- Honestedat i disciplina, clau de volta de l’ofici de poeta, segons l’autor de ‘Blaus a la deriva’
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- Gibert, segon per l’esquerra, va protagonitzar al segon Berenar del Centre de la Cultura Catalana, a la Jijonenca. Foto: ÀLEX LARA
Reus, 1969. La plaça del Mercadal. L’olor de sofre de l’adrogueria. El dependent que llegeix una novel·la barata; Zane Grey, probablement. El cartell de colors del cine Raval amb una de l’Oest. Un home que circula en Lambretta, i un pare que li corda les sabates al nen que surt d’escola i carrega una maleta de cuir. Tota l’escena transcorre en blanc i negre. Quatre decennis després, tot això no són més que moments perduts en el temps com llàgrimes en la pluja, amb el permís de Rutger Hauer. Ni adrogueria, ni cine, ni sofre, ni Lambretta. Però són el material amb què Manel Gibert va construir Un compàs de pluja, la peça d’orfebreria amb què ahir va obrir el segon Berenar literari de la temporada.
Ho va deixar clar des del començament: els poemes no s’expliquen; però unes pinzellades del Reus de la seva infància ajuden no pas a entendre, sinó a sentir l’implacable pas del temps que evoca en aquest poema. I el poder màgic de certes paraules –Lambretta, per exemple– capaces elles soles de convocar tot el regust d’una època, per acabar el quadre al terrat de can Gibert, que encarna tots els terrats del món: «Algú traurà els llençols de l’estenedor». ¿On rau el secret de la poesia? En altres paraules: ¿per què ens commouen els records d’un nen de 3 anys al Reus del 1969 als lectors andorrans del 2011? Gibert en va donar ahir vàries claus: «El difícil és que un poema que no té res a veure amb tu et toqui la teva fibra fins al punt que t’hi vegis reflectit. Aquest és el miracle que de tant en tant i amb sort aconsegueix el poeta. Però quan això passa, ai…»
Experiències com els Berenar són reveladores: després de tres reculls publicats (Pluja, Quadern d’Arans i Blaus a la deriva), el rècord de rapidesa de Gibert –va confessar ahir– és un poema de Pluja que li va sortir a raig. En deu minuts, diu. I que acaba així: «O un silenci que ve de la nit de totes les respostes». No és el més habitual, tanta celeritat. I com ell mateix apunta, la disciplina, mastegar les idees, les imatges i les paraules –mesos fins i tot, si convé– és una virtut cardinal a l’hora de versificar. Tant com l’honestedat. Una i altra –disciplina i honestedat– constitueixen la clau de volta de la feina del poeta, segons ell l’entén. Evitar el sentimentalisme –què difícil distingir-ne els límits, diu– i fugir igualment del transcendentalisme. I al final que et surtin cosetes així: «La tristesa em duu al son de Pavese: / Scenderemo nel gorgo muti;/ apago el llum de la tauleta;/ entro a l’aparcament dels somnis./ Un altre dia es consumeix». Si un bell vers tota una vida honora, la del poeta d’Arans es deu acostar a la plenitud.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
