de comuna artística patrocinada per la Unesco, el Comú i Feda, i que pren cada dos anys i durant quinze dies la parròquia amb un objectiu : fomentar la convivència entre creadors vinguts dels quatre punts cardinals, amb la seva llengua, la seva religió i les seves creences al sarró. Com més diferents, millor. Aquesta vegada, amb l’excusa de l’Any internacional de les energies sostenibles. I atenció, perquè això dels quatre punts cardinals no és aquí figura retòrica sinó estricta realitat: pul·lulen aquest dies per la vela instal·lada davant l’oficina de Turisme creadors africans, asiàtics, americans i fins i tot australians, a banda –és clar– d’europeus. Una autèntica torre (o vela) de Babel artística que ha portat als carrers d’Ordino un xup xup cosmopolita, cool i alternatiu que rima perfectament amb l’aposta de la parròquia per un turisme de qualitat.
Però aquesta és una altra història. Avui hem vingut a parlar dels protagonistes de l’Art Camp. Com el pintor Abdallah El Hariri (Casablanca, 1949), un dels pintors marroquins més rellevants de la seva generació i el degà a Ordino. Es tracta per a ell –com per a la majoria dels col·legues– de la primera compareixença a l’ Art Camp. I resumeix el sac d’expectatives amb què tots ells s’han plantat a Andorra: «Més que buscar contactes, en un camp com aquest hi véns a intercanviar experiències, compartir idees i veure què en surt, a conèixer altres mirades, altres llengües, altres cultures i maneres de fer». Ho diu Hariri, probablement l’artista amb mñes currículum de la trobada, i que destaca l’enriquiment –diu– de conviure durant quinze dies amb artistes que toquen tots els estils –des de la figuració més acadèmica fins a la pintura més conceptual, passant pel cal·ligrama i el collage– i totes les tècniques.
Un altre dels noms il·lustres de la trobada és l’escultor portuguès Arlindo Arez (Portimao, 1954), que insisteix en l’oportunitat d’aprendre que brinden experiències com l’Art Camps també a artistes veterans com ell i Hariri: «Sempre estàs aprenent. Sempre, fins al final. Però atenció, perquè no estic parlant només de tècniques, sinó també i potser sobretot de mentalitats, d’actituds». Un altre dels atractius de l’Art Camps és l’íntima convivència diverses generacions: si Hariri i Arez encarnen l’artista veterà i reconsagrat, la laurediana Marta Tarrés (1992) tot just ara comença la singladura artística: encara no ha acabat els estudis de Belles arts, ha exposat a Ara Art i dubta entre l’escultura i el gravat. El 2010 es va estrenar a l’Art Camp, i diu que viure i treballar aquells quinze dies al costat d’una trentena d’artistes ja fets la va acabar de convèncer de donar al pas, que l’artística no era una dèria passatgera: «És molt interessant saber l’opinió que li mereix la teva obra a gent que té més anys, més experiència i més tècnica que tu. Gent que en sap més, vaja, i que et pot ajudar a progressar».
En un sentit similar s’expressa Abrau Vicente (Cap Verd, 1980), nom emergent de la pintura africana que reparteix floretes entre els col·legues de Filipines, Austràlia i Montenegro presents a Ordino: «Aquí et topes amb gent que domina tècniques que pots haver tocat molt per sobre, com ara l’emulsió o el neó. És una oportunitat única perquè hi treballes de costat». Vicente també té ulls per als aspectes diguem-ne col·laterals de la trobada: «He quedat parat per l’excel·lent organització de l’Art Camp i per l’altíssim nivell de vida del país, que m’ha sorprès i impressionat a parts iguals». I hi ha finalment els elements diguem-ne exòtics: l’Art Camp ofereix l’oportunitat de conèixer de primeríssima mà creadors de països dels quals rarament, per no dir mai, ens arriben els ecos artístics. A Ordino hi ha aquests dies artistes de les Bahames, Costa d’Ivori, Haití, Malàisia, Paquistan i Eritrea.
Només per això –i potser, sobretot per això– ja val la pena l’escapada fins a la vela que han convertit en factoria. L’entrada és lliure. I parlar per exemple amb el pintor eritreu Michael Adonai (Asmara, 1962), conciutadà –per cert– dels refugiats que un lustre enrere van ser acollits al país i a qui l’Art Camp ha suposat la descoberta d’Andorra, «del qual no n’havia sentit a parlar mai». Una altra vegada són aquestes dues setmanes d’íntima convivència el principal bagatge que espera endur-se’n a casa, al costat d’«uns paisatges, una arquitectura i un nivell de vida que no m’esperava i que estic convençut que sortiran un dia o altre en la meva obra». Per cert, Adonai mostrava ahir la seva predilecció per l’obra d’Ángel Calvente, un dels set creadors nacionals presents a l’Art Camp –els altres són Francisco Sánchez, Mònica Armengol, Jesús Campos, Itzíar Badenes, Jordi Casamajor i Tarrés– que resumeix en un lema telegràfic què volem dir quan diem Art Camps: «Un lloc on el creador obre portes: cap a dintre i cap enfora». Així que cap a Ordino i ja ho saben: entrin sense trucar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
