Quan t’arriba a les mans el llibret d’un festival de les característiques del Femap, llegeixes un seguit de xifres que et porten a demanar-te com s’ho fa l’organització per aconseguir quadrar tal agenda. Només de pensar en els maldecaps que comporta tancar un trencaclosques on hi figuren 34 consistoris, amb les peculiaritats que se li suposen a cadascun dels seus equips de govern; 22 formacions –si comptem que en el concert inaugural n’eren tres– i un total de 49 concerts, de manera que tot plegat funcioni, a un servidor li entra mal de cap. I el cert és que tot plegat rutlla. Una prova? En convidar a una formació de reconegut prestigi internacional com ara el Choeur de Chambre de Namur que presenta un concert sota el títol de Salve Regina, se li trien per actuar dos indrets dedicats a la figura de la Verge, com són el Monestir de Santa Maria de Ripoll i la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Aquests edificis, d’especial interès, es podien visitar obra i màgia de la organització amb el preu de l’entrada. Una opció que, en el cas de la Catedral, va ser aprofitada per una seixantena de persones.
Però si hi ha un col·lectiu que hi excel·leix en l’art de la combinatòria, aquest és el dels músics. Precisament els convidats que actuaven diumenge, sota la batuta de Peter Phillips oferien un repertori recolzat en l’obra d’un dels compositors renaixentistes que més van ajudar al desenvolupament del contrapunt –que no és res més que l’art de combinar línies melòdiques i per tant prou important en el món de la música– com són Joaquin Desprez i un contemporani seu, Heinrich Isaac, que van seguir trajectòries prou similars mentre viatjaven arreu d’Europa.
Cal pensar que estava pensat, però va ser un encert que tant al principi del concert, com al inici de la segona part del mateix els tècnics de llums es cuidessin de reduir la llum de l’escenari gairebé al mínim, durant uns instants. Era com si ajudessin a que el públic es preparés per al concert. Un fet que em va portar a pensar quin efecte causaria en els oients si, el mateix concert, es portés a terme sota la llum de les espelmes. O el que seria el mateix. Amb la mateixa mena de llum que hi havia en aquests edificis, en el moment en que aquesta música va ser composta.
Calia però mirar de seure en les primeres files, ja que la reverberació que es produeix en el si de la Catedral de la Seu d’Urgell, complicava l’audició del gran nombre de jocs vocals que va oferir un brillant Choeur de Chambre de Namur el qual, sense aquesta capacitat de combinatòria mostrada per l’organització, mai s’hauria escoltat a casa nostra.
