- L’arquitecte exposa al CIAM la sèrie ?Entre natura i arquitectura’
- Propugna en imatges un urbanisme «pròpiament andorrà» que conjugui el vessant salvatge i també l’urbà del país
EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY
- Mercè posa davant d’una de les fotografies que exposa al CIAM: aquesta és de Canillo Foto: TONY LARA
«¿Quina és la realitat d’Andorra: la salvatge, la romàntica que Jaume Riba capta a les seves fotografies, o el formigueig urbà de Vivand?» Aquesta és la pregunta que planteja l’arquitecte i també fotògraf Miquel Mercè, i la que intenta respondre en la sèrie Entre natura i arquitectura, una mínima part de la qual –sis fotografies, exactament– s’exposa fins al 28 de setembre al CIAM. Mercè propugna una barreja d’aquestes dues Andorres, una síntesi de ciutat i muntanya: «La relació, la fricció, la combinació de totes dues és la que li confereix en aquest país la seva complexitat i la seva riquesa», diu. Aquesta síntesi la intenta traduir fotogràficament en unes imatges en què contrasta de forma sorprenentment hamorniosa la intervenció humana en un entorn aparentment virginal: és el que passa al pont de Lisboa, al port d’Envalira, a d’Arcalís i al coll d’Ordino, on les línies en ocasions rectes, d’altres sinuosos i sempre geomètriques de les carreteres ofereixen el contrapunt a l’escenari natural on estan enclavades. O a la canonada de Feda que baixa des d’Engolasters. Aquesta dualitat la intenta tenir Mercè en compte no només a l’hora de disparar sinó també a la de projectar edificis o intervenir en la xarxa urbana: «Els arquitectes acostumem a treballar en entorns urbans, però no hem d’oblidar la presència de la naturalesa; per exemple, a l’avinguda Carlemany, des d’on es pot veure el Madriu». És una mena de tercera via que nega l’existència d’un conflicte entre urbanització i conservacionisme: no es tracta d’optar per l’un o per l’altre, sinó de fer urbanisme tenint en compte que edificis, places i vies han de conviure amb la naturalesa.
Tot un manifest en imatges que no ens ha de fer perdre de vista que la fotografia també funciona per a l’autor com una mena de teràpia: així com l’arquitectura depèn del temps –poden passar mesos, per no dir anys, fins que un projecte passa del paper a la realitat– la fotografia és exactament el contrari: la instantaneïtat, el pas de la realitat al concepte a través de la sensibilitat, de l’ull de l’artista. Si els ha picat la curiositat, ja ho saben, al CIAM des d’avui mateix i durant tot l’estiu.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
