Quin lloc millor per a presentar una novel·la històrica que un indret que va patir els fets que en ella s’expliquen? El periodista i escriptor Martí Gironell presentarà avui, a partir de les 20.00 hores, la seva darrera obra, Strappo, a l’Església de Santa Coloma, una de les afectades a principis del segle XX per l’espoli de pintures romàniques. És la primera vegada que es dóna aquesta fet des de que Gironell va publicar la novel·la el passat mes d’abril, fet que li provoca «una especial il·lusió».
Tot va començar quan el periodista va llegir en un diari, a finals del 2009, que el MNAC acollia l’exposició Tresors oblidats del romànic. En la notícia hi havia un petita peça on s’explicava el cas de Santa Maria del Mur. «Els frescos que hi havia allà van ser venuts, un any després de ser arrencats, en una subhasta de Nova York i se’ls va endur el millor postor, que en aquest cas va ser el Museu de Belles Arts de Boston». Tota una aventura de la qual se’n tenia molt poca informació i que va picar la curiositat de Gironell. Empès potser per la seva vena periodística o potser per aquella necessita d’investigar parts ocultes de la història que li havien despertat les novel·les que havia escrit anteriorment, va decidir començar a tibar del fil. «Vaig buscar informació, vaig parlar amb molta gent, unes coses em portaven a unes altres i vaig poder bastir la història que explica com aquestes pintures van arribar a Boston i qui ho va fer possible». Per tant coneixem l’inici i el final, però la novel·la mostra aquest camí, amb els seus escenaris, les circumstàncies i els personatges reals.
Això sí, l’objectiu de Gironell no és «assenyalar culpables, sinó que el lector determini quin dels personatges que hi ha allà té més pes a l’hora de repartir les culpes». Perquè, segons l’autor, tots tenen part de responsabilitat en l’espoli de les pintures. Ara ja és tard per recuperar-les «perquè no estaven catalogades i, per tant, no formaven part de cap patrimoni i no es podien emprar sota cap llei ni estaven protegides». Les pintures estaven darrera d’una capa de calç i d’un retaule gòtic, ningú els hi donava cap valor. Qualsevol que parlés amb els propietaris, l’Arxidiòcesi del Bisbat d’Urgell, i pagués una quantitat que els hi anés bé per solucionar problemes de la parròquia se les enduria, i així va ser. En aquest cas es van pagar unes 7.000 pessetes i «amb allò comprat legalment poden fer el que vulguin».
És trist, però és cert. I per desgràcia, de casos com el de Santa Maria del Mur que va marcar un precedent l’any 1919, n’hi ha molts, moltíssims. Tot i que se’n va aprendre i que la Junta de Museus catalana va actuar ràpidament acumulant obres d’aquest art romànic al MNAC, no va poder evitar que moltes d’altres caiguessin en mans equivocades. «Després, amb l’esclat de la Guerra Civil, es van repetir els actes vandàlics sobretot per l’odi contra l’Església i contra tot el que fes olor a seminari». A part dels que simplement destruïen les obres, molts van aprofitar per robar i fer negoci.
El títol de la novel·la fa referència a la tècnica que feien servir els italians per arrencar la superfície cromàtica de les pintures murals amb la qual s’aconsegueix separar la pel·lícula que forma la pintura de l’arrebossat del mur posterior on es troba. I aquest és el mètode que va fer servir Franco Steffanoni per preservar les obres italianes durant els bombardejos austríacs del 1915 i la persona a qui va contractar Lluís Plandiure per fer el mateix amb les obres catalanes.
Gironell torna al gènere que l’ha fet un dels autors més reconeguts de la literatura catalana, «donant a conèixer històries en minúscula que permeten conèixer la història en majúscules i personatges secundàries que també van fer coses excepcionals».
